Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però al menys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?