Autèntic Abelles: “Hem de repensar la manera com consumim i així canviarà la manera de produir. És el consumidor qui ho canviarà tot”

Per poc que us hagueu mogut pel país, us sonarà Autèntic Abelles. No és l’única marca de mel andorrana, però la trobeu a totes les fires i mercats, organitzen visites als ruscs, fan campanyes d’apadrinament dels ruscs, comercialitzen gran diversitat de productes derivats de la labor d’aquests simpàtics himenòpters i són uns apassionats de l’apicultura en particular i de l’ecologia en general.

Mathieu Garaud és nascut a Nantes però porta més de vint anys a Andorra. Arran d’una lesió i de la consegüent convalescència va començar a meditar com fer alguna feina relacionada amb la natura. “M’entusiasma el formatge i vaig pensar a fer-ne, però com cal: amb ramat propi. Però em vaig adonar que era molt sacrificat i que requeria una gran inversió i finalment se’m va acudir dedicar-me a les abelles. Vam començar fa tretze anys amb dos ruscos i ara en tenim 150 per tot Andorra.”

Com és el dia a dia d’un apicultor?

Al gener, a Andorra, ja floregen els avellaners. Quan això passa les abelles s’activen dues o tres hores al dia. De vegades pot estar nevat i les abelles estan treballant. Al febrer i març apareixen més flors. Al març-abril treballem força, mirem l’estat de salut de les abelles i les reserves d’aliment que tenen, i comencem a dividir-les. Posem petits eixams en caixes noves. A l’estiu les deixem fer i a mitjan o final d’estació fem la recollida de l’any. Al setembre preparem els ruscos per a l’hivern, els  baixem a terrenys on corrin menys risc de quedar colgats per la neu. Deixem 25 kg de mel a cada rusc perquè les abelles puguin sobreviure tota la temporada.

És dura, la feina de l’apicultor?

Treballes amb la natura, has de viure al seu ritme. A l’hivern ens centrem en la part comercial i la renovació de material, però la primavera és explosiva. Si no hi ha passió és dur, però si hi ha passió no ho canvies per res.

Es diu que si les abelles desapareixen l’ésser humà no podrà sobreviure. Estan en perill, les abelles?

Avui dia a Europa hi ha un 30% anual de mortalitat de l’espècie. Si no hi hagués apicultors ja fa temps que no hi hauria abelles. Si les abelles i altres insectes no pol·linitzen les flors, en quatre o cinc anys baixaria molt la producció d’aliments. El causant del problema és l’home: per l’abús de pesticides i per la reducció d’hàbitats. A Andorra estem construint molt i ens estem menjant la vegetació. La varroa destructor, que mata les abelles, és un error humà. Hem dispersat aquest àcar originari d’Àsia arreu del món amb el comerç internacional. Per la mateixa raó tenim la vespa asiàtica a Europa des del 2004. De moment està a la Seu, qualsevol dia arribarà a Andorra. Haurem de fer com a Mallorca, Galícia i altres llocs i demanar ajut a la població per posar trampes. A Mallorca l’han eradicat en tres anys gràcies a la col·laboració de la ciutadania. Som els humans qui estem fent desaparèixer les abelles. Hem de canviar la manera de produir, hem d’evitar fer servir pesticides. Hem de repensar la manera com consumim i així canviarà la manera de produir. És el consumidor qui ho canviarà tot.

Què pot fer concretament el consumidor?

Per exemple, si trobes maduixes al desembre, no les compris. Hem de tornar a consumir productes de temporada, perquè és molt més sa i més sostenible. Per això el segell ‘bio’ està pujant, perquè el consumidor és cada vegada n’és més conscient.

N’és conscient, però molts no compren productes orgànics perquè són més cars.

Sí. Però quan s’hi posi molta gent baixaran els costos.

Si consumim mel contribuïm a mantenir les abelles?

Sí, però ha de ser mel artesana i no industrial, perquè ja es produeix mel sintètica. A la Xina, en el temps que han duplicat el nombre d’abelles han multiplicat per deu la producció de mel. Com s’ho han fet? Amb sucre d’arròs i aromes artificials. Baixen els costos, però alguns pots no porten ni el 5% de mel. La mel és el tercer producte més falsejat del món.

Alguns dels vostres ruscos porten noms de persones i empreses…

Són els patrocinadors. Poden venir a visitar les seves abelles. Per Nadal els portem la mel que han fabricat i ens ajuden a mantenir el negoci. En lloc de demanar diners a un banc els demanem als clients. Saben que aquest rusc és seu i que fan una contribució a la natura.

És un finançament col·lectiu.

Els demanem 400 € l’any i els donem productes per valor de 300 €, de manera que fan una contribució neta de 100 €.

Quins productes i serveis oferiu?

Venem diversos tipus de mel, segons la temporada, gelea real, espelmes… També fem bee wraps, que nosaltres anomenem Abellprotect. És un teixit de cotó recobert de cera d’abella que substitueix el plàstic i el paper d’alumini. El pots fer servir per embolicar el menjar, com un entrepà o un meló encetat. Arribes a casa, l’esbaldeixes amb aigua, el deixes assecar i l’endemà el pots fer tornar a utilitzar. Té una durada de vida de 3 mesos a un any, segons l’ús que en facis. I quan es fa malbé ens el pots portar, li traiem la cera i n’hi posem de nova. També fem tallers perquè la gent s’ho faci a casa. I hem començat a fer hidromel. Estem ensenyant que la mel es pot beure a més de menjar. Gairebé hem venut tota la producció i ara estem fent entre set i deu hidromels amb mel de diferents flors. I aquest estiu hem fet fins i tot mojitos d’hidromel. La imaginació ens permet treballar les abelles de diferents maneres.

Teniu constància de quantes explotacions d’abelles hi ha a Andorra?

N’hi ha unes quaranta, de les quals tres la comercialitzen: Casa Folch a Juberri (Sant Julià de Lòria), Naturalis al Forn (Canillo) i nosaltres.

La mel d’Andorra té un sabor i unes qualitats particulars?

La mel d’abarset és la més habitual. És molt afruitada, molt suau. Però n’hi ha de molts tipus. L’apicultor, si treballa bé, pot seleccionar les flors de les quals s’alimenten les abelles i crear molts gustos diferents.

Esteu adherits a la marca Productes Agrícoles i Artesans d’Andorra. Hi ha entesa entre els socis?

Ens coneixem tots, ens veiem a molts mercats i ja estem parlant de crear una associació per defensar els nostres interessos. Hi ha empreses de fora que enganyen la gent dient que fan productes a Andorra.

Penseu que el producte ecològic i artesà és un valor per al país?

I tant. I cada dia més. El turisme és sensible als productes locals, per emportar-se’ls com a record. Quan tasten els nostres productes normalment se sorprenen positivament. I la gent del país també, hi ha moltes coses que desconeixen i es meravellen en descobrir-les.

Si estem a l’aire lliure i ens ronda una abella què hem de fer?

Molt sovint no són abelles sinó vespes. Si ets al jardí i hi ha flors potser sí. Però si fas una costellada qui s’acosta a rosegar la carn i la fruita són les vespes. Què hem de fer? En principi, deixar-les estar, però si realment ens molesten és millor anar-se’n. Si mai ens pica una abella cal treure l’ham i aplicar escalfor a la picada. No hi poseu mai gel.

Més que Decoració: “El futur és fer cases passives amb fusta recuperada, no pas gratacels”

La Fusteria Més Que Decoració està especialitzada en treballs de fusta vella que importen dels països escandinaus. La netegen, la tracten per aconseguir tot l’encant de l’estil nòrdic i la reutilitzen “a fi de contribuir a conservar el planeta minimitzant el cost ambiental en tots els nostres processos”, expliquen al seu web. Josep Odena va obrir el negoci fa molts anys i a la seva mort va recollir el testimoni el seu fill David, que és qui, amb la seva dona, Anna Díez, ha marcat el canvi de rumb que els ha dut a ser una de les poques fusteries del Pirineu que treballen amb matèries primeres recuperades.

L’Anna ens cita a la botiga que tenen a Andorra la Vella i ens explica el com, quan i per què d’aquesta iniciativa sota l’atenta mirada de la seva filla, Skyland, que s’ha incorporat fa poc al negoci —la tercera generació— desenvolupant tasques de disseny i màrqueting. Diu l’Anna: “Tenim dues línies de negoci. D’una banda tenim la fusteria, on estem fent molts projectes. Per exemple, hem fet una borda a Incles en col·laboració amb la interiorista Laura Torres. És una casa passiva (un edifici dissenyat i aïllat perquè tingui un consum energètic pràcticament nul), feta tota ella amb materials reciclats.”

“I de l’altre banda tenim Oldwood, uns taulons de fusta autoinstal·lables que es venen al metre quadrat. De moment els tenim en quatre acabats. És un producte de disseny propi, 100% reciclat. Ja ho estem distribuint per tota Espanya. Això ho pot comprar un fuster per instal·lar-li al client, per exemple per revestir una porta, una taula, una biga…”

D’on va sorgir la idea de treballar amb fusta reutilitzada?

Fa molts anys que veiem als Alps cases superboniques fetes amb fusta vella. Penses: això a Andorra ens convindria. Ha d’haver-hi cases de pedra, és clar, però també de fusta.

Què té d’especial la fusta vella?

Té un encant que no té la nova. No té mai el mateix color. Aquest gris, per exemple (m’ensenya un tauló), no és tenyit. Com més sol rep més gris es torna. Tots els colors són naturals. Aquest espai on som té un encant especial. Si estigués revestit amb fusta nova seria una mica més avorrit.

La fusta reflecteix la vida que ha tingut…

Exacte. Són peces úniques, no en trobes dues d’iguals.

La majoria de fusta que feu servir procedeix dels països escandinaus. Per què?

Als països nòrdics hi ha un mercat molt establert per a la fusta de segona mà. És normal que quan renoven una casa o un graner venguin la fusta vella per recuperar-la. Aquí no se’n troba. Si sabem d’alguna borda que es desballesta intentem comprar la fusta. Però a Andorra, a Espanya i fins fa poc tampoc a França no hi ha tradició de recuperar-la, es llença directament. És una llàstima perquè la fusta es pot netejar i tractar i tenir una segona vida.

Com va ser el traspàs de les regnes del negoci? Vau definir i posar en marxa un pla estratègic o ha estat un canvi progressiu?

Busques coses diferents perquè a Andorra hi ha molts fusters i has de diferenciar-te. Vam veure alguns projectes fets amb fusta vella a França i ens hi vam llançar, perquè no tothom sap tractar aquest material. Aquest tipus de fusta ens va enamorar, la vivíem i sentíem com a nostra. D’això deu fer uns 15 anys. Ara molta gent ens ve a buscar per aquesta fusta, perquè no la troben enlloc més.

Quants sou?

Som vuit treballadors fixos, però tenim gent que ens ajuda i entre tots potser arribem als 14.

Quins tipus de fusta feu servir?

Principalment és pi. Sí que hi ha roure… Però el pi té molta sortida. En ser reciclat és un producte més car, perquè s’ha de recuperar, netejar, tractar…

Quins productes feu?

Es pot fer tot: interior, exterior… Ara estem fent una obra molt gran a Sispony. Les Bullidores són sis xalets fets exclusivament amb fusta vella. Se n’haurien de fer més a Andorra, de xalets així. Igual que de cases passives. Això és el futur i no pas fer gratacels.

Quin perfil de comprador teniu?

A part d’aquesta obra, que és d’una promotora, normalment treballem per a client final. Fem molta reforma de client particular, ja sigui directament o amb la intermediació d’alguna interiorista… Hi ha excepcions, és clar, com una reforma a Anyós Park, on volien donar als apartaments un to més rústic.

Feina a banda, sou sostenibles en el vostre dia a dia?

A casa l’Skyland és la que ens ha impulsat a canviar d’hàbits. La veritat és que les noves generacions estan molt conscienciades. A nosaltres ens han ensenyat a no comprar ampolles d’aigua… Bé, ja fa anys que hem deixat de comprar-ne —a més a Andorra tenim aigua molt bona—, però ens ho va ensenyar ella.

Esteu estudiant ampliar la gamma de productes, obrir nous mercats…?

Cap a final d’any ampliarem la gamma de revestiments d’Oldwood amb panells en tres dimensions. Volem anar a poc a poc.

Color Botanica: “No sabem d’on ve el que comprem i això és un problema no només mediambiental, sinó també de drets humans”

Sara Valls és una escaldenca que després de rodar pel món va tornar a casa i va posar en marxa un petit negoci artesanal consistent en l’elaboració de roba i accessoris amb tints naturals. Ella mateixa recol·lecta plantes autòctones i aprofita restes de fruites i hortalisses de la cuina. Color Botanica, explica, “és la meva petita empresa sorgida del desig de viure en simbiosi amb la natura, nodrir la creativitat i enfocar la vida des d’una perspectiva slow.”

Què feies abans de Color Botanica?

Vaig estudiar belles arts i educació social i en tornar a Andorra vaig estar uns mesos a l’Escola Meritxell (ara Fundació Meritxell), dos anys de profe de plàstica a l’Escola Andorrana i, al final, de tècnica de Joventut al Comú d’Andorra la Vella. Aquesta feina era de mitja jornada i va ser el primer pas cap al que faig ara. En un projecte, o hi poses tota l’energia o no surt, es queda en afició. I em vaig acabar tirant a la piscina.

Tinc entès que també hi ha un viatge al Nepal que va ser il·luminador.

Allò va ser més aviat per decidir tornar a Andorra i buscar la manera de dedicar-me al territori. En aquell moment passava per una fase molt muntanyenca i pensava que havia de treure’m el títol de guia. M’encanta la muntanya però mai he estat gaire esportista, així que potser no era aquest el camí. I un dia vaig descobrir els tints i va ser el súmmum, perquè en realitat a mi el que m’interessa més és la creativitat. I poder-ho relacionar amb plantes que podia trobar en el meu entorn era perfecte.

Ja tenies coneixements sobre els usos alimentaris i medicinals de les plantes, oi? D’on et venia?

De la iaia i de la mama, sobretot, i també de fer tallers del CENMA i de llegir llibres de fitoteràpia. No soc experta en el tema, però m’encanta aprendre.

Segur que coneixes la tradició de les trementinaires de Tuixent i la Vansa. Te’n sents hereva?

M’agrada pensar-ho, tot i que ho he derivat cap al disseny i la creativitat. A l’últim feina em deien la Trementinaire Moderna, per no dir-me l’Herbes, suposo, ha ha!

I de tints, on n’has après?

Ho vaig veure a la televisió francesa. Havia d’entrar a treballar a l’Escola Andorrana i havia de fer classes en francès i per refrescar l’idioma, em vaig dir: doncs me’n vaig a França. I vaig veure aquest programa i vaig voler investigar sobre el tema. I vaig anar a Lauris, un poblet de la Provença on hi ha un jardí botànic tintorer, una associació que treballa amb tints naturals, Couleur Garance, i el senyor que vaig veure per la tele, Michel Garcia, que ha acabat essent el meu mestre. Em vaig plantar a casa seva i em va obrir les portes.

Com a Karate kid

Sí, ha ha! Vaig veure que era algú amb qui valia la pena aprendre, sobretot perquè investiga i no s’ha quedat amb els manuals de fa dos-cents anys.

Creus que la saviesa popular sobre els usos de les plantes corre el perill d’oblidar-se, de desaparèixer?

Crec que no perquè s’està posant de moda. Les modes són un rotllo però en aquest cas ajuda a fer-ho reviure una mica. Sempre que he anat al CENMA a fer tallers d’etnobotànica estan plens! Crec que hi ha interès, però és veritat que ens hem oblidat de moltes coses. Tot i que sempre hi ha algú que t’ho pot explicar. Jo m’hi he trobat en el món tèxtil, que en sé molt poc i no paro de conèixer gent que me n’explica coses fascinants. De tèxtil a Catalunya hi ha tanta cultura, i de no fa tant, que és molt fàcil recuperar-la. I aquí els que tenim iaies ho tenim fàcil per rescatar coneixements.

Sembla que Escaldes, gràcies a la surgència d’aigua calenta, havia tingut també una petita indústria tèxtil.

Sí, La Fàbrica de la Llana es diu així per un motiu. Però a Andorra, com que tot era a petita escala, quan els voltants es van començar a industrialitzar, el d’aquí va deixar de ser viable.

Consideres que el teu canvi de forma de vida ha estat valent? Has hagut de prescindir de moltes coses per fer el que volies?

És que se m’ha ajuntat emprendre amb la maternitat i amb la pandèmia. La maternitat ja et tanca una mica a casa, és una vida una mica de cova. I si a sobre et confinen durant uns mesos… La meva vida ha agafat un ritme molt diferent al que tenia abans, així que tampoc m’estic adonant que m’estigui perdent res. És veritat que engegar un projecte així, fins que comença a funcionar, és molt diferent a tenir un sou fix. Però crec que hi ha molts valents i valentes. De cop, un sector econòmic s’enfonsa i un munt de gent s’ha de reinventar a la força. Jo tinc la sort que ho he decidit jo.

Una part de les matèries primeres que utilitzes són plantes que reculls i una altra són restes de fruites i verdures que la gent et porta. Vols aprofitar per fer una crida perquè te’n portin més o ja estàs servida?

Que me’n portin! Encara tinc reserva però arribarà un moment que me’n faltarà, així que agraeixo un munt si algú vol col·laborar.

Què et poden portar?

Pell de ceba… —només la part seca, la ceba se la poden menjar—, pells i pinyols d’alvocat i pells de magrana. Si ho volen guardar, cal que abans de posar-ho en una bossa ho deixin assecar, si no es podreix i no em serveix. També utilitzo camamilla, te, nous verdes…

Pots posar exemples de plantes tintoreres fàcils de trobar que la majoria de gent desconegui que ho són?

Una que abunda molt a Andorra és el beç, i a més dona diversos colors. Amb les fulles faig colors de groc cap a caqui, molt macos, i amb l’escorça —que té molts tanins, que és el que la fa cremar a poc a poc i per això s’utilitza en falles— faig un marró ataronjat molt maco.

Al teu web expliques que “en la majoria d’ocasions, les plantes tintoreres són les mateixes que les medicinals o comestibles perquè, justament, les molècules de color són les molècules terapèutiques”.

Els flavonoides, els carotens, els tanins, l’indigotina…— s’utilitzen en farmàcia i també són els elements de la planta que tenyeixen. Em sembla molt poètic! Per exemple, la saba del beç —que ara hi ha una noia que la comercialitza a Andorra— és molt desintoxicant. Els tanins són medicinals per a nosaltres i per a la planta, a la qual protegeixen del foc. Les pinasses també en porten. L’hipèric, per exemple, que és un antidepressiu i antiinflamatori, és un colorant esplèndid.

Trobes tints naturals tot l’any?

La camamilla fa un groc i un caqui molt macos, però quan no n’hi ha els puc substituir amb beç. Més o menys sempre puc assegurar-me la gamma de colors. I de restes de cuina en tinc tot l’any.

D’on treus els teixits?

Baixo a una botiga de Barcelona que gran part del que tenen en natural i blanc, que és el que jo busco, es produeix a Catalunya. Intento trobar proximitat, tot i que la matèria primera no tinc clar d’on ve. Hi ha una gent superinteressant que usa cotó andalús i fa tota la producció a Catalunya, però és caríssim i encara no estic en aquest punt. Però estic descobrint que hi ha més indústria del que pensava, i bastantes coses es tornen a fer aquí. Ens hem desconnectat de saber d’on ve el que comprem i això és un problema no només mediambiental, sinó també de drets humans. No saps qui treballa en segons quins tallers ni quina edat té.

Quins productes vens?

Bosses, motxilles, moneders, bosses tote, roba (quimonos, mocadors…). També faig kits per tenyir a casa. M’encanta transmetre el que faig i veig que quan la gent ho descobreix se sorprèn.

Volem conèixer noves iniciatives sostenibles. Amb qui ens recomanes que parlem?

Amb Més que Decoració. És una fusteria que fa projectes d’interiorisme i treballa amb fusta recuperada.

Agro Biomaterials: “L’objectiu és conscienciar la gent que el que llencen al rebuig pot tenir una utilitat”

Vam demanar a Meritxell Pérez, de la Saboneria, qui li semblava que podíem entrevistar que hagués impulsat a Andorra una iniciativa relacionada amb la reducció de residus i ens va parlar d’Agro Biomaterials. Ella té els productes d’aquesta marca a la botiga, ens els va ensenyar i vam veure que són bosses fetes amb restes orgàniques, concretament amb pells de fruita, i kits per crear-ne un mateix a casa seva. Ens vam quedar de pasta de moniato —i mai millor dit— en descobrir que al Principat hi havia una empresa dedicada a explotar un tema, els dels bioplàstics, del qual només havíem sentit a parlar en revistes de divulgació científica. Ens semblava una idea de futur, d’un futur llunyà, que, si mai arribava a fer-se realitat seria gràcies a una corporació multinacional que hi aboqués grans sumes de diners, i no pas gràcies a una parella de joves acabats de llicenciar instal·lats en un petit estudi d’Escaldes-Engordany.

Dies més tard vam anar a veure Berta Daina i Arnau Serra. Tots dos són andorrans i han acabat recentment els seus estudis a Barcelona, ella de disseny de producte a Elisava i ell de disseny gràfic a l’Escola Massana i màster d’animació 2D i 3D a l’Idep.

Per què us heu instal·lat a Andorra? Heu rebut algun ajut com a empresa emergent per tirar endavant el negoci?

Arnau: No, vam guanyar un premi a Barcelona, el Foodture Barcelona 2021, consistent en un xec per valor de 1.000 €…

Berta: I ara ens acaben de donar el Laus Aporta de Bronze! Estem supercontents!

Arnau: A Barcelona ens han ofert llocs on treballar, espai en un viver d’empreses relacionades amb la sostenibilitat, però portàvem molt temps fora de casa i teníem ganes de tornar.

Berta: Ara volem buscar alguna subvenció, sobretot per poder seguir investigant.

La vostra bossa clàssica de bioplàstic de taronja costa 45 €, mentre que una de similar de plàstic costa 0,10 €. Concebeu Agro Biomaterials com un negoci o com una plataforma per conscienciar la gent sobre el reciclatge?

Berta: Hem fet un pla de negoci, però de moment l’objectiu és conscienciar la gent que el que llencen al rebuig pot tenir una utilitat. Perquè l’empresa sigui viable econòmicament necessitem com a mínim semiindustrialitzar la tècnica. Ara elaborem els productes de manera completament manual i, és clar, és impossible competir amb un embalatge de plàstic.

D’on va sorgir la idea de fer productes amb restes d’aliments?

Berta: El confinament em va agafar en plena preparació del projecte de fi de carrera. Estava tancada a casa i havia de lliurar un prototip. Havia decidit fer alguna cosa relacionada amb el food design i vaig pensar: i si fes alguna cosa de reciclar les verdures, que van a les deixalles i les desaprofitem?

Per què el tema del menjar?

Berta: La meva família té un restaurant, el meu pare va estudiar cuina, els meus cosins també… El tema del menjar ha estat sempre molt present a la meva vida.

Quins ingredients porten els vostres productes?

Berta: Estan fets amb glicerina vegetal, fècula de blat de moro, vinagre blanc, aigua i pell de fruita o verdura. Un bioplàstic és un material derivat de matèries primeres orgàniques, en el nostre cas de residus, més concretament de restes vegetals. Aquest material, a diferència dels plàstics convencionals, derivats del petroli, un cop dipositat amb els residus orgànics entra en contacte amb microorganismes que el degraden i acaba desapareixent del tot.

D’on traieu les matèries primeres?

Arnau: És molt fàcil, els supermercats llencen pells de taronges tres cops al dia.

Berta: Quan hem necessitat un producte concret hem anat a un restaurant i els hem preguntat, per exemple: teniu restes d’espàrrec? I ens en donen. Però si volem meló a l’hivern no en tenim. Si tinguéssim mitjans, el podríem deshidratar i en tindríem tot l’any.

On es pot trobar Agro Biomaterials a Andorra?

Arnau: A La Saboneria i a Delta Moble, i estem negociant amb Museus d’Andorra perquè es vengui a les botigues dels centres.

Berta: Tot just hem començat a moure’ns, ara ens toca agafar pic i pala.

Feu cursos en línia i presencials. D’aquests últims en feu a Andorra?

Berta: Fins ara els hem fet a Barcelona; al juliol farem el primer a la Serenalla Market, a la Massana, i al setembre en farem un altre a la Pitavola del Comapedrosa.

Quin perfil de client teniu?

Arnau: N’hi ha dos. D’una banda hi ha gent que està en el món dels biomaterials, que està investigant en pla do-it-yourself. I després hi ha petits negocis relacionades amb la sostenibilitat que es poden permetre el luxe de pagar unes targetes de visita a 1,20 €. Sovint són empreses relacionades amb el menjar: restaurants, cafeteries…

Berta: Als tallers venen cuiners, estudiants de disseny i d’enginyeria. I també estudiants de moda, perquè els bioplàstics es poden cosir i això els interessa.

Quins plans de futur teniu? Cap a quina direcció pot créixer la marca?

Arnau: De moment estem en fase experimental. Anem aprenent a mesura que rebem encàrrecs.

Berta: La làmina de bioplàstic necessita quatre dies d’assecat. Si el temps és molt humit s’esquerda i ja l’has perdut. Necessitem un espai amb una humitat i temperatura controlades.

Arnau: Necessitem tot això per abaratir costos i per poder atendre la demanda quan creixi, perquè si no ens veurem obligats a donar terminis de lliurament cada cop més llargs.

Berta: Ens van demanar si podíem fer una tirada de 10.000 targetes de visita, i podem, però trigaríem de sis mesos a un any!

Seguint la roda, hem demanat a Agro Materials quina altra iniciativa sostenible ens recomanen i ens redirigeixen a Color Botanica, que elaboren tints naturals. Així que aquesta serà la propera entrevista que publicarem al blog.

Meritxell Pérez: “Vaig obrir La Saboneria per facilitar la reducció de plàstics”

La Saboneria és l’únic establiment d’Andorra dedicat a la venda de productes de neteja de la llar a granel i de cosmètica natural. Pel que fa als productes, ens explica Meritxell Pérez, propietària de la botiga, són de marques espanyoles i andorranes: “Si puc donar suport al producte local ho faig. Tinc producte d’Autèntic Abelles, d’Agro Biomaterials, Pocions de Lluna…”

Vas obrir el negoci el 2020 i venies de l’àmbit administratiu. Què et va motivar a llançar-te a aquesta aventura?
Justament el fet que no hi havia res d’aquest estil. I facilitar la reducció de plàstics.

Confiaves que te’n sortiries?
És clar, quan comences un projecte sempre penses que te’n sortiràs. I de moment va funcionant.

Per què vas escollir, però, els sectors de la neteja de la llar i de la cosmètica?
Perquè són els que més residus plàstics generen, a part que estan plens de tòxics. Cada vegada que anem a comprar un detergent convencional al supermercat comprem un envàs de plàstic, el paguem i el llencem. En canvi, a La Saboneria reutilitzes infinitament un mateix envàs. Per Sant Joan farà dos anys que he obert i ja porto reutilitzats 7.376 envasos, amb una mitjana de pes per envàs d’uns 80 g.

La gent et porta envasos principalment de plàstic?
Sí, en lloc de llençar-los o portar-los a reciclar, me’ls deixen aquí i jo els higienitzo i desinfecto i els poso gratuïtament a disposició del client. Es pot fer servir vidre però no ho recomano, perquè si et rellisca de les mans se’t trenca. Però si em porten pots de vidre els els omplo. Crec que el plàstic tampoc s’ha de demonitzar, fa un servei important. Què fer-ne és responsabilitat de l’usuari. Si reutilitzes un envàs, el treus del cicle del reciclatge i l’introdueixes en el de la reutilització, que sempre és molt més interessant.

Fa temps que van apareixent petits negocis com el teu, que proposen la venda a granel i la reutilització d’envasos. Però una immensa part del que es ven i es compra va envasat en plàstic d’un sol ús. Com es pot capgirar això?
Els envasos d’un sol ús no tenen cap sentit, sempre i quan tinguis l’opció de comprar a granel. És important anar cap al granel. Les administracions ho haurien de facilitar, obligant a treure per exemple envasos plàstics d’un sol ús, però és una qüestió, sobretot, de responsabilitat individual. El supermercat és la comoditat, però no té res a veure. A una botiga petita t’assessoren i t’emportes el que realment necessites. I pots endur-te cent grams, no te n’has d’endur més perquè potser no t’agrada i no ho tornes a gastar. El comerç de barri fa vida. Per mi són tot avantatges.

Al teu Instagram m’ha sorprès descobrir el concepte de reduflació: l’acció d’un fabricant de reduir la mida o el pes d’un producte comercial a la venda sense abaratir-ne el preu…
Hi han marques que ha canviat el paquet de pasta de mig quilo per un de 450 g. També passa amb els productes de neteja. Ho posa a l’envàs, però si no t’hi fixes sembla el mateix, i el preu es manté i en alguns casos s’incrementa. Això amb el granel no passa, perquè ho peso davant teu. I la qualitat del producte no baixa, perquè si ho fes no tornaries.

El 2021 La Saboneria va rebre el premi Economia Circular del Concurs d’Iniciatives Ambientals d’Andorra Sostenible. Va suposar un al·licient per tu?
Totalment. Hi ha un esforç molt important darrere aquesta botiga. I obrir en plena pandèmia va ser complicat.

Trobes que a Andorra hi ha sensibilitat per al reciclatge i la conservació del medi ambient?
Sí, hi ha sensibilitat en el tema del plàstic i en el dels productes. Hi ha moltes marques que fan ecoblanqueig. A vegades guardo envasos perquè els trobo molt divertits. Mira aquest, l’etiqueta diu: “botella ecoresponsable”, “ecoeficitat”, certificat eco, color verd, un dibuix de fulles i d’una pastilla de sabó de Marsella… i, al darrera, aquest senyal, que indica que té ingredients corrosius. Els productes de neteja que jo venc no la tenen, aquesta etiqueta. A més disposo de la certificació bio, ecològic i vegà d’ACENE. Són productes no testats en animals i d’origen vegetal i mineral.

Per acabar, cada entrevistat ens proposa una iniciativa del país dirigida a la reducció de residus?
Doncs us recomano que parleu amb Agro Biomaterials.

Així ho farem.