Espai Jove d’Encamp: educació no formal per a la conservació de l’entorn

La joventut és el futur. Això és un tòpic, un lloc comú, però ho posem perquè no deixa de ser veritat. D’aquí a poc, els que ara s’estan formant passaran a treballar, a consumir de manera més significativa, a prendre decisions en tots els àmbits de la vida, i el que facin dependrà de la visió del món que s’estan formant ara.

Per això ens interessar per saber com veuen i, sobretot, com viuen el tema de la reducció, reutilització i reciclatge dels residus. I per fer-nos-en una idea hem demanat als punts joves de cada parròquia quina importància té per als nois i noies aquesta qüestió i com la treballen.

Per començar, hem demanat a Cristina Segura, coordinadora d’Infància i Joventut del Comú d’Encamp, que ens expliqui com es treballen a l’Espai Jove d’Encamp els temes de reutilització i reciclatge.

L’Espai Jove és un equipament juvenil i públic que té la voluntat de donar resposta a les necessitats, inquietuds i demandes dels adolescents i joves de 12 a 17 anys de la parròquia. És un centre obert de dilluns a dissabte en el qual els joves tenen la possibilitat de fer activitats, fer treballs de l’escola, navegar per internet, jugar amb jocs multimèdia, fer sortides culturals o esportives, xerrar i fer consultes del seu interès.

Quines activitats relacionades amb les 3R organitzeu o en quines col·laboreu?

Des del departament, sempre procurem que qualsevol activitat de treballs manuals sigui amb material reutilitzable i reciclat. Mostrem als nens, nenes i joves la importància de la reducció de residus en tot moment. Des de l’ús de carmanyoles per als esmorzars i berenars, cantimplores per a l’aigua que consumeixen diàriament i la distribució correcta a l’hora de triar on llençar les deixalles per reciclar en les diferents brosses que tenim disponibles en tots els nostres espais. També organitzem diverses jornades de clean-up durant el curs i en diferents programacions.

Com tracteu aquest tema a l’Espai Jove? Teniu contenidors per separar el paper, vidre, envasos?

Sí, tenim contenidors per separar el paper, l’orgànic i el vidre.

Teniu alguna comissió o persona responsable d’aquests temes a l’organització?

Tot l’equip hi està implicat.

Quin grau de preocupació o interès pel tema detecteu entre els joves de la parròquia?

Gràcies a la importància que se li dona a les escoles i com la complementem nosaltres en l’àmbit de l’educació no formal, cada cop són més els infants i joves que hi mostren interès.

Net Green: “Amb el sistema de neteja ecològica estalviem aproximadament 150 litres d’aigua per vehicle”

Net Green és un servei de neteja ecològica de cotxes a domicili sense aigua que opera a Andorra des de començament del 2018. Adrián Óscar Brugnole va treballar durant uns quants anys com a assalariat abans de fer un cop de cap i posar en marxa una iniciativa que acaronava des que va arribar al Principat.

Com va sorgir la idea d’oferir un servei de neteja de cotxes sense ús d’aigua?

Al meu país d’origen, Argentina, tenia una empresa vinculada a la neteja i el manteniment del vehicle. Fèiem treballs de poliment de carrosseria, neteja de tapisseria, poliment de fars, canvi d’oli, venda d’accessoris i tot allò relacionat amb el manteniment del vehicle. En tenir tots els coneixements, vaig voler desenvolupar alguna cosa diferent i ecològica perquè sabem que hem d’evolucionar cap a la cura del medi ambient. Tot investigant, vaig descobrir el mètode de neteja ecològica i sense aigua. A Espanya fa temps que existeix aquesta metodologia i jo ja posseïa formació, ja que porto més de 20 anys en el tema de manteniment i cura del vehicle.

On va aprendre la tècnica?

La possibilitat va sorgir de voler reinventar-me i buscar una oportunitat de desenvolupar els meus coneixements. La tècnica la tenia i la vaig adaptar a fer-ho amb productes ecològics i així apostar per la sostenibilitat del planeta.

Quants litres d’aigua es gasten per vehicle amb una neteja normal?

Amb els productes que fem servir no gastem ni una gota d’aigua. Amb el sistema de neteja ecològica estalviem aproximadament 150 litres per vehicle.

Com es fa la neteja d’automòbils sense aigua?

Per a l’interior, primer es fa un aspirat complet de tot el vehicle i fem la neteja i renovació d’acord amb les parts i materials de cada vehicle (panells de portes, taulers de control, pantalles tàctils, diferents tipus de tapisseries, etc.). Per a l’exterior, primer fem un prerentat, que serveix per treure la brutícia més grossa, i la descontaminació de la carrosseria. A continuació apliquem una cera tecnològica que neteja, abrillanta i protegeix la pintura, alhora que genera una capa envernissada que la protegeix dels agents atmosfèrics (pols, excrements d’ocells, raigs solars), repel·leix la brutícia i gotes de pluja, cosa que perllonga el resultat final. Els diferents productes que s’apliquen segons la part del vehicle són ecològics i utilitzem baietes especials de microfibres.

Quins tipus de residus i en quina quantitat es generen?

La nostra activitat és completament innòcua, sense produir cap vessament residual.

Els detergents que fa servir són ecològics?

La gamma dels productes ha estat desenvolupada i formulada amb el criteri de biodegradabilitat, establert pel Reglament (CE) 648/2004 del Parlament Europeu i del Consell sobre detergents. Hem de ser conscients de l’escassetat dels nostres recursos naturals tant per al nostre medi ambient com per als nostres clients. L’aigua és un recurs natural necessari però limitat.

El cost del servei és semblant al d’una neteja tradicional o és més elevat?

El cost és similar a la neteja tradicional amb aigua a mà. És evident que el rentat en una benzinera té un cost molt diferent, però també té un alt impacte sobre el medi ambient.

Ha percebut si la motivació del client per contractar els seus serveis és deguda a un interès pel medi ambient?

La majoria de clients ho troben beneficiós pel sistema que oferim i pel fet de no utilitzar aigua.

Té clients particulars, empreses, concessionaris de cotxes…

Sí, tenim tots aquests tipus de clients. Alguns són fixos: els fem un manteniment setmanal.

Quins vehicles pot netejar?

Tot tipus de vehicle: cotxes amb motor de combustió, elèctrics, motos, bicicletes, furgonetes…

Es desplaça gratuïtament al domicili del client (excepte Pas de la Casa) per manca d’espai propi o és per sostenibilitat i eficiència, per no fer desplaçar els vehicles i contaminar menys? El sistema està pensat per generar menys contaminació, menys desplaçaments i més comoditat per al client.

Jimena Potenza: “Les peces recuperades tenen un encant únic. M’agrada tot el que és vell”

Jimena Potenza és un exemple més de les persones del país que apliquen les 3R en el seu dia a dia. Dedica la major part de les seves hores lliures a fer elements decoratius amb fustes que recull del carrer i de la deixalleria. Fa temps que tenia el cuquet de dedicar-se al treball artesanal amb diferents materials, però va ser durant el confinament que va trobar la calma necessària per reflexionar i fer un cop de cap. Un element clau de la seva fórmula ha estat la deixalleria comunal de les Valls del Nord, on troba la fusta que busca: amb la pàtina de vell i d’usat que tant li agrada. Amb això ha creat una marca, weli_and. En voleu saber més? Del 22 al 31 desembre la podreu trobar, a ella i a les seves peces, en una de les parades del Poblet de Nadal d’Andorra la Vella.

Des de quan treballes la fusta?
Quan estava a Argentina vaig fer cursos de fusteria però mai m’hi vaig dedicar. Soc fotògrafa, també. A Andorra he fet mostres de la meva obra fotogràfica a la Llacuna. Vaig començar a treballar amb fusta per decorar casa meva. Em feia marcs per a fotos, una làmpada… Soc una manetes. I de mica en mica alguns amics m’han començat a fer comandes. Vaig començar durant la quarantena de la covid.

La quarantena va fer aflorar moltes vocacions… Com treballes?
Utilitzo fustes recuperades. Moltes són de la deixalleria, d’altres, de mobles tirats al carrer. Dibuixo la figura que vull fer en un cartró i en faig un motllo. Llavors tallo la fusta amb serra de vogir, la poleixo amb paper de vidre, si la fusta està en molt mal estat la recupero i després la pinto. Faig servir una pintura a l’aigua que dona un toc gastat, vintage.

D’on et ve l’interès per la fusta?
Sempre he estat interessada per la cosa artística. Ara estic a punt de començar un curs de ceràmica. Ho faig perquè vull combinar la ceràmica amb la fusta. També n’he fet de fotografia i de vídeo. I vull aprendre a soldar perquè vull afegir ferro a les peces. Les ganes d’aprendre no minven.

Vas passar vergonya el primer cop que vas anar a la deixalleria a buscar matèries primeres?
No, gens ni mica. És més, els treballadors em coneixen, em guarden coses, tenen el meu número i m’avisen. Vaig a la Deixalleria de les Valls del Nord, compartida entre les parròquies de la Massana i Ordino. M’han donat aquesta aspiradora, que faig servir per aspirar el pols de la fusta i que funciona perfectament. No puc dir res dolent d’aquests nois, són impecables.

Ells contents i tu també. És un win-win. Coneixes altra gent que faci com tu, de recollir coses a la deixalleria?
Sí, hi ha gent que va a buscar ferro, mobles… Abans d’anar a Carisma passen per allà a veure què troben. Però no ho fan per fer peces artístiques. Que jo sàpiga, ningú fa el que faig jo.

I tu hi vas, a Carisma?
A vegades sí. A vegades el dependent té mobles desmuntats, incomplets, i me’ls guarda, perquè no es poden vendre com a tals i jo me’ls quedo com a fusta.

Com definiries el teu estil? És naïf? Fas molts peixos, cactus, estrelles…
Sí, faig tot això, també cors, mussols… Els enganxo cascavells… Ara he començat a fer penjadors. I des de fa poc recullo trossos de barres d’acer de les obres, que posades sobre una base de fusta són els troncs d’arbres per posar sobre una taula. Però no sé quin és el estil, no m’inspiro en ningú en concret. Amb la fotografia em passa el mateix. El màxim que et puc dir és que és una fotografia d’estil antic: disparo sovint amb carret (a vegades també en digital), preparo escenografies… Vaig fent i surt el que surt.

Quan temps hi dediques a la setmana?
Quan tinc festa vaig al taller d’un amic a tallar, perquè a casa no tinc espai i embruta massa. I els acabats els faig aquí. Entre tot m’hi passo tres o quatre hores al dia. També recupero ganxos. Els trobo pel carrer. Intento no comprar res, no per no gastar, sinó perquè m’agrada recuperar el que està en desús.

Ho fas per motius ecològics?
Els motius ecològics són un plus, però ho faig sobretot perquè les peces recuperades tenen un encant únic. M’agrada tot el que és vell. Aquest aire gastat és molt especial. Les formes de les meves obres són irregulars, perquè faig servir motllos de cartró, que són imprecisos, i tallo amb la serra de vogir, a pols. Queda com queda, imperfecte, que és com a mi m’agrada. Però també valoro el reciclatge. De fet, les estelles i restes de fusta i les peces que no aprofito no les tiro pas, les porto un altre cop a la deixalleria. Els meus amics es riuen de mi perquè quan fan intenció de llençar alguna cosa els dic: “No ho tiris, dona-m’ho, tot serveix per a alguna cosa!”.

Així que ja ho saps: no llencis el que no necessitis, porta-ho a la deixalleria, on potser algú ho aprofitarà. I un cop allà aprofita per fer una ullada al que hi ha: potser hi trobes també el que busques.

Mireia Garcia: “Un restaurador ha de tenir respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni”

Mireia Garcia és llicenciada en història de l’art i diplomada en conservació i restauració de béns culturals. Té més de quinze anys d’experiència i taller propi des del 2006, Retoc Restauració. Recentment ha intervingut en la restauració del l’emissor Société Française Radio-Électrique de Ràdio Andorra, una peça clau del patrimoni tècnic del país, i fa tallers perquè la gent aprengui a restaurar mobles i objectes, ja sigui conservant-ne l’aspecte original o transformant-ne la forma i la funció.

L’hem anat a veure al seu taller a Ordino perquè ens parli de la seva feina i de com tot això es relaciona amb les 3R. Un cop fetes les presentacions, conversant de tot i de res, la Mireia treu un tema al qual ens agafem per fer l’entrevista:

“Penso que hi ha molt poca creativitat i no em refereixo a creativitat únicament artística. Penso que un metge ha de ser creatiu. Ser creatiu vol dir trobar solucions, fer les coses d’una altra manera… Els tallers que faig són això: agafar un colador oxidat, que pensaves tirar, girar-lo, lacar-los i convertir-lo en una làmpada per a la teva cuina. El més fàcil és comprar una làmpada nova. És veritat que la creativitat i el temps estan renyits. Tots anem estressats. No es té prou paciència per arribar a processos creatius. I als col·les igual. Es munta un festival de final de curs i ho fan els profes. Ho han de fer els alumnes! I que adquireixin l’experiència de muntar un festival.”

A la vida quotidiana practiqueu les tres erres?

Sí, és clar. Reciclatge sempre. Aquí a la feina tenim productes que s’han de guardar bé, tinc un extractor perquè quan utilitzo productes volàtils no passin al medi ambient…

En el vostre sector es deuen utilitzar productes tòxics.

Alguns ho són, però la tendència és intentar que no ho siguin, ja no només per al medi ambient, també per a la salut dels treballadors i per a l’obra d’art. Hi havia un restaurador que deia: “Si és dolent per a tu, també ho és per a l’obra”. Per això intentem cada vegada més fer servir productes aquosos en comptes de poliuretans o dissolvents forts. Hem d’anar cap aquí.

Tot el que és tòxic imagino que ho aneu guardant per dur-ho a la deixalleria.

Sí, tinc un bidó d’hidrocarburs bruts. Hi vaig colant productes utilitzats i quan està ple l’etiqueto i el porto a la deixalleria. El mateix amb l’acetona. Però abans de reciclar cal reduir i en la restauració això significa intentar treballar amb productes el més innocus possible.

Quan recicleu un moble vell, ja sigui per conservar el seu estat original o per fer makeover, ja esteu evitant llençar un residu voluminós i comprar un moble nou, que també genera residus invisibles.

O comencem a anar més per aquí o això no acabarà bé. El que passa és que la gent s’hi ha d’acostumar, tenim el consumisme ficat a la vena. La decisió depèn d’un mateix. Jo, per exemple, ara m’he canviat de pis i ja estic cansada dels mobles, que fa quinze anys que els tinc. Per a mi és un repte: no em penso comprar res nou. El que no vull, ho vendré a algú, no ho penso tirar a la deixalleria perquè encara es pot utilitzar. I el que necessiti ho buscaré de segona mà o transformaré alguna cosa que ja tingui per fer-la al meu gust. Aquest tema el treballo amb les alumnes de les classes de restauració. Si elles no tenen res per transformar, els dic que ho demanin a algun amic o familiar. Que la taca d’oli es faci més grossa.

On feu les classes?

Les feia a l’Escola d’Art de la Massana i d’Ordino, a la Capsa, i a l’octubre he començat a fer-les aquí al taller. Les alumnes venen un matí a la setmana. De moment només tinc un grup.

Parleu de les alumnes…

Sí, he tingut només un alumne en els cinc anys que fa que ho faig. Crec que hi ha molts homes a qui agrada el bricolatge i que per tant podrien estar interessats en aquestes classes, però en el món dels cursos en general és la dona qui hi assisteix. Siguin de restauració, de cuina, d’educació dels infants… és la dona la que hi va, la que es forma, la que té curiositat. No et sabria explicar el motiu, però passa. Al final això vol dir que les dones són les que estem més actualitzades.

En aquests cursos ensenyeu en funció del que busca cada alumna?

Depèn de l’objecte que portin. A mi m’agrada valorar-ho en comú. Quan una porta una peça entre totes decidim què se’n pot fer. Hi ha tres opcions. Una és la restauració pura i dura. Tens un objecte antic que té un valor i ho vols deixar tal com era. Després pot ser un objecte, antic o no, que no t’agrada i al qual vols donar un canvi d’aires. Aquí pot entrar la restauració si està malmès, però també la transformació: folrar-ho per dins… Això seria el que anomenen makeover o transformació de mobles i objectes. I l’upcycling és quan realment transformes la funció d’un objecte i li dones un ús completament diferent.

A Andorra hi ha gaire gent que dediqui el seu temps lliure a això? Es pot dir que hi ha una petita comunitat de makeovers i upcyclers?

Penso que, si hi ha gent, ho fa bastant a casa seva. Avui dia les xarxes socials ajuden molt en aquest sentit. A YouTube trobes molts tutorials. Per a qui té curiositat i ganes de provar, les xarxes socials són clau perquè li permeten iniciar-se. Tant com una comunitat no ho crec. Hi ha sectors, com el de l’interiorisme, que podrien tenir el xip posat de pensar que no cal que tots els mobles siguin nous, que no cal que el projecte de redecoració transformi la casa de dalt a baix.

Escollir la vostra professió implica interès per l’art i la història, però també per la conservació de les coses en el sentit mediambiental?

Sí. Quan vols ser conservador-restaurador, d’entrada has de tenir una actitud de respecte vers el patrimoni. El patrimoni és un concepte molt ampli, perquè hi entra tot. Però és aquesta actitud, un sentiment de respectar qualsevol tipus de manifestació humana: cultural o científica, etnològica, immaterial (llegendes, cançons…). Respecte vers els records familiars. Respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni. Si no entens que tirant una llauna a terra estàs tirant una llauna a casa teva, perquè el carrer és casa teva, no estàs entenent res.

Es perden moltes coses perquè la gent que les troba o les hereta en desconeix el valor i les llença?

Ho veig molt sovint. Cas pràctic: et canvies de pis o els teus pares han deixat aquest món i et deixen el seu pis, que està ple de mobles o objectes. Què passa amb això? No hi ha mercat per a aquests objectes, discos, llibres, alguns de valor… Cada dos per tres algú em ve i em diu: “Mireia, tu que et dediques a això, què puc fer amb això?” Ho regalen, ho porten a la deixalleria o a Carisma, que estan saturats. Sé que hi ha treballadors de la deixalleria que veuen que els arriben coses xulíssimes i han d’agafar el martell i triturar-les perquè càpiguen al contenidor. És un problema greu. Jo he arribat a fer crides pel meu Instagram. Vaig avisar que hi havia uns bancs públics de fosa guapíssims i al cap de dos dies els va anar a buscar algú. Potser les deixalleries haurien de tenir un community manager que anés informant per les xarxes de les coses interessants que els arriben, per donar-los sortida.

Els últims mesos els has passat a Ràdio Andorra. M’has dit que vau fer el desamiantatge…

Em vaig formar com a tècnica desamiantadora per poder entrar en aquest equip d’especialistes que se n’ha encarregat, perquè la màquina [l’emissor Société Française Radio-Électrique, de 1939] requeria algú que en garantís la conservació i per establir una sèrie de pautes pel fet que és patrimoni nacional, un patrimoni únic al món. L’objectiu era recuperar l’estabilitat material de l’emissor. Com que el sostre de Ràdio Andorra és una claraboia i que en tancar l’emissora va començar a filtrar-s’hi aigua, la màquina, que és de ferro, es va mullar i ha patit oxidacions i corrosió que s’havien d’aturar. Nosaltres ens diem restauradors però en realitat el 80% del que fem és conservació. Actualment s’intenta frenar a màxim la intervenció estètica per tal que prevalgui l’autenticitat de l’objecte. Per respecte a la història de l’objecte.

Com la Victòria de Samotràcia, a la qual no han tornat a posar el cap i els braços que va perdre.

Són les nostres arrugues. Es fan analogies amb la cirurgia estètica: “Li hem fet un lífting“. Els restauradors fem una neteja, una consolidació, una fixació. Només això ja transforma l’objecte. Però avui s’intenten deixar les marques del temps. És la seva bellesa. A mi el millor que em poden dir és: “Doncs no es nota gaire la teva feina…” I és que no s’ha de notar. Nosaltres no som l’artista. A Ràdio Andorra no hem repintat l’emissor, a part d’un lateral molt malmès. S’ha netejar, s’ha polit, s’ha estabilitzat. Però té ratllades, cops, deformacions…

Tampoc s’ha fet una restauració funcional, oi?

No. Una restauració funcional seria, per exemple, que una màquina de cosir o una ràdio tornés a funcionar. És impossible que l’emissor de Ràdio Andorra torni a funcionar. Hi ha molts components que ja no hi són. I la màquina és de 1939 i està obsoleta. És una restauració tècnica, que és fer que aquell objecte sembli que es pot tornar a posar en funcionament. Que faci l’efecte que pots pitjar el botó i engegar-la.

Casa Gendret: “Tenia sobreproducció de fruita i vaig decidir tancar el cercle i fer confitures”

Els interessats pels productes alimentaris locals coneixen perfectament Casa Gendret, marca de confitures i gelees que es pot trobar en nombrosos establiments i mercats del país. S’elaboren de manera artesanal amb matèries primeres de collita pròpia, amb fruita sencera, amb la mínima quantitat de sucre i sense colorants ni conservants. Mathieu Garaud d’Autèntic Abelles ens va suggerir que parléssim amb Antònia Parramon, impulsora d’aquest negoci familiar, perquè treballa amb una filosofia centrada en el màxim aprofitament dels recursos i l’economia circular i perquè ens explicaria moltes coses que ens interessarien. I cap a Juberri vam anar.

Què és Casa Gendret? Feu producció i venda d’hortalisses i de productes elaborats…

Casa Gendret és el nom de tota la vida de la casa. És una petita explotació agrícola que vaig començar fa dotze anys. Vaig començar perquè em van tocar d’herència una sèrie de camps. Jo era bibliotecària i volia canviar una mica de xip i vaig començar a pensar què podia fer aquí dalt. La meva idea era plantar gerds, perquè aquí n’hi ha molts de salvatges i sabia que funcionaria. Buscant per internet vaig trobar un senyor de l’Arieja que em va dir: “Vine’m a veure”. Ell em va ensenyar el tema dels hivernacles, que em va encantar, i m’hi vaig ficar de cap. Ens hem especialitzat en fruites del bosc.

I més coses…

Tenim la quota de tabac de tota la vida, quatre cabres…

I oques…

Sí, són per vigilar. Perquè hi ha animals de dues cames que entren i agafen maduixes. Al principi treballava tota sola i les oques m’avisaven, perquè m’havia passat de trobar-me gent amb la cistelleta dins de l’hivernacle. Sí, sí, és molt efectiu. I a més fan uns ous enormes, molt bons per a pastisseria, perquè la clara puja molt.

Casa Gendret és conegut per les confitures, però també vens producte fresc. Què va ser primer?

Primer venia el producte fresc, però tenia sobreproducció perquè la gent no em coneixia. Perquè has d’entrar al mercat i no és tan fàcil. Quan vaig dir: “Tiro la tovallola, passo de tot”, em van trucar i em van dir: “Va, sí, et comprem la fruita”. Els primers anys van ser durs. Ara està molt de moda i sembla fàcil, però al principi, al mes d’agost la fruita me la menjava amb patates. Llavors vaig decidir tancar el cercle i fer les confitures.

Economia circular, que es diu ara.

Sí. El meu para ja feia confitura de tomata verda, perquè aquí les tomates no maduren i llavors s’aprofitava tot. I vaig anar a fer un curset d’elaboració de confitures al Museu de la Confitura, a Torrent (Baix Empordà), amb la Georgina Regàs. Li vaig baixar la meva fruita i vam fer una cooperació molt xula. Em va ensenyar a fer gelees, que és tot un altre món.

Quin client tens?

Ho abasto una mica tot: tinc botiguetes, supermercats… Particulars cada vegada més, perquè també els agrada pujar i passar una estona. Venen moltes senyores jubilades. Com que en saben, opinen. És divertit. I tinc algun restaurant que em compra 10 kg per setmana.

Està bé que els restaurants apostin per producte de quilòmetre zero.

T’adones que hi ha restauradors que hi creuen, és molt agraït. A vegades pujo a Canillo o a Arans per portar un quilo i mig de maduixes. Per a mi és gratificant.

També fas visites organitzades.

Aquí venen particulars que veuen el cartell a l’entrada. Venen amb nens, cullen les maduixes, em compren alguna confitura… No són gaires. Jo ho he fet a França. Trobo molt xulo entrar al camp d’un pagès i que et doni una panera i et digui que agafis el que vulguis. Allà funciona molt.

I estàs en moltes fires i mercats.

Hi estava. Cada vegada menys, perquè és molt cansat. Hi estava pel plaer, per parlar amb la gent. Els mercats sempre m’han agradat molt. Quan viatjo vaig a mercats i m’hi passo hores, perquè és una manera d’entendre la gent del país.

Inicialment et vas interessar pel gerd.

Sí, però quan vaig tastar les maduixes d’aquest pagès francès les vaig trobar delicioses i en vaig voler fer. Vaig començar amb un hivernacle perquè aquí estem molt alts. El que té de bo aquesta altitud (1.600 m) és que la diferència tèrmica entre el dia i la nit és brutal i llavors les maduixes per madurar, a la nit, com que refresca, han de treballar més i puja molt el sucre. Per això són tan dolces. En no fer tractaments químics agressius i collir-la madura, queda més bona i més gustosa. La temptació de posar-hi pesticides hi és, perquè una malura se’t pot carregar la collita, però no vull treballar així.

Quina superfície de terreny teniu?

Dues hectàrees, de les quals només una de cultivada. M’he de pensar si créixer. Vendre-ho tot a Andorra és difícil, tot i que també podria exportar. Una altra dificultat és trobar personal… I l’altra és la natura, que fa el que li dona la gana. Jo acostumo a tenir producció del 24 de juny fins a la Fira d’Andorra la Vella. Aquest any vaig tenir producció al juny, després va fer massa calor i no vam tenir ni una sola maduixa durant juliol i agost. I ara [l’entrevista es va fer al setembre] ha fet un esclat i fem 80 kg al dia. Col·loca’ls!

Estàs ampliant la gamma de productes?

La fruita vermella la tinc tota: la grosella espinosa, el cassís (que és la grosella negra), la grosella groga, que en confitura és una delícia, la vermella, els gerds, els gerds grocs, tres tipus de maduixes… Vaig fer l’estudi de nabius que va proposar l’Associació de Pagesos i és l’únic que no em funciona aquí dalt. La terra no és apta. Ara estic fent un altre estudi amb un nabiu que ve del Canadà que han creuat amb un de japonès i la veritat és que és superproductiu.

I també tens mores.

També. Boníssimes.

No fas servir pesticides però no compleixes els requisits de cultiu ecològic.

Si hagués d’exportar segurament ho necessitaria, però aquí a Andorra tothom em coneix. És que tot són diners… No ho descarto, potser l’any que ve. Jo faig les coses ben fetes. Si hagués de tractar químicament seria la primera a plegar trastos, perquè no m’interessa el tema.

A ReciclemBé ens interessen les pràctiques relacionades amb les 3R. La idea de fer confitura es basa precisament en aprofitar l’excedent de producció.

Així és. També quan un comprador ens torna cinc pots buits li’n regalem un de ple. Les restes vegetals les donem de menjar a les gallines, com s’ha fet sempre a pagès. Tinc unes gallines que en diem periques i les tinc a la cort de les cabres —no són meves, són del masover— perquè se’ls mengen les puces. Així no les hem de tractar. Les cabres netegen el sotabosc. I les oques, a més de ser una alarma natural, adoben el terreny. Els agrada molt, a més, estar a l’hivernacle. En tenia set i algunes s’han anat morint. A vegades ve la guineu o la fagina i se les menja. L’oca té la peculiaritat que si se’n mor una, la seva parella es panseix, es queda en un racó i es mor al cap de poc. Ara me’n queden dos.