Reciclem Bé

Categoria: Entrevistes

Publicat a

Inevitablement, si tothom espera que el seu veí actuï, no farem res.

L’edició d’enguany de les jornades de la innovació i les noves tecnologies, l’INNTEC té lloc demà dimecres 3 i dijous 4 de maig al Centre de Congressos d’Andorra la Vella i tractarà de la innovació en el comerç ‘phygital’ (la suma de botiga física i digital, per als profans) el primer dia i de la sostenibilitat com a eix de la competitivitat empresarial el segon.

En aquesta segona jornada, Hind Jamiloun, directora general de Dalle Consulting (una assessoria dedicada a la transició agrícola i energètica amb seu a Andorra la Vella), farà una ponència titulada “Sobirania alimentària i energètica: els reptes de demà”, un tema d’actualitat candent i que ens interessa vivament. Li hem demanat que ens avanci una mica els temes que tractarà.

Per explicar la globalització s’ha fet servir sovint la figura de la pitavola que bat les ales a Hong Kong i acaba provocant una tempesta a Nova York. Aquesta és una representació fidel del món en què vivim?

Totalment, mai hauríem pensat fa anys que seria així. Amb la covid ens hem adonat que a Europa —i a la resta del món— depenem molt d’Àsia. I ara ens passa el mateix per una altra problemàtica amb Ucraïna i Rússia.

La guerra d’Ucraïna ha posat de relleu la dependència que els estats tenen de tercers pel que fa a energia, matèries primeres per a la indústria i aliments. La solució és la sobirania?

Per començar, hi ha una constatació molt senzilla que és que a les poblacions que no tenen gran cosa no els ha faltat gran cosa. Quan parles amb gent de països africans, per ells, trobar solucions, acomodar-se amb el que tenen, sempre ha sigut una realitat. Però a Europa, ens hem acostumat a tenir-ho tot fàcilment, a prémer un botó per tenir electricitat o calor. I avui ens hem adonat que assolir això no és tan senzill, i pot estar en perill. La nostra manera de viure i de considerar les coses pot canviar molt. No sé si la sobirania és la solució a tot, però el que és segur és que cada país ha d’estar mínimament preparat i canviar les seves produccions per aconseguir garantir un mínim vital a la seva població.

La sobirania no suposa un replegament, un pas enrere en la globalització i un risc del creixement de nacionalismes exacerbats?

És un risc, però al mateix temps, què passarà si hi ha desequilibris, falta de recursos naturals? La història ens ha ensenyat que quan passem per aquests moments difícils els països veuen un augment de migracions de poblacions, fam, malalties, guerres… Per tant, s’ha de pensar tant en el nivell local com en el global. S’ha d’invertir en projectes alimentaris i energètics locals.

Andorra és un país petit que depèn de l’exterior tant per als subministres energètics com alimentaris. Quines opcions té per aprofundir en la sobirania en aquests dos camps o per no quedar a expenses d’esdeveniments que no controla?

Andorra té la particularitat de ser un país muntanyós amb la complexitat que coneixem. Els seus reptes són més grans per la dificultat del terreny i del clima. Tanmateix, les solucions existeixen. Hi ha noves tecnologies potents disponibles i també en desenvolupament. Cal estar atents i invertir quan es trobin solucions adequades. Aquestes inversions s’amortitzaran amb el temps i permetran un millor control i seguiment de la producció d’aliments, energia i preus. De vegades, tots dos es poden relacionar, com amb la metanització o l’agrivoltaisme. El concepte de km 0 és cada cop més popular, així com l’agricultura urbana i les granges verticals i l’agricultura de precisió per a l’alimentació. En l’àmbit energètic, l’hidrogen està fent grans avenços en aquests moments, les plaques solars són cada cop més eficients, l’ús de la biomassa o els fangs per produir calor i energia, per exemple, poden ser solucions.

Aquesta sobirania referida a països es pot traslladar també als particulars i empreses? Què podem fer uns i altres per tenir un major control sobre el cost que ens suposa l’accés a aquests bens bàsics?

La sobirania alimentària i energètica es pot considerar tant a escala de països com d’individus i empreses. A escala individual i corporativa, es tracta més aviat de la capacitat d’aquests actors per alimentar-se i proveir-se d’energia de manera autònoma, produint ells mateixos part dels seus aliments o la seva energia, o aprovisionant-se localment de productors i proveïdors locals. Això pot incloure iniciatives com l’establiment d’horts, la instal·lació de plaques solars, la compra de productes de proximitat, etc. A més, les empreses poden adoptar pràctiques sostenibles, com ara reduir els residus, utilitzar fonts d’energia renovables i implementar cadenes de subministrament curtes. També és important promoure la transparència corporativa i la responsabilitat pel seu impacte ambiental i social, i animar els consumidors a prendre decisions energètiques i alimentàries ètiques. Els governs poden tenir un paper clau regulant el mercat i posant en marxa polítiques públiques que promoguin la producció i el consum sostenibles.

La petjada de carboni és l’estimació de l’impacte climàtic que té un producte o procés mesurat en CO2 equivalent, la suma d’emissions de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle. Com es calcula?

Es tracta d’un procés iteratiu de millora contínua, un estudi que pretén posar de relleu les dependències i un pla d’acció. És un càlcul, durant un període determinat, d’una part o de la totalitat de les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’una companyia, una institució, un territori o un projecte.

Amb un ordre de prioritats d’actuació: primer evitar, després reduir i finalment compensar.

Un cop calculat, com podem reduir la xifra?

Un cop fet el càlcul per categories i amb els perímetres definits en funció de les particularitats de cada empresa (en el cas de les persones, això és més senzill), es plantegen les activitats més emissores i després es proposa un pla d’actuació de reducció. A Dalle Consulting anem encara més enllà perquè oferim solucions tecnològiques per actuar en relació amb el sector d’activitat. Això permet combinar les recomanacions amb accions directes si l’organització ho desitja.

La petjada energètica de cadascun de nosaltres és molt petita comparada amb la que pot tenir el comerç internacional, el trànsit per carretera, per mar i aeri, la indústria… Separar els residus a casa o portar una bossa reutilitzable per anar a comprar és una acció insignificant o fins i tot amb un efecte nul? És una distracció que ens impedeix veure el problema real, com asseguren alguns?

Cada habitant emet entre 10 i 11 tones de CO₂ a l’any. L’any 2050, per limitar l’escalfament global a 1,5 °C, la nostra petjada de carboni individual s’haurà de reduir a 2 tones… També trobem que certes creences són difícils d’eradicar. Les persones més riques acostumen a pensar que la seva petjada de carboni és menor que la de les llars de baixos ingressos que tenen una dieta menys orgànica i cotxes dièsel, però l’experiència ens demostra que la petjada de carboni és globalment proporcional als ingressos: com més rics som, com més consumim, més emetem. També és evident que una de les activitats més emissores és el transport. No obstant això, cal destacar que en el cas de les aeronaus, per exemple, s’estan fent experiments per trobar combustibles no contaminants. Es preveuen grans canvis en els anys vinents. Per concloure, m’agradaria recordar la frase “Roma no es va construir en un dia”. És el cas d’aquest gran repte que és la reducció de les nostres emissions. Inevitablement, si tothom espera que el seu veí actuï, no farem res. Però posant una pedra i una altra i una altra aconseguirem, entre tots, construir un mur. Finalment, no ho fem per nosaltres mateixos sinó pels nostres fills.

Quins gestos quotidians que puguem fer tots nosaltres tenen més capacitat de generar canvi?

Gestos senzills que podem fer:

  • Desendollar els nostres dispositius electrònics quan estan carregats o quan no els fem servir
  • Triar els nostres vols (cada vegada hi ha més llocs web que ofereixen informació sobre les emissions de CO₂ dels vols)
  • Reparar els nostres dispositius en lloc de tirar-los i comprar-ne de nous
  • Caminar, agafar el transport públic quan sigui possible
  • Comprar el que sigui estrictament necessari per no llençar
  • Reciclar tant com sigui possible
  • Evitar les compres compulsives en plataformes de venda en línia que ofereixen lliurament aeri cada vegada (la pàgina Shein per exemple). Preferir les compres locals encara que siguin una mica més cares
  • Comprar roba feta amb materials reciclats (fusta, plàstics, etc.)
  • Enviar els nostres fitxers (fotos, vídeos…) per correu electrònic mitjançant plataformes de transferència en lloc de posar-los com a fitxers adjunts

Hi ha infinits gestos que ens permeten millorar la nostra petjada. Per tant, només queda actuar i adoptar nous hàbits.

Publicat a

Meraki Zero Waste: “No has de canviar la teva forma de vida d’un dia per l’altre. Pots començar per un petit canvi que puguis mantenir al llarg el temps”

Meraki Zero Waste és tant una botiga com una zona autònoma permanent —seguint la denominació de Hakim Bey—, és a dir, un nucli irradiador de canvi. Hi trobaràs productes de cosmètica, d’higiene personal, de neteja de la llar, llibres, accessoris i complements zero residu i, a més, sense plàstic, vegans, no testats en animals, ecològics, biològics, reutilitzables i respectuosos amb el medi ambient.

Cecilia Contartese i Francesco Forestieri van obrir-la fa poc més d’un any al centre històric d’Andorra la Vella “amb l’objectiu de contribuir a un consum més responsable i de crear un món millor”.

Fa poc heu complert un any. Quin balanç feu d’aquesta etapa?

Hi ha molta gent que encara no ens coneix. És un procés lent. Encara estem en el moment de treballar, de fer molta publicitat, de portar productes bons i que la gent ens valori per la qualitat, pel bon preu, per l’atenció… Intentem informar la gent, que a vegades no entén la diferència de preus.

Els productes ecològics són realment més cars?

En el producte a granel fem un esforç per tenir un preu baix i que la gent el provi. Reduïm els nostres marges i hi guanyem menys però facilitem que les persones descobreixin el producte i l’utilitzin. D’altra banda ensenyem als clients que comprar menys quantitat però de més qualitat i durabilitat surt a compte. Tots tenim a casa l’armari ple de coses que no utilitzem, que vam comprar perquè era una oferta, un pack… I acaben per caducar o no les aprofitem.

Em pots posar algun exemple de producte que sigui més durador que l’habitual?

Sí, tenim per exemple els xampús sòlids. Cada pastilla equival a dos envasos de xampú líquid. La cosmètica sòlida en general, conservant-la de manera adequada, rendeix molt més que la líquida. També tenim càpsules de cafè reutilitzables d’acer inoxidable, que duren tota la vida, bosses per a la conservació i transport d’aliments, làmines per a cocció i safates de silicona de grau alimentari, la silicona platí, lliure de BPA (bisfenol A), que és un producte que pot durar molts anys.

Quina part teniu de comerç i quina part d’activisme?

La botiga és una feina i també una passió. És impossible viure ecològicament des que et lleves fins que te’n vas a dormir. Sempre hi ha un moment en què, per presses o pel que sigui, acabes comprant un producte que en realitat no vols tenir a casa. Però tractem de compartir amb els clients petites coses que pots fer en el dia a dia, i ells també ens ensenyen coses a nosaltres. La iniciativa de la botiga va sorgir quan amb el Francesco vivíem a Itàlia, a Sardenya. Allà hi ha un calendari per a la recollida dels residus, cosa que a Argentina no existia quan jo hi vivia. El responsable de la recollida em va dir que separava malament els productes i em va explicar com ho havia de fer i així va néixer el meu interès per fer les coses bé. També hi va influir el fet de veure cada dia un paisatge preciós —la platja, les roques…—, que és el mateix que em passa a Andorra, on tenim una muntanya molt bonica i que tothom aprecia. Tot i que no hem nascut aquí, vivim aquí, estimem Andorra i volem contribuir a tenir cura del país. Hi ha gent que diu que qui contamina realment són les grans empreses, però aquest és un discurs que ens pot fer oblidar que nosaltres també podem posar el nostre gra de sorra.

El problema es pot atacar des de l’àmbit macroeconòmic i alhora des del microeconòmic…

No has de canviar la teva forma de vida d’un dia per l’altre. Pots fer un petit canvi, al menys un, que puguis mantenir al llarg del temps.

Tornem als intercanvis amb els clients. Quines idees us donen?

Em donen consells sobre com fer la neteja a casa. Per exemple, m’expliquen com netejar el forn amb bicarbonat i àcid cítric, que pots posar la pell d’una llimona al rentaplats per eliminar les males olors, com treure les taques de la roba amb productes naturals… Una senyora em va portar una fotografia d’una solució que havia creat per separar la brossa. Va dividir un calaix de fusta en quatre, hi va posar tapes de colors, ho va decorar…

Com és la vostra clientela? Hi deu haver qui només compra productes de cosmètica, qui només compra accessoris…

Hi ha clients que cada mes fan la compra de productes per a la llar a granel, que venen a buscar sempre el que ja saben que els funciona. També tenim molts turistes que entren perquè als seus països no troben botigues especialitzades en aquesta mena de productes. Hi ha turistes que passen a Andorra tota la temporada d’esquí, per exemple, i van passant per la botiga regularment.

De quins països són els vostres clients?

Prinicpalent d’Andorra, encara que també ens visiten molts turistes dels països veïns, Espanya i França, i d’altres països més llunyans com els Estats Units, Alemanya o Anglaterra, entre d’altres.

Com funciona la venda del producte a granel?

La idea és que portis el teu envàs de casa. Nosaltres fem la tara, omplim l’envàs amb la quantitat que demanis, tornem a pesar i restem la tara, i posem una etiqueta perquè sàpigues quin producte és. El bar del costat també ens dona ampolles d’aigua buides i les fem servir perquè et puguis endur el producte a casa si no portes envàs. I també tenim l’opció de posar-ho en una ampolla de vidre, que venem a un preu molt baix perquè no és el nostre negoci. Hi ha gent que em porta els envasos per matí, abans d’entrar a la feina, i la llista del que volen, i en sortir passen i ho recullen.

També vens fertilitzadores…

És un recipient on pots posar les restes orgàniques. Hi has d’afegir una cullerada d’un substrat casa dia, fermenta i va perdent volum i treu un líquid que, mesclat amb aigua, és un fertilitzant natural molt bo per a les plantes, i pur, sense diluir, serveix per desengreixar les canonades de casa. Tanca hermèticament, de manera que no genera olors ni atrau mosques. I redueixes el volum de residus orgànics que generes. En lloc de baixar la bossa cada cinc o set dies, la baixaràs cada deu o més. I si tens algun amic que tingui hort li pots donar això, que és un gran aliment per a la terra. I si no, esperem que a Andorra es reculli la fracció orgànica aviat.

El Pla Nacional de Residus preveu que el 2025 es reculli la meitat d’aquesta fracció.

Penso que serà molt bo. Quan ens vam instal·lar a Andorra amb el meu marit, buscàvem el contenidor marró, el de l’orgànica, i va ser una gran sorpresa no trobar-lo. Els restaurants i els supermercats generen grans quantitats d’aquest tipus de residu. Al menys, la fruita i verdura no apta per al consum humà es podria donar als animals.

Tinc entès que meraki és una paraula grega que deriva del turc merak, que significa “fer alguna cosa amb amor i amb placer”.

Vol dir fer les coses amb tota l’ànima. Per iniciar un negoci i per fer conscienciació has de sentir passió pel que fas i nosaltres la sentim. I també sentim passió per Andorra i pel planeta.

L’activisme verd no té per què ser dur i sacrificat, oi?

Exacte. Nosaltres volem mostrar que pot ser una cosa divertida, fàcil i que cada petit gest compta. Portem productes pràctics i de dissenys bonics per al dia a dia. Amb el Francesco hem pintat la botiga de colors vius, perquè es gaudeixi l’experiència aquí a la botiga. Una altra cosa molt important per a nosaltres és viure la sostenibilitat com una activitat de família, ja que els nens són el futur i si ho incorporen de petits, ho continuaran amb naturalitat a la seva vida adulta.

Publicat a

Punt Jove d’Andorra la Vella: activitats que conviden a la reflexió i a l’acció

Ja us hem parlat de com promouen la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient a l’Espai Jove d’Encamp i al Punt Jove de Canillo. Ara és el torn del Punt Jove de la capital. Ens atén Elisabeth Almiñana, informadora i dinamitzadora del Servei de Joventut d’Andorra la Vella.

Quines activitats relacionades amb les 3R organitzeu o en quines col·laboreu?
Des del Servei de Joventut d’Andorra la Vella busquem oferir activitats i tallers que impliquin una reflexió, moltes d’elles al voltant del respecte al medi ambient o a la reutilització de materials, per fer un consum més responsable. Aquestes són algunes de les nostres iniciatives:

Col·laborem amb Andwearis, que ens apropa a l’economia circular i ens ensenya com donar una segona vida a alguns materials. Amb Andwearis hem fet una xerrada sobre fast fashion en que, a més, ens va ensenyar la tècnica de costura sashiko, que consisteix a cosir de manera vistosa un forat a la roba per donar-li un estil més personal i no haver de descartar la peça. També vam fer un taller en què els joves van aprendre a fer-se un portaentrepans amb lones de comerços. També hem fet tallers de muntatge de mobles reutilitzant materials com poden ser taules d’snownoard velles o palets.

Als tallers de #CuinaSensePares que oferim sempre procurem treballar amb productes de proximitat i de temporada i evitar el malbaratament de menjar, fent que els joves portin carmanyoles per compartir amb la família el que han elaborat. Quan fem sortides a la muntanya revisem que no quedi cap deixalla, sigui nostra o que puguem trobar. Al gener vam organitzar un mercat de segona mà i d’intercanvi al Rusc, l’espai d’informació i dinamització per a joves d’Andorra la Vella.

Cada any a l’estiu fem un Clean Up Day per la parròquia per conscienciar els joves i implicar-los en la cura de l’entorn. Finalment, sempre que és possible, per desplaçar-nos per Andorra (per exemple a l’estiu per anar a la piscina) ho fem amb els autobusos de les línies nacionals, per promoure l’autonomia dels joves i fomentar l’ús del transport públic.

Com tracteu aquest tema al centre? Teniu contenidors per separar el paper, vidre, envasos…? Mireu de no comprar productes d’un sol ús…
Al Rusc tenim un contenidor per a paper i cartó, un per a vidre, un per a envasos i un per a la resta. També tenim gots reutilitzables i fomentem l’ús de vaixella reutilitzable, evitant els plats, coberts i gots de plàstic. A més, l’aigua que bevem tant els joves com l’equip és de l’aixeta per evitar l’aigua embotellada.

Quin grau de preocupació o interès pel tema detecteu entre els joves de la parròquia?
Hi ha qui està molt conscienciat i es mostra fortament preocupat i hi ha qui ni tan sols recicla. Però, per exemple, en cas dels joves que participen als Clean Up Day sí que podem veure que en acabar l’activitat senten indignació i enuig en constatar com de desconsiderada pot ser la gent. També cal destacar que en les sortides a la muntanya solen tenir un perfil altament sensibilitzat amb la natura i la cura del medi ambient.

Publicat a

David Sharus: “Per por del què diran molta gent deixa d’aprofitar coses que li podrien fer un servei”

David Sharus és un usuari de la Deixalleria de les Valls del Nord que construeix coses amb materials reciclats. És un de molts, però la seva història ens serveix com a exemple per mostrar com a vegades allò que necessitem està justament on menys se’ns acut buscar-ho.

Per situar-nos una mica: ets entrenador de vòlei platja. Vas ser president de l’Associació Icària Vòlei Platja de Barcelona, on entrenaves jugadors del circuit espanyol i mundial. Des del 2019 vius a Andorra i has assentat les bases del vòlei platja andorrà.

M’han proposat fer un treball de base, amb infants de 6 a 9 anys, i aquí estic.

Quan vas començar?

Quan vaig arribar a Barcelona el 1999, per posar la xarxa a la pista de vòlei de Nova Icària havíem de pujar un damunt de l’altre. Vam començar a posar uns graons per facilitar la feina, ganxos… Havíem de portar el material a la sorra i teníem l’aparcament a quatre illes de distància i vam fer un carro. Per fer la preparació física vam omplir amb sorra ampolles de plàstic de diferents mides.

La imaginació al poder.

El divertit és que fent-ho així hem après molt. La sorra que cap en una ampolla d’aigua, pesa 1,4 kg quan està seca, i en canvi si la mulles pesa 1,8 kg. Vam aprendre a fer els càlculs per tenir els pesos exactes que buscàvem per als entrenaments.

Què fas amb materials reciclats?

Faig cistelles per entrenar la col·locació de la pilota o la recepció dels jugadors, embuts de tela perquè quan la pilota cau entri en un calaix i es pugui reutilitzar, calaixos d’atac per picar la pilota en alçada i no haver d’estar saltant constantment durant els entrenament…

Estem parlant de fustes?

De fustes, de ferro… Per a les cistelles, per exemple, faig servir rodes de bicicleta a les qual trec els radis. També utilitzo els pals de para-sols per indicar diferents alçades, el peu d’una base per a un televisor… Tot allò que em pot servir ho agafo.

D’on et ve la idea de reciclar material per a la pràctica esportiva?

El material que es ven en botigues especialitzades no ens serveix per a la sorra; està concebut per a pista coberta. Adaptar-lo costa el mateix que fer-lo de nou. I fent-lo de nou tenim més marge de moviment perquè quedi exactament com volem.

Ho fas per consciència ecològica o per mera necessitat?

Des que estic a Andorra ho faig sobretot per un tema d’educació ambiental. A la pista on entrenem, a Ordino, hi ha equips de futbol que deixen moltes ampolles i brossa pel terra, i una manera que els nanos de vòlei s’impliquin en la neteja va ser que agafessin aquestes ampolles i les fessin servir per a alguna cosa. Ara estem fent preparació física i com que els menors de 16 anys no poden anar al gimnàs sols, hem buscat coses perquè puguin fer treball físic a casa sense fer-se mal. Estem treballant amb un grupet: parlem, busquem informació, veiem vídeos…

Si no m’equivoco això ho has mamat a casa, oi? Crec que el teu avi ja feia aquesta mena de coses.

Sí, ho he après a casa, però també m’hi he interessat. La meva dona diu que hi ha gent recol·lectora i gent caçadora. Ella és caçadora: agafa el que necessita quan ho necessita. En canvi jo soc recol·lector: agafo, guardo i quan necessito alguna d’aquestes coses ja les tinc.

Doncs a casa cada dia deu ser una discussió…

Sí. Em diu: “Això per què ho vols? I què en faràs d’això altre?”, ha ha!

El primer lloc on vas a buscar coses és la deixalleria?

Quan em ve una idea al cap i vull desenvolupar-la, on trobo més material per fer-ho és a la deixalleria. I si parles amb els empleats ells mateixos et donen idees.

Abans de fer el pas, va passar per una fase de dubte per vergonya? De pensar  “si hi vaig, què diran”?

Quan vaig començar a aprofitar residus agafava coses que trobava llençades al carrer o anava als Encants de Barcelona. Però a mi no em fa vergonya anar a la deixalleria. En canvi, els meus fills i la meva dona no en volen saber res. Em diuen: “Deixa’ns a casa i torna més tard”. Sí, per por al què diran molta gent deixa d’aprofitar coses que li podrien fer un servei.

Com és el tracte amb els treballadors de la deixalleria?

Boníssim. Si els demanes alguna cosa específica i els arriba t’ho guarden. I quan els arriben coses aprofitables, ho aparten i netegen i ho publiquen al web, KOMTOKA. Aquest hivern, molta gent que ha vingut a Andorra per treballar a pistes o en restauració ha aprofitat moltes coses de la deixalleria per acabar de moblar els pisos on vivien. Han aprofitat cafeteres, coberts, plats… A vegades hi ha gent que tira coses d’estrena. He vist carros d’esquís llençats per alguna botiga quan acaba la temporada i els he fet servir per tenir ordenats els esquís a casa.

Increïble.

Jo tenia un professor que em deia que no creem coses del no res; el que fem és recordar coses que hem vist abans i recrear-les.

Vols dir que tots podem ser manetes?

Tots. Només cal posar-hi temps. A internet trobes molta informació. I el treball manual relaxa molt, et fa desconnectar. És un moment de serenitat absoluta.

Quin consell dones a la gent que vulgui crear coses pràctiques, decoratives o artístiques amb materials reciclats. Per on poden començar?

El problema és que no a totes les cases hi ha les eines necessàries per treballar. Seria qüestió de comprar una llima, una serra, unes pinces… i començar amb coses senzilles…

I un cop arrenques ja està, oi?

Sí, hi ha un estudi que diu que els primers cinc minuts de qualsevol activitat et tiren enrere i que un cop passat aquest temps el teu cap fa un clic i ja sents la necessitar d’acabar el que has començat.

La deixalleria no ha de ser només el lloc on anem a tirar coses sinó també a recollir-les. En uns anys això serà una pràctica molt més habitual?

M’agradaria molt que fos així. I no només les deixalleries. A cada barri es deixen objectes voluminosos al carrer en dies determinats i la gent pot trobar-hi des d’esquís, un moble…

Publicat a

Liken Skis: “La clau perquè un esquí sigui sostenible és que et duri vuit, deu o més anys”

A la Pobla de Lillet —petita vila del Berguedà, als contraforts del Pirineu— hi ha un taller-botiga d’esquís de fusta de fabricació artesana. No és l’única, però és de les que tenim més a prop. El web de la marca, Liken Skis, parla de la noblesa de la fusta, de treball manual, de producció per encàrrec, de ritme lent, de passió per l’esquí i per la natura… però no de producció ecològica ni de sostenibilitat. L’Oriol Baró, fundador de la marca, té clar que no vol fer ecoblanqueig, i nosaltres tampoc, però ens hi arribem per parlar amb ell i conèixer fins a quin punt els esquís que ell fa poden suposar un menor impacte en el medi ambient (nul, ja sabem que no ho és).

La campiona francesa d’esquí de muntanya Laetitia Roux deia que se sentia incòmoda rebent cada any un parell d’esquís nous dels seus patrocinadors, quan els anteriors encara servien. Fer les coses a mà, amb dedicació i calma també és anar contra aquesta dinàmica, no?

A vegades la gent em diu: “Ah, fas esquís de fusta perquè són més sostenibles.” I és cert, ho són, perquè és un producte de proximitat, de producció petita, tractat amb cura. Però el meu objectiu és oferir un producte de qualitat i molt durable. La clau perquè un esquí sigui sostenible és que et duri vuit, deu o més anys. Als esquís de producció industrial, perquè siguin lleugers, els posen un mínim de material i això fa que durin un o dos anys i els estiguis renovant constantment. La fusta aporta una noblesa. El plàstic simula el mateix comportament, però perd propietats abans. No vol dir que els esquís industrials no siguin bons. Els d’alta gamma també estan fets amb fusta. Jo he tingut molts pocs parells d’esquís a la vida perquè els he comprat de qualitat.

Devies tenir al cap la idea de crear Liken Skis un temps abans de tirar-te a la piscina. Què és el que et va fer decidir-te?

El projecte es va coure durant tres anys, els que van del 2015, quan vaig tenir la idea, fins al 2018, quan es va materialitzar. La idea inicial era fer autoproducció. Amb dos amics més vam pensar de fer els nostres propis esquís. Ho vam fer i van funcionar molt bé, i jo em vaig plantejar anar més enllà. Estava vivint a Barcelona, treballant en una empresa molt gran amb una feina que em feia viatjar molt, i portava un ritme de vida que no volia perpetuar. Soc de la Pobla de Lillet i volia tornar a casa i dedicar-me a alguna cosa relacionada amb l’esport i la natura. Vaig anar a Barcelona a estudiar i ja m’hi vaig quedar. Soc enginyer industrial i moltes feines em sortien a la ciutat i tenia la necessitat de tornar als orígens. Va ser començar a fer esquís i veure que anava bé i dir-me “Per què no vaig cap aquí?”.

Pel que veig, et va tirar més el canvi de vida que la viabilitat del projecte a l’hora de decidir-te a fer el pas.

Evidentment, vaig fer la meva anàlisi. Vaig fer números i vaig veure que em podia guanyar la vida fent això. Va ser començar jo i començar la pandèmia, després la postpandèmia… Aquesta és la quarta temporada i pel mig hi ha hagut dos hiverns molt complicats. Això no ha afavorit que pugui créixer de manera orgànica. Però després de quatre anys he recuperat la inversió. He hagut d’invertir en maquinària, en desenvolupament de producte, en prototips… I ara estic en un punt dolç i donant a conèixer la marca cada cop més. El boca a orella és el que m’està fent créixer.

Ets enginyer i artesà. Això casa?

Jo crec que sí. El fet de tenir aquesta titulació és clau. Com veus, el taller és relativament petit. He analitzat molt bé els espais i els processos i està tot optimitzat. I d’altra banda hi ha la part d’artesà, de treballar la fusta, que he anat aprenent al llarg dels anys. La part d’enginyer no és creativa i aquesta sí, i crec que es complementen molt bé.

De quins materials estan compostos els esquís?

El cor de l’esquí — suposa el 85 o 90% del pes— és fusta de freixe. Hi ha una sola de plàstic, un polietilè d’alta densitat, i uns cantells metàl·lics. A la part superior hi ha una xapa de fusta d’un mil·límetre de gruix. És la part purament estètica i que es pot personalitzar. Entre totes aquestes capes, hi ha fibra de vidre, que dona un reforç estructural a l’esquí. Totes aquestes capes s’aglutinen amb una resina epoxi, que els dona cohesió. Aquestes resines són bastant tòxiques, però la que jo faig servir té una part de components reutilitzats de processos d’indústries en què es requereixen resines de puresa més alta.

L’elecció del freixe és per la flexibilitat?

Un esquí ha de tenir un compromís entre flexibilitat i rigidesa. Ha de tenir resistència a la torsió. Això es pot aconseguir amb molts tipus de fusta però a mi la de freixe és la que m’ha donat millors resultats. És la millor pel que fa a absència de vibracions. He provat també la fusta paulònia. Seria semblant a un pollancre, és una fusta porosa, lleugera. També he provat el bambú, però treballo 100% amb freixe. És una fusta que prové d’Eslovènia. El meu ideal era treballar amb fusta del Pirineu i vaig començar a treballar amb un fabricant d’aquí, però la fusta no tenia les mateixes prestacions. Tothom ha coincidit a aconsellar-me que treballi amb fustes del centre i nord d’Europa. Crec que és per les condicions de temperatura i humitat. Al Pirineu els arbres tenen un creixement més ràpid i això afecta les prestacions de la fusta

Has calculat mai la petjada ecològica d’un parell d’esquís Liken en comparació amb uns de producció industrial?

Fabricants com jo n’hi ha més, a Europa. Un d’ells va fer un estudi justament d’això i la conclusió era que l’impacte dels productors artesans era menor [uns esquís convencionals tenen un impacte d’aproximadament 49.000 ecopunts i uns d’artesans, de 26.000; podeu llegir l’estudi, en francès i alemany, en aquest enllaç].

Si compro uns Liken quan em duraran?

Des que m’hi dedico —el 2018 vaig fer les primeres vendes però tinc prototips del 2016— no n’he donat cap com a inservible. El primer esquí que vaig fer el va fer servir un amic que té una escola d’esquí, perquè necessitàvem que validés el producte. Va ser una temporada llarga, de cinc o sis mesos, i el va fer servir set dies a la setmana de cinc a sis hores al dia, el que equival a unes 700 hores. I encara va bé.

Suposant que topés amb una roca i els partís, com me n’hauria de desfer?

Deixa’m dir primer que a final de temporada faig un manteniment integral dels esquís: poleixo la fusta, la torno a envernissar, tapem els forats que tingui la sola, reparem els cantells, tornem a encerar i tenim esquís nous. Si hi ha algun desperfecte es repara. I si passa un incident greu i un esquí es trenca, és suficientment bonic com per decorar la casa o per donar-li un altre ús: per fer de prestatge…

Quants models d’esquí fas?

Ara mateix tinc vuit models al catàleg, cadascun amb diferents talles i amb els acabats que vulguis, i estic desenvolupant un nou model i a més, si puc, de cara a la temporada que ve o la següent, estic pensant a treure un model d’snowboard o d’splitboard, perquè hi ha molta gent que practica aquest esport que m’ho demana. Dels models que tinc, n’hi ha que porten fixacions d’alpí, de muntanya i fins i tot de telemark. El practicant de telemark són nostàlgics de l’esquí i poder practicar l’esport amb esquís de fusta, que els recorden els d’abans, els agrada. Hi ha pocs practicants de telemark, en general, però jo tinc un alt percentatge de clients que ho són.

De bastons, no en fas.

M’ho havia plantejat però no ho he desenvolupat perquè m’he centrat en els esquís. Fa poc un fabricant català em van plantejar fer-ne amb marca Liken, però els socis van tirar cadascú pel seu camí i de moment la cosa ha quedat aquí.

En què consisteix la personalització que ofereixes?

El laminat de fusta, que poden ser fustes més clares, més fosques, amb més aigües, amb nusos… I amb el làser podem gravar les inicials del client, el seu nom, un logotip… La imaginació al poder.

Ens has parlat dels nostàlgics del telemark. Quin altre tipus de perfil de client tens?

Al principi pensava que em vindrien clients d’alt poder adquisitiu, que busquen coses molt exclusives, i no és així. Evidentment, per comprar aquest tipus d’esquís necessites diners, però crec que el tret distintiu és gent que busca producte de quilòmetre zero, que valora l’artesania, un tracte proper —tots els clients em porten els esquís per repassar al final de temporada, de tant en tant fem esdeveniments socials, fem una esquiada…—. S’ha generat una comunitat. Comprar directament al fabricant, sense intermediaris; la majoria de clients busquen això. Evidentment, són esquiadors apassionats i busquen un producte que funcioni bé. També valoren la personalització. I alguns clients venen a veure el procés de fabricació. No és una cosa que tingui publicitada, però sempre hi ha algú que m’ho demana. M’ajuden en tasques no compromeses i participen en el procés d’elaboració de l’esquí.

Només vens aquí, al taller-botiga de la Pobla de Lillet, oi?

Sí, tot i que col·laboro amb algunes botigues: una a Barcelona, algunes a la Cerdanya i a la Vall d’Aran. Tenen un expositor amb alguns esquís, prospectes comercials i targetes de visita. Si algú va a la botiga i els veu, els expliquen què faig i en cas que els interessi es posen en contacte amb mi. Els meus esquís tenen tantes combinacions possibles que no té sentit tenir exposat un producte. El client voldrà l’acabat en roure i allà el tindran amb olivera, el voldrà de 170 i el tindran de 180… I hi ha un altre tema: deixo provar diferents models d’esquís abans de començar la producció d’un encàrrec.

Tu quins tipus d’esquí practiques?

Des dels 4 anys, que vaig començar a esquiar, fins a la universitat he fet esquí alpí. Vaig aprendre’n a Coll de Pal, després vaig esquiar a La Molina… Quan vaig començar a treballar només hi podia anar els caps de setmana i no volia fer cua, i el 2003 o 2004 vaig descobrir l’esquí de muntanya, que ara és molt comú. Tot i que com jo el practico no hi ha gaire gent que ho faci. Molts fan puja i baixa a prop de pista, per fer metres, i jo faig esquí de travessa. El concepte és anar d’excursió a la muntanya a l’hivern, amb esquís.