Segurament heu sentit a parlar d’Andrea Sinfreu, una andorrana que l’estiu passat va fer una travessa en bicicleta des del Principat fins al Cap Nord de Noruega, considerat el punt més septentrional d’Europa (en realitat no ho és per poc, però és el punt més emblemàtic). El que potser no sabíeu és que aquesta aventura tenia un component d’investigació sobre el medi ambient.
Sinfreu va trigar 98 dies a recórrer 6.815 km i fer 89.100 m de desnivell positiu, tot travessant 9 països: França, Itàlia, Eslovènia, Àustria, República Txeca, Alemanya, Dinamarca, Suècia, Noruega. La jove andorrana —tenia llavors 21 anys— havia competit en esquí de muntanya amb la FAM i s’acabava de treure el grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a França. Abans de marxar explicava a la premsa: “Aquest any, com que he acabat els estudis, he decidit experimentar una aventura més llarga i poder combinar els temes que més m’apassionen: l’esport, el viatge, la natura i l’ecologia”.
Volíem conèixer millor les motivacions i els aprenentatges d’aquesta experiència, així que hem escrit a l’Andrea, que s’ha quedat una temporada al país escandinau. Això és el que ens ha explicat.
Un dels objectius del viatge era recaptar fons per a l’ONG Hi Arribarem. Per tu, consciència social i consciència ecològica van lligades?
Sí, crec que van lligades. L’ecologia existeix gràcies al fet que vivim en societat i combinar les dues coses és interessant. He col·laborat amb Hi Arribarem des de fa uns anys com a voluntària. M’agrada molt la seva iniciativa d’apropar la muntanya a tothom, siguin quines siguin la seves capacitats. Hem recaptat a la vora de 300 €, que no és una suma gaire important, però cadascú ha d’ajudar en la mesura que pugui.
Vas viatjar a Noruega en bicicleta perquè és un mitjà de transport sostenible, però també perquè marca un ritme lent, que permet un grau d’observació de la realitat circumdant que no permeten altres mitjans de transport, oi?
Vaig triar la bicicleta perquè combina dues de les meves passions: l’esport a l’aire lliure i la sostenibilitat. Però a més això em permetia arribar on amb altres mitjans no arribaria: camins petits… Vas a un ritme lent que et permet veure més el que tens al voltant i et dona l’oportunitat de conèixer la gent. Jo havia fet les travesses dels Pirineus i dels Alps i vaig adonar-me que era una manera de viatjar que s’apropava força al que buscava.
Vas conèixer gent que fa accions per millorar el medi ambient. Amb qui vas parlar i què et van explicar?
Un dels objectius del viatge, sobretot a la primera part, que vaig fer conjuntament amb Rémi Heliot —un company de la universitat—, era visitar associacions, científics i atletes per parlar del canvi climàtic. Vam fer una activitat amb el Club Alpí francès i una escola de la regió. Vam passar dues nits en un refugi d’alta muntanya amb un grup 30 o 40 joves i els vam explicar la importància de la conservació de la fauna i la flora. Estàvem al Parc National de la Vanoise.
A Itàlia vaig parlar amb un dels guies i amb l’encarregada del Parc Natural Gran Bosco, que em van explicar els canvis que havien experimentat els darrers anys. Sobretot han vist que certs paràsits s’estan reproduint molt més i això està portant problemes tant a la fauna local com als humans, als turistes.
A Chamonix dos guies de la Casa de la Muntanya ens van explicar que les condicions meteorològiques estan canviant. S’han reduït molt les precipitacions de neu i està pujant la temperatura, i moltes vies de les que es feien ara són impracticables o són molt més perilloses. És a dir que la professió de guia s’està veient afectada per aquest canvi. També vam parlar amb el CREA, un laboratori de Chamonix, que ens va explicar els experiments que estan duent a terme.
Després vam passar al Parc Nacional del Sud Tirol, a Itàlia. Fan moltes accions de conscienciació, sobretot amb joves i turistes. Tenen un museu i treballen molt en recerca amb universitats i laboratoris. A Eslovènia també ens van explicar l’impacte del turisme, sobretot de senderisme, que ha crescut força els darrers anys, sobre la biodiversitat.
També vam parlar amb una atleta, Laëtitia Roux, que està molt posada en temes d’ecologia i que ha iniciat un projecte, Be the Change, en què fa entrevistes a persones per mostrar diferents maneres de viure lligades a la natura. Em va explicar que els patrocinadors li donen equipament nou contínuament: bicicletes, esquís, sabates… però que ha qüestionat això i ha acordat que no canviarà de bici cada any i que en canvi donarà a conèixer que si se t’espatlla la pots reparar. També ens va dir que l’alimentació genera molts residus i que cal intentar consumir més local i productes que no costin tant de fer com la carn.
Vas parlar també amb gent del carrer? Recordes alguna conversa que et semblés especialment reveladora?
Em va agradar molt trobar-me diferents ciclistes al llarg del recorregut, perquè és gent amb qui comparteixes valors. M’agrada saber d’on venen, on van, quin projecte tenen… A Saint-Martin-Vésubie, a prop de Nice, al sud dels Alps, hi va haver una allau el 2020 o 2021 i el poble encara es veia destrossat. Un senyor ens va explicar que aquell estiu va caure una quantitat d’aigua impressionat i que venien d’una gran sequera. I ho va relacionar amb el canvi climàtic. Moltes famílies van quedar-se sense casa i algunes encara viuen en albergs provisionals. És una conversa que ens va xocar.
També tenies intenció de recollir brossa de la carretera. En vas trobar gaire? Ja tenies prou espai a les alforges?
Vaig recollir una mica de brossa però no sempre. En bicicleta és difícil, passen cotxes i no et pots aturar cada cinc metres. Ho fèiem en punts concrets. En alguns colls coneguts trobàvem sobres de gels i papers de barretes energètiques. A Noruega no hi havia gaire brossa, però de tant en tant trobava llaunes i parava a recollir-les. Aquí tenen instaurat un sistema que et torna diners quan recicles llaunes i ampolles de plàstic, així que mirava de recollir-ne per poder-me pagar el sopar.
Has passat per llocs ben diversos, imaginem que d’una bellesa increïble. Quins t’han sobtat més?
He vist llocs fantàstics, però potser em quedaria amb la part de muntanya, és a dir, amb els Alps. Les Dolomites italianes em van agradar especialment. Passar pels colls amb la bici i veure aquelles parets magnífiques, ideals per escalar, és impressionant. La part més plana —la República Txeca, Alemanya i Dinamarca— també és molt bonica. De Noruega potser em quedaria amb les illes Lofoten. Hi ha muntanyes escarpades que acaben al mar i aquesta combinació de mar i muntanya és captivadora.
Has percebut senyals de canvi climàtic o degradació dels paisatges?
De Saint-Martin-Vésubie ja te n’he parlat. A Chamonix els guies ens van dir que els glaciars s’estan reduint molt, sobretot el més conegut, que és la Mer de Glace. A l’estiu gairebé no hi queda neu.
Ha estat dura, la travessa? Hi ha hagut algun moment que pensessis a tirar la tovallola?
Tirar la tovallola no em va passar pel cap en cap moment. Sí que hi ha moments durs, perquè són etapes llargues. I no és només pedalar tot el dia: has de passar la nit fora, molts cops no tens un lloc segur, pot venir gent, pot ploure… Als Alps sí que patia físicament, perquè alguns dies feia 2.000 metres o més de desnivell i això es nota, sobretot portant tot el pes que portes a les alforges. Però el que vaig trobar més dur va ser Noruega al mes d’agost. Va ploure tots els dies. Feia molt fred, no podies parar a contemplar les vistes…
Has partit amb unes idees preconcebudes del que et trobaries, com tothom que enceta un viatge. Com dista el que has vist i conegut del que imaginaves?
He passat per països diferents i he intentat observar les pràctiques de sostenibilitat de cada lloc. A Eslovènia, a la República Txeca i fins i tot a Dinamarca i Noruega, als supermercats trobes moltes bosses de plàstic. La fruita i la brioixeria van molt embolcallades. Ningú porta la seva pròpia bossa. Tampoc hi ha botigues o fruiteries petites i no tens altra opció que comprar producte envasat. A Noruega sembla que la gent no dona gaire importància a l’ecologia. Si fan una parada de posa quaranta minuts, deixen el motor del cotxe engegat. Potser és pel fred, però sembla que no estan gaire conscienciats amb la sostenibilitat. Sí que viuen molt a l’aire lliure i ningú llença brossa a la muntanya.
Has fet un reportatge fotogràfic dels llocs per on has passat. On es podrà veure?
M’agrada força fer fotos i penso que és una bona manera de presentar un projecte i donar a conèixer el que has fet. He anat penjant fotos al meu Instagram, però m’agradaria poder fer alguna exposició més endavant. Encara no sé si fer-la a internet o presencial, si en tinc l’oportunitat.
Tenies previst quedar-te a Noruega un temps? Què vas fer?
Sí, la idea iniciar era quedar-m’hi. Vaig fer tres mesos de voluntariat en dues granges, que era una cosa que volia fer per conèixer maneres alternatives de viure. I després vaig treballar com a guia i cuidant els animals d’una companyia que organitza excursions amb trineu de gossos.
Al teu Instagram parles de treballar la fusta, postes de sol, pastissos de pastanaga, passejades polars, banys de fred, sortides en caiac… La realitat ha superat les teves expectatives?
No sabia què esperar. Per mi fer un voluntariat en una granja era una experiència nova. L’objectiu era conèixer la feina del camp però també l’entorn. Estava per damunt del Cercle Polar Àrtic, molt al nord, i les estacions són diferents que aquí. Vaig viure coses noves: el fred, la nit polar —a l’hivern no hem tingut sol, al febrer va tornar—. Hi ha un gran contrast, passes de dues hores de sol a l’estiu a no veure’l durant tres mesos a l’hivern. Vaig intentar gaudir i aprendre al màxim.
