Vide Dressing, la segona mà està de moda

Enguany, la Setmana Europea de la Prevenció de Residus està dedicada a la moda circular i sostenible. Se celebrarà del 19 a 27 de novembre i properament us en donarem més detalls. Abans, però, se celebra el mercat de roba i complements de segona mà Vide Dressing, i també us en volem parlar.

La idea va sorgir de dues noies amants de la moda i dels mercats que s’organitzen als sud d’Europa, l’Audrey i la Meritxell. El Comú de la Massana va recollir la proposta i des d’aleshores el mercat no ha parat de créixer. Aquest any compta amb 90 parades —aviat és dit—, que es distribuiran entre l’edifici de les Fontetes i la Closeta. Això serà divendres de 16 a 19 h, dissabte de 10 a 19 h i diumenge de 10 a 14 h.

Al Vide Dressing hi trobareu des de bosses de mà de primeres marques a jaquetes, sabates, vestits de festa, anoracs, ulleres de sol i molts altres complements. També hi ha objectes que no s’han utilitzat mai, ja que per alguna circumstància la persona que els va adquirir no els va arribar a estrenar. Una altra de les novetats és la creació del Vide Kids, un espai específic de roba, joguines, cotxets i altres articles relacionats amb els infants.

“El millor residu és aquell que no es genera. Per això és important aquesta cultura d’allargar al màxim la vida dels productes”, va afirmar Josep Maria Garrallà, el conseller de Turisme, Comerç i Dinamització, en la presentació de l’esdeveniment.

La roba de segona mà no elimina la necessitat de comprar roba nova —no oblidem que és una indústria que dona vida a moltes famílies— sinó que la complementa. I té un encant especial. Passejar per mercats de segona mà permet descobrir petits tresors: peces que ja no es fan, que ens parlen d’altres èpoques i que ens permeten lluir un estil personal i intransferible. Que maten el fantasma de la uniformitat.

A vegades trobareu peces més aviat desgastades, però que amb una mica de fil i agulla poden complir una nova funció. Això ens permet ser, a la nostra manera i per una estona, dissenyadors. Així que si en teniu l’oportunitat, us recomanem vivament que us passeu pel centre de la Massana aquest cap de setmana.

I si no, aquí teniu altres cites en la mateixa línia al llarg de l’any: del 5 al 7 de maig de l’any que ve se celebrarà l’edició primavera del Vide Dressing, i només una setmana més tard, el 13 i 14 de maig, el Vide Esport, emmarcat dins del Festisport. Poc després, al juny, s’escau el Mercat de Segona Mà de Canillo.

Durant tot l’any podeu comprar i vendre roba a apps com Wallapop o Vinted, i teniu a la vostra disposició ReciclemBé per a les peces per a les quals no hi ha salvació possible. També podeu seguir el compte d’Instagram Moda Sostenible Andorra per estar al corrent de dades i iniciatives sobre el tema, i visitar els robers d’entitats com Càritas o Carisma i el del Comú d’Encamp.

I si voleu ampliar coneixements sobre moda sostenible, us convidem a llegir o a rellegir els articles que hem publicat en aquest blog:

Tu i el teu animal de companyia, junts a favor de les 3R

Comencem per dues obvietats sobre els animals de companyia. La primera és que ens fan companyia. Ens donen amor, ens eleven l’autoestima i les habilitats socials, ens ensenyen a donar-nos als altres i a responsabilitzar-nos de les nostres accions. La segona és que no són tamagotchis, són éssers vius dotats de sensibilitat física i psíquica, i han de rebre un tracte adequat a les seves necessitats, que els procuri benestar.

Fet aquest preàmbul, anem a la responsabilitat que tenim cap al medi ambient. Els animals, com nosaltres (que som tan animal com ells), consumeixen recursos i generen residus, ja sigui per pura necessitat fisiològica (alimentar-se, evacuar…) o perquè són víctimes del nostre afany consumista.

Anem, per tant, a considerar accions que podem fer perquè l’impacte dels nostres animalons sobre l’entorn sigui mínim. I comencem per l’adquisició del nostre company d’aventures. El més recomanable és adoptar, no només perquè afavorim així el seu benestar sinó també perquè reduïm la població d’animals abandonats, que és una manera de contribuir a la sostenibilitat.

Si vols adoptar, a la gossera i a la gatera trobaràs animals identificats, vacunats i esterilitzats o castrats i únicament hauràs de procedir a fer el canvi de titular al Registre d’Animals de Companyia (RAC). També pots recollir la teva nova ànima bessona en alguna de les associacions protectores del país. El web d’Agricultura del Govern recull les adreces de totes aquestes organitzacions.

Allò que hauràs de comprar més sovint és menjar: pinso, llaunes… Deixem als veterinaris que et recomanin quina és la millor dieta per al teu company. Podríem fixar-nos en quines marques elaboren aquests productes de manera sostenible. Algunes garanteixen que no contribueixen al maltracte animal o que respecten el medi marí, però encara hi ha molta feina per fer en aquest tema.

El que sí podem fer és un triatge dels envasos buits. Tots els que siguin de plàstic o de llauna (la immensa majoria) van al contenidor dels envasos lleugers, el groc.

Si es tenen gats una altra compra freqüent, i a més voluminosa, és la sorra, que és com es coneix habitualment el material on fan les necessitats. Si utilitzeu la sorra tradicional, d’origen mineral, les deposicions de l’animal es poden separar i convertir en adob. El sac de paper o cartró va al contenidor blau. I tot el que no haguem reutilitzat d’alguna d’aquestes maneres va al rebuig.

Algunes empreses comercialitzen pèl·let vegetal (de paper reciclat, de serradura de pi o avet, d’arrel de iuca…), habitualment més car, que, un cop utilitzat, es pot portar a una explotació agrària perquè ho aprofitin com a adob. També n’hi ha de blat de moro que es poden llençar al vàter: en contacte amb l’aigua es desfan ràpidament.

Pel que fa als gossos, hem de diluir amb aigua les miccions que fan a la ciutat quan els traiem a passejar. Si poseu a l’ampolla d’aigua (no n’agafeu una de nova cada vegada, eh! reompliu-la) unes gotes de vinagre en reduireu notablement l’olor.

A les botigues d’animals de companyia trobareu joguines de tota mena per distreure i mantenir actius els vostres petits companys. Trieu-ne de fetes amb materials naturals (fusta, espart…) que, un cop acabada la seva vida útil, es puguin reincorporar fàcilment a l’entorn. O millor: busqueu entre totes les coses inútils que teniu per casa i que anàveu a llençar al contenidor o a la deixalleria quines estan predestinades (en el seu estat actual o després d’unes hores de bricomania) a convertir-se en entreteniment per a bestioles domèstiques.

Cal que considerem també situacions menys agradables. El Decret legislatiu del 30-5-2018 de publicació del text refós de la Llei 11/2016, del 28 de juny, de tinença i de protecció d’animals diu que si un animal s’ha de sacrificar, s’han d’utilitzar els mètodes que impliquin el patiment mínim. El sacrifici s’ha de fer sota el control d’un veterinari legalment establert.

D’altra banda, els cadàvers d’animals de companyia s’han d’eliminar en plantes d’incineració autoritzades. El vostre veterinari se’n pot ocupar. I recentment ha obert a Andorra una incineradora especialitzada que ens ofereix les cendres dels nostres éssers estimats en una urna.

Si és el cas que el nostre animal de companyia decideix deixar de fer-nos companyia per anar a córrer amb llibertat pels prats de més enllà dels núvols, i que no li busquem un substitut, en lloc de llençar totes les seves pertinences (joguets, llitets, cistelles de transport…) les podem donar a altres propietaris d’animals, a la gossera o a la gatera o a una associació protectora, on en faran bon ús.

Dona’ns la llauna! El reciclatge dels envasos d’alumini i d’acer

L’alumini és un material altament reciclable. Una llauna d’alumini es pot fondre, passar a formar part d’una bobina (una làmina contínua de metall) i convertir-se novament en llauna. I això es pot fer, a més, gairebé infinites vegades sense perdre pràcticament pes ni qualitats en el procés.

Una llauna feta amb alumini reciclat estalvia, doncs, el 100% de la matèria primera, perquè no cal afegir-hi ni un gram d’alumini nou, i també el 95% de l’energia necessària per a la seva elaboració. En altres paraules, la despesa energètica que cal per fer una llauna d’alumini reciclat és el 5% de la necessària per fer-ne una amb el metall extret d’una mina.

Ara bé, es calcula que només es recuperen tres quartes parts de l’alumini, perquè una part no se separa en origen i va a parar a abocadors, i perquè una altra part pot no detectar-se o aconseguir-se separar correctament a les plantes de reciclatge. La llauna està feta habitualment d’un sol material, però hi ha altres envasos que contenen alumini combinat amb altres materials, com els brics, que costen més de reciclar.

Per això és molt important separar els residus a casa i llençar les llaunes al contenidor groc. Al contenidor groc hi podem llençar, a més d’envasos de plàstic:

  • Llaunes de beguda (habitualment d’alumini)
  • Llaunes de conserva (habitualment d’acer)
  • Brics (5% d’alumini)
  • Motlles de rebosteria (per exemple per a flams)
  • Tapes dels iogurts
  • Safates de menjar precuinat
  • Paper d’alumini
  • Taps metàl·lics
  • Càpsules de cafè (sempre que en treiem el marro!)

En canvi, al contenidor groc, NO hi hem de llençar:

  • Pots amb restes de pintura, vernissos…
  • Aerosols
  • Encendors
  • Mòbils
  • Electrodomèstics
  • Aparells que porten metall (auriculars, ratolins d’ordinador…)
  • Paelles, olles, parament de cuina

Tot això va a la deixalleria.

Ja que diem que els envasos d’acer també van al contenidor groc, aprofitem per comentar que en fabricar-ne un amb acer reciclat estalviem el 100% de la matèria primera i el 75% de l’energia. L’estalvi energètic és menor que en el cas de l’alumini però és evident que si reciclem també l’acer la Terra hi surt guanyant.

Convé netejar els envasos de restes de menjar per facilitar la feina als operaris de les plantes de reciclatge i evitar-los el risc d’infecció. I convé també aixafar les llaunes. Sabeu per què? Per dos motius: el primer, perquè a casa ocuparan menys espai i haureu de baixar la bossa al contenidor menys sovint, i el segon, perquè el contenidor trigarà més a omplir-se i el camió de recollida podrà passar menys sovint i emetrà així menys CO2.

Que amb una mica d’esforç de la part dels consumidors puguem reciclar infinitament les llaunes no vol dir que en puguem fer un ús descontrolat. Recordem el principi de les tres erres: el millor que podem fer és reduir el consum, en segona instància reutilitzar el producte consumit (cosa difícil en aquest cas) i finalment reciclar-lo.

Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però almenys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?

Llei d’Economia Circular: avançant cap a un món amb menys residus

Els plàstics d’un sol ús queden prohibits des d’ara mateix a Andorra. Aquest és possiblement el titular més destacat del projecte de llei d’economia circular (LEC), aprovat per unanimitat del Consell General el passat 30 de juny.

Es tracta d’una llei ambiciosa i avançada entre les legislacions europees que vol crear un canvi de paradigma del model productiu, per passar de l’actual economia lineal, consistent a extreure, fabricar, consumir i eliminar, a una de circular, basada en l’allargament de la vida útil dels productes i la reintroducció al mercat dels residus d’una indústria com a matèries primeres d’una altra.

En les darreres dècades, la producció de béns i l’extracció de materials s’han multiplicat exponencialment. Aquest fet és el responsable de la majoria de les problemàtiques mediambientals: l’emergència climàtica, deguda a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle; la pèrdua de biodiversitat, deguda a l’extracció de recursos; i la contaminació de l’aire i de l’aigua.

L’economia circular proposa l’aprofitament màxim dels recursos i una reducció de la producció. És més eficient, sostenible, lògica i responsable, i a més pot generar valor afegit i oferir oportunitats econòmiques.

El projecte de llei estableix deures i obligacions tant per a particulars com per a empreses i administracions per reduir el malbaratament alimentari i la generació de residus, amb l’objectiu de canviar els hàbits de consum de la ciutadania i potenciar el reciclatge i la reutilització. A més, la llei fomentarà els productes locals i de temporada.

La ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó, ha explicat que “la llei incideix en el sector de la construcció“, amb el qual s’ha treballat de manera estreta per tal de definir accions perquè hi hagi uns productes materials mínims que siguin reciclats i així produir menys residus que siguin valoritzats amb més facilitat. En matèria turística, caldrà que els allotjaments, la restauració i els comerços també emprenguin accions per lluitar contra els plàstics, els productes d’un sol ús i el malbaratament d’aliments.

I als consumidors, quin paper ens correspon? Amb els nostres hàbits, amb les petites accions de cada dia, podem fer que la societat evolucioni positivament. Hem de canviar la manera de consumir i evitar que s’acumulin objectes i que es generin residus. Hem de reparar i llogar en lloc de comprar sempre que sigui possible i hem de separar els residus que generem per fer possible un millor reciclatge. I hem de disminuir, fins a arribar a eliminar completament, el consum de productes d’un sol ús, principalment els de plàstic.

Estem tots junts en això —particulars, empreses i administració— i ens hi juguem molt. Si tots hi posem el nostre granet de sorra podem moure muntanyes.