Històries de residus al refugis de muntanya

Andorra, com no ens cansem de dir en aquest blog, és un paradís natural que es fa estimar. A part de cims rocallosos, rierols impetuosos, estanys pregons, prats de suaus corbes i boscos feréstecs, tenim una extensa xarxa de camins, la majoria senyalitzats, i de refugis on passar la nit. N’hi ha 4 de guardats (que tenen també una part lliure) i 21 de lliures, repartits per totes les parròquies.

Els primers són allotjaments de muntanya amb tots els serveis bàsics per als excursionistes i els segons són aixoplucs ubicats en zones d’alta muntanya on es pot fer nit però que no compten amb personal ni servei de cap mena. Als 25  espais esmentats cal afegir-hi uns quants orris i cabanes de pastor, que també ens poden resguardar de les inclemències del temps.

La majoria dels refugis lliures tenen capacitat per a entre 6 i 10 persones, són de construcció sòlida i acostumen a disposar de llar de foc, lliteres i una taula i a tenir una font o un rierol a prop. Alguns estan gestionats pel Govern mentre que d’altres ho estan pels respectius comuns.

Albert Pla, responsable de Refugis i Camins del Ministeri de Medi Ambient, ens explica que el manteniment que s’hi fa “consisteix en la reparació de portes, finestres, del teulat i de la font, pintura de les parets, envernissat de la fusteria exterior, pintura del mobiliari interior, neteja periòdica, aprovisionament de material de primers auxilis i de paper de vàter i gel hidroalcohòlic als vàters secs, buidat dels vàters secs i evacuació dels residus“. A més, a la tardor, en els refugis més freqüentats a l’hivern, es prepara llenya prèvia autorització dels comuns i sempre i quan la meteorologia ho permet.

La neteja i evacuació dels residus es fa durant tot l’any, tot i que de juny a octubre es contracta un equip de reforç perquè és, amb diferència, l’època que més brossa s’abandona. El 2021 se’n van recollir 339 kg als refugis gestionats pel Govern, dels quals només 5 es van aplegar fora d’aquests mesos.

Els residus més insòlits trobats en refugis andorrans són una barca inflable i un matalàs de platja i matalassos domèstics, mentre que els més habituals són envasos de plàstic, de vidre, llaunes, alguna bombona de càmping gas, alguna peça de roba i burilles de tabac. I també s’hi acostumen a trobar restes de botellots.

També s’hi troben sovint restes de menjar (paquets de pasta i arròs, sucre, oli, vinagre, etc.) que la gent deixa amb la millor de les intencions, però que, segons ens explica Pla, és una pràctica del tot desaconsellable: “Primer, perquè ningú s’ho menja. No saps quan temps porta allà aquell producte i no te’n refies. I segon, perquè atrau bestioles com rosegadors, alguna guineu…”. Així mateix, adverteix de la necessitat de tancar bé la porta dels refugis en anar-nos-en. “Si hi ha menjar, hi poden entrar cavalls o altre bestiar de renda i fer estralls a les instal·lacions”.

Aquestes males praxis es deuen habitualment al desconeixement o a un descuit. La gran majoria dels usuaris de refugis, diu Pla, tenen clar que el refugi, com tot a la vida, l’has de deixar tan net com l’has trobat. Els refugis no disposen de cap contenidor ni espai habilitat per dipositar els residus que s’hi generen i l’usuari s’ha d’endur tot el que porta.

La majoria ja ho fan, i cada cop més. Els 339 kg recollits el 2021 són molts menys que els obtinguts els quatre anys anteriors i, a més, la tendència general és de reducció de la quantitat de brossa recollida. En el que portem d’any s’han recollit 283 kg, a falta de veure el que s’arreplegarà a la tardor. Tant de bo tots els usuaris dels refugis extremem la cura i tornem a marcar una nova mínima.

Dona’ns la llauna! El reciclatge dels envasos d’alumini i d’acer

L’alumini és un material altament reciclable. Una llauna d’alumini es pot fondre, passar a formar part d’una bobina (una làmina contínua de metall) i convertir-se novament en llauna. I això es pot fer, a més, gairebé infinites vegades sense perdre pràcticament pes ni qualitats en el procés.

Una llauna feta amb alumini reciclat estalvia, doncs, el 100% de la matèria primera, perquè no cal afegir-hi ni un gram d’alumini nou, i també el 95% de l’energia necessària per a la seva elaboració. En altres paraules, la despesa energètica que cal per fer una llauna d’alumini reciclat és el 5% de la necessària per fer-ne una amb el metall extret d’una mina.

Ara bé, es calcula que només es recuperen tres quartes parts de l’alumini, perquè una part no se separa en origen i va a parar a abocadors, i perquè una altra part pot no detectar-se o aconseguir-se separar correctament a les plantes de reciclatge. La llauna està feta habitualment d’un sol material, però hi ha altres envasos que contenen alumini combinat amb altres materials, com els brics, que costen més de reciclar.

Per això és molt important separar els residus a casa i llençar les llaunes al contenidor groc. Al contenidor groc hi podem llençar, a més d’envasos de plàstic:

  • Llaunes de beguda (habitualment d’alumini)
  • Llaunes de conserva (habitualment d’acer)
  • Brics (5% d’alumini)
  • Motlles de rebosteria (per exemple per a flams)
  • Tapes dels iogurts
  • Safates de menjar precuinat
  • Paper d’alumini
  • Taps metàl·lics
  • Càpsules de cafè (sempre que en treiem el marro!)

En canvi, al contenidor groc, NO hi hem de llençar:

  • Pots amb restes de pintura, vernissos…
  • Aerosols
  • Encendors
  • Mòbils
  • Electrodomèstics
  • Aparells que porten metall (auriculars, ratolins d’ordinador…)
  • Paelles, olles, parament de cuina

Tot això va a la deixalleria.

Ja que diem que els envasos d’acer també van al contenidor groc, aprofitem per comentar que en fabricar-ne un amb acer reciclat estalviem el 100% de la matèria primera i el 75% de l’energia. L’estalvi energètic és menor que en el cas de l’alumini però és evident que si reciclem també l’acer la Terra hi surt guanyant.

Convé netejar els envasos de restes de menjar per facilitar la feina als operaris de les plantes de reciclatge i evitar-los el risc d’infecció. I convé també aixafar les llaunes. Sabeu per què? Per dos motius: el primer, perquè a casa ocuparan menys espai i haureu de baixar la bossa al contenidor menys sovint, i el segon, perquè el contenidor trigarà més a omplir-se i el camió de recollida podrà passar menys sovint i emetrà així menys CO2.

Que amb una mica d’esforç de la part dels consumidors puguem reciclar infinitament les llaunes no vol dir que en puguem fer un ús descontrolat. Recordem el principi de les tres erres: el millor que podem fer és reduir el consum, en segona instància reutilitzar el producte consumit (cosa difícil en aquest cas) i finalment reciclar-lo.

Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però almenys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?

Més que Decoració: “El futur és fer cases passives amb fusta recuperada, no pas gratacels”

La Fusteria Més Que Decoració està especialitzada en treballs de fusta vella que importen dels països escandinaus. La netegen, la tracten per aconseguir tot l’encant de l’estil nòrdic i la reutilitzen “a fi de contribuir a conservar el planeta minimitzant el cost ambiental en tots els nostres processos”, expliquen al seu web. Josep Odena va obrir el negoci fa molts anys i a la seva mort va recollir el testimoni el seu fill David, que és qui, amb la seva dona, Anna Díez, ha marcat el canvi de rumb que els ha dut a ser una de les poques fusteries del Pirineu que treballen amb matèries primeres recuperades.

L’Anna ens cita a la botiga que tenen a Andorra la Vella i ens explica el com, quan i per què d’aquesta iniciativa sota l’atenta mirada de la seva filla, Skyland, que s’ha incorporat fa poc al negoci —la tercera generació— desenvolupant tasques de disseny i màrqueting. Diu l’Anna: “Tenim dues línies de negoci. D’una banda tenim la fusteria, on estem fent molts projectes. Per exemple, hem fet una borda a Incles en col·laboració amb la interiorista Laura Torres. És una casa passiva (un edifici dissenyat i aïllat perquè tingui un consum energètic pràcticament nul), feta tota ella amb materials reciclats.”

“I de l’altre banda tenim Oldwood, uns taulons de fusta autoinstal·lables que es venen al metre quadrat. De moment els tenim en quatre acabats. És un producte de disseny propi, 100% reciclat. Ja ho estem distribuint per tota Espanya. Això ho pot comprar un fuster per instal·lar-li al client, per exemple per revestir una porta, una taula, una biga…”

D’on va sorgir la idea de treballar amb fusta reutilitzada?

Fa molts anys que veiem als Alps cases superboniques fetes amb fusta vella. Penses: això a Andorra ens convindria. Ha d’haver-hi cases de pedra, és clar, però també de fusta.

Què té d’especial la fusta vella?

Té un encant que no té la nova. No té mai el mateix color. Aquest gris, per exemple (m’ensenya un tauló), no és tenyit. Com més sol rep més gris es torna. Tots els colors són naturals. Aquest espai on som té un encant especial. Si estigués revestit amb fusta nova seria una mica més avorrit.

La fusta reflecteix la vida que ha tingut…

Exacte. Són peces úniques, no en trobes dues d’iguals.

La majoria de fusta que feu servir procedeix dels països escandinaus. Per què?

Als països nòrdics hi ha un mercat molt establert per a la fusta de segona mà. És normal que quan renoven una casa o un graner venguin la fusta vella per recuperar-la. Aquí no se’n troba. Si sabem d’alguna borda que es desballesta intentem comprar la fusta. Però a Andorra, a Espanya i fins fa poc tampoc a França no hi ha tradició de recuperar-la, es llença directament. És una llàstima perquè la fusta es pot netejar i tractar i tenir una segona vida.

Com va ser el traspàs de les regnes del negoci? Vau definir i posar en marxa un pla estratègic o ha estat un canvi progressiu?

Busques coses diferents perquè a Andorra hi ha molts fusters i has de diferenciar-te. Vam veure alguns projectes fets amb fusta vella a França i ens hi vam llançar, perquè no tothom sap tractar aquest material. Aquest tipus de fusta ens va enamorar, la vivíem i sentíem com a nostra. D’això deu fer uns 15 anys. Ara molta gent ens ve a buscar per aquesta fusta, perquè no la troben enlloc més.

Quants sou?

Som vuit treballadors fixos, però tenim gent que ens ajuda i entre tots potser arribem als 14.

Quins tipus de fusta feu servir?

Principalment és pi. Sí que hi ha roure… Però el pi té molta sortida. En ser reciclat és un producte més car, perquè s’ha de recuperar, netejar, tractar…

Quins productes feu?

Es pot fer tot: interior, exterior… Ara estem fent una obra molt gran a Sispony. Les Bullidores són sis xalets fets exclusivament amb fusta vella. Se n’haurien de fer més a Andorra, de xalets així. Igual que de cases passives. Això és el futur i no pas fer gratacels.

Quin perfil de comprador teniu?

A part d’aquesta obra, que és d’una promotora, normalment treballem per a client final. Fem molta reforma de client particular, ja sigui directament o amb la intermediació d’alguna interiorista… Hi ha excepcions, és clar, com una reforma a Anyós Park, on volien donar als apartaments un to més rústic.

Feina a banda, sou sostenibles en el vostre dia a dia?

A casa l’Skyland és la que ens ha impulsat a canviar d’hàbits. La veritat és que les noves generacions estan molt conscienciades. A nosaltres ens han ensenyat a no comprar ampolles d’aigua… Bé, ja fa anys que hem deixat de comprar-ne —a més a Andorra tenim aigua molt bona—, però ens ho va ensenyar ella.

Esteu estudiant ampliar la gamma de productes, obrir nous mercats…?

Cap a final d’any ampliarem la gamma de revestiments d’Oldwood amb panells en tres dimensions. Volem anar a poc a poc.

Agro Biomaterials: “L’objectiu és conscienciar la gent que el que llencen al rebuig pot tenir una utilitat”

Vam demanar a Meritxell Pérez, de la Saboneria, qui li semblava que podíem entrevistar que hagués impulsat a Andorra una iniciativa relacionada amb la reducció de residus i ens va parlar d’Agro Biomaterials. Ella té els productes d’aquesta marca a la botiga, ens els va ensenyar i vam veure que són bosses fetes amb restes orgàniques, concretament amb pells de fruita, i kits per crear-ne un mateix a casa seva. Ens vam quedar de pasta de moniato —i mai millor dit— en descobrir que al Principat hi havia una empresa dedicada a explotar un tema, els dels bioplàstics, del qual només havíem sentit a parlar en revistes de divulgació científica. Ens semblava una idea de futur, d’un futur llunyà, que, si mai arribava a fer-se realitat seria gràcies a una corporació multinacional que hi aboqués grans sumes de diners, i no pas gràcies a una parella de joves acabats de llicenciar instal·lats en un petit estudi d’Escaldes-Engordany.

Dies més tard vam anar a veure Berta Daina i Arnau Serra. Tots dos són andorrans i han acabat recentment els seus estudis a Barcelona, ella de disseny de producte a Elisava i ell de disseny gràfic a l’Escola Massana i màster d’animació 2D i 3D a l’Idep.

Per què us heu instal·lat a Andorra? Heu rebut algun ajut com a empresa emergent per tirar endavant el negoci?

Arnau: No, vam guanyar un premi a Barcelona, el Foodture Barcelona 2021, consistent en un xec per valor de 1.000 €…

Berta: I ara ens acaben de donar el Laus Aporta de Bronze! Estem supercontents!

Arnau: A Barcelona ens han ofert llocs on treballar, espai en un viver d’empreses relacionades amb la sostenibilitat, però portàvem molt temps fora de casa i teníem ganes de tornar.

Berta: Ara volem buscar alguna subvenció, sobretot per poder seguir investigant.

La vostra bossa clàssica de bioplàstic de taronja costa 45 €, mentre que una de similar de plàstic costa 0,10 €. Concebeu Agro Biomaterials com un negoci o com una plataforma per conscienciar la gent sobre el reciclatge?

Berta: Hem fet un pla de negoci, però de moment l’objectiu és conscienciar la gent que el que llencen al rebuig pot tenir una utilitat. Perquè l’empresa sigui viable econòmicament necessitem com a mínim semiindustrialitzar la tècnica. Ara elaborem els productes de manera completament manual i, és clar, és impossible competir amb un embalatge de plàstic.

D’on va sorgir la idea de fer productes amb restes d’aliments?

Berta: El confinament em va agafar en plena preparació del projecte de fi de carrera. Estava tancada a casa i havia de lliurar un prototip. Havia decidit fer alguna cosa relacionada amb el food design i vaig pensar: i si fes alguna cosa de reciclar les verdures, que van a les deixalles i les desaprofitem?

Per què el tema del menjar?

Berta: La meva família té un restaurant, el meu pare va estudiar cuina, els meus cosins també… El tema del menjar ha estat sempre molt present a la meva vida.

Quins ingredients porten els vostres productes?

Berta: Estan fets amb glicerina vegetal, fècula de blat de moro, vinagre blanc, aigua i pell de fruita o verdura. Un bioplàstic és un material derivat de matèries primeres orgàniques, en el nostre cas de residus, més concretament de restes vegetals. Aquest material, a diferència dels plàstics convencionals, derivats del petroli, un cop dipositat amb els residus orgànics entra en contacte amb microorganismes que el degraden i acaba desapareixent del tot.

D’on traieu les matèries primeres?

Arnau: És molt fàcil, els supermercats llencen pells de taronges tres cops al dia.

Berta: Quan hem necessitat un producte concret hem anat a un restaurant i els hem preguntat, per exemple: teniu restes d’espàrrec? I ens en donen. Però si volem meló a l’hivern no en tenim. Si tinguéssim mitjans, el podríem deshidratar i en tindríem tot l’any.

On es pot trobar Agro Biomaterials a Andorra?

Arnau: A La Saboneria i a Delta Moble, i estem negociant amb Museus d’Andorra perquè es vengui a les botigues dels centres.

Berta: Tot just hem començat a moure’ns, ara ens toca agafar pic i pala.

Feu cursos en línia i presencials. D’aquests últims en feu a Andorra?

Berta: Fins ara els hem fet a Barcelona; al juliol farem el primer a la Serenalla Market, a la Massana, i al setembre en farem un altre a la Pitavola del Comapedrosa.

Quin perfil de client teniu?

Arnau: N’hi ha dos. D’una banda hi ha gent que està en el món dels biomaterials, que està investigant en pla do-it-yourself. I després hi ha petits negocis relacionades amb la sostenibilitat que es poden permetre el luxe de pagar unes targetes de visita a 1,20 €. Sovint són empreses relacionades amb el menjar: restaurants, cafeteries…

Berta: Als tallers venen cuiners, estudiants de disseny i d’enginyeria. I també estudiants de moda, perquè els bioplàstics es poden cosir i això els interessa.

Quins plans de futur teniu? Cap a quina direcció pot créixer la marca?

Arnau: De moment estem en fase experimental. Anem aprenent a mesura que rebem encàrrecs.

Berta: La làmina de bioplàstic necessita quatre dies d’assecat. Si el temps és molt humit s’esquerda i ja l’has perdut. Necessitem un espai amb una humitat i temperatura controlades.

Arnau: Necessitem tot això per abaratir costos i per poder atendre la demanda quan creixi, perquè si no ens veurem obligats a donar terminis de lliurament cada cop més llargs.

Berta: Ens van demanar si podíem fer una tirada de 10.000 targetes de visita, i podem, però trigaríem de sis mesos a un any!

Seguint la roda, hem demanat a Agro Materials quina altra iniciativa sostenible ens recomanen i ens redirigeixen a Color Botanica, que elaboren tints naturals. Així que aquesta serà la propera entrevista que publicarem al blog.