Jimena Potenza és un exemple més de les persones del país que apliquen les 3R en el seu dia a dia. Dedica la major part de les seves hores lliures a fer elements decoratius amb fustes que recull del carrer i de la deixalleria. Fa temps que tenia el cuquet de dedicar-se al treball artesanal amb diferents materials, però va ser durant el confinament que va trobar la calma necessària per reflexionar i fer un cop de cap. Un element clau de la seva fórmula ha estat la deixalleria comunal de les Valls del Nord, on troba la fusta que busca: amb la pàtina de vell i d’usat que tant li agrada. Amb això ha creat una marca, weli_and. En voleu saber més? Del 22 al 31 desembre la podreu trobar, a ella i a les seves peces, en una de les parades del Poblet de Nadal d’Andorra la Vella.
Des de quan treballes la fusta?
Quan estava a Argentina vaig fer cursos de fusteria però mai m’hi vaig dedicar. Soc fotògrafa, també. A Andorra he fet mostres de la meva obra fotogràfica a la Llacuna. Vaig començar a treballar amb fusta per decorar casa meva. Em feia marcs per a fotos, una làmpada… Soc una manetes. I de mica en mica alguns amics m’han començat a fer comandes. Vaig començar durant la quarantena de la covid.
La quarantena va fer aflorar moltes vocacions… Com treballes?
Utilitzo fustes recuperades. Moltes són de la deixalleria, d’altres, de mobles tirats al carrer. Dibuixo la figura que vull fer en un cartró i en faig un motllo. Llavors tallo la fusta amb serra de vogir, la poleixo amb paper de vidre, si la fusta està en molt mal estat la recupero i després la pinto. Faig servir una pintura a l’aigua que dona un toc gastat, vintage.
D’on et ve l’interès per la fusta?
Sempre he estat interessada per la cosa artística. Ara estic a punt de començar un curs de ceràmica. Ho faig perquè vull combinar la ceràmica amb la fusta. També n’he fet de fotografia i de vídeo. I vull aprendre a soldar perquè vull afegir ferro a les peces. Les ganes d’aprendre no minven.
Vas passar vergonya el primer cop que vas anar a la deixalleria a buscar matèries primeres?
No, gens ni mica. És més, els treballadors em coneixen, em guarden coses, tenen el meu número i m’avisen. Vaig a la Deixalleria de les Valls del Nord, compartida entre les parròquies de la Massana i Ordino. M’han donat aquesta aspiradora, que faig servir per aspirar el pols de la fusta i que funciona perfectament. No puc dir res dolent d’aquests nois, són impecables.
Ells contents i tu també. És un win-win. Coneixes altra gent que faci com tu, de recollir coses a la deixalleria?
Sí, hi ha gent que va a buscar ferro, mobles… Abans d’anar a Carisma passen per allà a veure què troben. Però no ho fan per fer peces artístiques. Que jo sàpiga, ningú fa el que faig jo.
I tu hi vas, a Carisma?
A vegades sí. A vegades el dependent té mobles desmuntats, incomplets, i me’ls guarda, perquè no es poden vendre com a tals i jo me’ls quedo com a fusta.
Com definiries el teu estil? És naïf? Fas molts peixos, cactus, estrelles…
Sí, faig tot això, també cors, mussols… Els enganxo cascavells… Ara he començat a fer penjadors. I des de fa poc recullo trossos de barres d’acer de les obres, que posades sobre una base de fusta són els troncs d’arbres per posar sobre una taula. Però no sé quin és el estil, no m’inspiro en ningú en concret. Amb la fotografia em passa el mateix. El màxim que et puc dir és que és una fotografia d’estil antic: disparo sovint amb carret (a vegades també en digital), preparo escenografies… Vaig fent i surt el que surt.
Quan temps hi dediques a la setmana?
Quan tinc festa vaig al taller d’un amic a tallar, perquè a casa no tinc espai i embruta massa. I els acabats els faig aquí. Entre tot m’hi passo tres o quatre hores al dia. També recupero ganxos. Els trobo pel carrer. Intento no comprar res, no per no gastar, sinó perquè m’agrada recuperar el que està en desús.
Ho fas per motius ecològics?
Els motius ecològics són un plus, però ho faig sobretot perquè les peces recuperades tenen un encant únic. M’agrada tot el que és vell. Aquest aire gastat és molt especial. Les formes de les meves obres són irregulars, perquè faig servir motllos de cartró, que són imprecisos, i tallo amb la serra de vogir, a pols. Queda com queda, imperfecte, que és com a mi m’agrada. Però també valoro el reciclatge. De fet, les estelles i restes de fusta i les peces que no aprofito no les tiro pas, les porto un altre cop a la deixalleria. Els meus amics es riuen de mi perquè quan fan intenció de llençar alguna cosa els dic: “No ho tiris, dona-m’ho, tot serveix per a alguna cosa!”.
Així que ja ho saps: no llencis el que no necessitis, porta-ho a la deixalleria, on potser algú ho aprofitarà. I un cop allà aprofita per fer una ullada al que hi ha: potser hi trobes també el que busques.
