Els interessats pels productes alimentaris locals coneixen perfectament Casa Gendret, marca de confitures i gelees que es pot trobar en nombrosos establiments i mercats del país. S’elaboren de manera artesanal amb matèries primeres de collita pròpia, amb fruita sencera, amb la mínima quantitat de sucre i sense colorants ni conservants. Mathieu Garaud d’Autèntic Abelles ens va suggerir que parléssim amb Antònia Parramon, impulsora d’aquest negoci familiar, perquè treballa amb una filosofia centrada en el màxim aprofitament dels recursos i l’economia circular i perquè ens explicaria moltes coses que ens interessarien. I cap a Juberri vam anar.
Què és Casa Gendret? Feu producció i venda d’hortalisses i de productes elaborats…
Casa Gendret és el nom de tota la vida de la casa. És una petita explotació agrícola que vaig començar fa dotze anys. Vaig començar perquè em van tocar d’herència una sèrie de camps. Jo era bibliotecària i volia canviar una mica de xip i vaig començar a pensar què podia fer aquí dalt. La meva idea era plantar gerds, perquè aquí n’hi ha molts de salvatges i sabia que funcionaria. Buscant per internet vaig trobar un senyor de l’Arieja que em va dir: “Vine’m a veure”. Ell em va ensenyar el tema dels hivernacles, que em va encantar, i m’hi vaig ficar de cap. Ens hem especialitzat en fruites del bosc.
I més coses…
Tenim la quota de tabac de tota la vida, quatre cabres…
I oques…
Sí, són per vigilar. Perquè hi ha animals de dues cames que entren i agafen maduixes. Al principi treballava tota sola i les oques m’avisaven, perquè m’havia passat de trobar-me gent amb la cistelleta dins de l’hivernacle. Sí, sí, és molt efectiu. I a més fan uns ous enormes, molt bons per a pastisseria, perquè la clara puja molt.
Casa Gendret és conegut per les confitures, però també vens producte fresc. Què va ser primer?
Primer venia el producte fresc, però tenia sobreproducció perquè la gent no em coneixia. Perquè has d’entrar al mercat i no és tan fàcil. Quan vaig dir: “Tiro la tovallola, passo de tot”, em van trucar i em van dir: “Va, sí, et comprem la fruita”. Els primers anys van ser durs. Ara està molt de moda i sembla fàcil, però al principi, al mes d’agost la fruita me la menjava amb patates. Llavors vaig decidir tancar el cercle i fer les confitures.
Economia circular, que es diu ara.
Sí. El meu para ja feia confitura de tomata verda, perquè aquí les tomates no maduren i llavors s’aprofitava tot. I vaig anar a fer un curset d’elaboració de confitures al Museu de la Confitura, a Torrent (Baix Empordà), amb la Georgina Regàs. Li vaig baixar la meva fruita i vam fer una cooperació molt xula. Em va ensenyar a fer gelees, que és tot un altre món.
Quin client tens?
Ho abasto una mica tot: tinc botiguetes, supermercats… Particulars cada vegada més, perquè també els agrada pujar i passar una estona. Venen moltes senyores jubilades. Com que en saben, opinen. És divertit. I tinc algun restaurant que em compra 10 kg per setmana.
Està bé que els restaurants apostin per producte de quilòmetre zero.
T’adones que hi ha restauradors que hi creuen, és molt agraït. A vegades pujo a Canillo o a Arans per portar un quilo i mig de maduixes. Per a mi és gratificant.
També fas visites organitzades.
Aquí venen particulars que veuen el cartell a l’entrada. Venen amb nens, cullen les maduixes, em compren alguna confitura… No són gaires. Jo ho he fet a França. Trobo molt xulo entrar al camp d’un pagès i que et doni una panera i et digui que agafis el que vulguis. Allà funciona molt.
I estàs en moltes fires i mercats.
Hi estava. Cada vegada menys, perquè és molt cansat. Hi estava pel plaer, per parlar amb la gent. Els mercats sempre m’han agradat molt. Quan viatjo vaig a mercats i m’hi passo hores, perquè és una manera d’entendre la gent del país.
Inicialment et vas interessar pel gerd.
Sí, però quan vaig tastar les maduixes d’aquest pagès francès les vaig trobar delicioses i en vaig voler fer. Vaig començar amb un hivernacle perquè aquí estem molt alts. El que té de bo aquesta altitud (1.600 m) és que la diferència tèrmica entre el dia i la nit és brutal i llavors les maduixes per madurar, a la nit, com que refresca, han de treballar més i puja molt el sucre. Per això són tan dolces. En no fer tractaments químics agressius i collir-la madura, queda més bona i més gustosa. La temptació de posar-hi pesticides hi és, perquè una malura se’t pot carregar la collita, però no vull treballar així.
Quina superfície de terreny teniu?
Dues hectàrees, de les quals només una de cultivada. M’he de pensar si créixer. Vendre-ho tot a Andorra és difícil, tot i que també podria exportar. Una altra dificultat és trobar personal… I l’altra és la natura, que fa el que li dona la gana. Jo acostumo a tenir producció del 24 de juny fins a la Fira d’Andorra la Vella. Aquest any vaig tenir producció al juny, després va fer massa calor i no vam tenir ni una sola maduixa durant juliol i agost. I ara [l’entrevista es va fer al setembre] ha fet un esclat i fem 80 kg al dia. Col·loca’ls!
Estàs ampliant la gamma de productes?
La fruita vermella la tinc tota: la grosella espinosa, el cassís (que és la grosella negra), la grosella groga, que en confitura és una delícia, la vermella, els gerds, els gerds grocs, tres tipus de maduixes… Vaig fer l’estudi de nabius que va proposar l’Associació de Pagesos i és l’únic que no em funciona aquí dalt. La terra no és apta. Ara estic fent un altre estudi amb un nabiu que ve del Canadà que han creuat amb un de japonès i la veritat és que és superproductiu.
I també tens mores.
També. Boníssimes.
No fas servir pesticides però no compleixes els requisits de cultiu ecològic.
Si hagués d’exportar segurament ho necessitaria, però aquí a Andorra tothom em coneix. És que tot són diners… No ho descarto, potser l’any que ve. Jo faig les coses ben fetes. Si hagués de tractar químicament seria la primera a plegar trastos, perquè no m’interessa el tema.
A ReciclemBé ens interessen les pràctiques relacionades amb les 3R. La idea de fer confitura es basa precisament en aprofitar l’excedent de producció.
Així és. També quan un comprador ens torna cinc pots buits li’n regalem un de ple. Les restes vegetals les donem de menjar a les gallines, com s’ha fet sempre a pagès. Tinc unes gallines que en diem periques i les tinc a la cort de les cabres —no són meves, són del masover— perquè se’ls mengen les puces. Així no les hem de tractar. Les cabres netegen el sotabosc. I les oques, a més de ser una alarma natural, adoben el terreny. Els agrada molt, a més, estar a l’hivernacle. En tenia set i algunes s’han anat morint. A vegades ve la guineu o la fagina i se les menja. L’oca té la peculiaritat que si se’n mor una, la seva parella es panseix, es queda en un racó i es mor al cap de poc. Ara me’n queden dos.
