Una Pasqua sostenible

La Setmana Santa és un festivitat que coincideix sovint amb l’arribada de la primavera i el tancament de pistes. El Divendres Sant (enguany, el 15 d’abril) i el Dilluns de Pasqua (18 d’abril) són dies festius, i la canalla també fa vacances. Hi ha qui segueix fil per randa les tradicions associades a la festa, qui aprofita per marxar i que fa totes dues coses.

Com que aquí ens interessa el reciclatge i la sostenibilitat, vegem què es pot fer per gaudir d’aquestes dates sense perjudicar el medi ambient. Però abans fem cinc cèntims d’una festa que no tots acabem d’entendre: la data balla cada any i és una celebració cristiana però amb molts elements evidentment pagans.

Què és la Setmana Santa

La Setmana Santa o Pasqua Cristiana recorda i recrea els darrers moments de Jesús a la Terra, des que arriba a Jerusalem procedent del desert i és proclamat salvador, fins que és processat, mort clavat a la creu i enterrat, i ressuscita. L’entrada a Jerusalem coincideix, d’acord amb la Bíblia, amb la commemoració de la Pasqua Jueva, que al seu torn commemora l’èxode dels jueus de l’Antic Egipte.

Finalment, moltes de les tradicions vinculades a la festa, com els rituals de fertilitat que es fan a molts països de l’est d’Europa, i els costums de pintar ous i de regalar la mona, són d’origen precristià, mentre que la temàtica de la mona acostuma a estar lligada a l’actualitat més rabiosa (enguany es porta La casa de papel i Marvel, entre d’altres; vosaltres què heu triat, per cert?).

Bons hàbits per a aquestes dates

El Diumenge de Rams (17 d’abril) els padrins acostumen a regalar la mona als fillols. Es tracta d’un pastís, a vegades en forma de tortell, decorat tradicionalment amb ous durs sencers i actualment amb els citats superherois i personatges de dibuixos animats, i també, sovint, amb escultures de xocolata amb forma d’ou.

Mirem de comprar la mona a la pastisseria del barri, per beneficiar l’economia local (a més que al Principat el gremi s’hi esmerça molt). Si decidim fer-la nosaltres, que és una bona manera de passar el dia en família i engrescar la canalla, mirem de comprar ingredients naturals, a granel o amb el mínim d’embolcalls. Un cop consumits els ingredients —i la cuina empastifada de farina— tinguem cura de llençar cada tipus d’envàs on toca.

Un altre costum estès en aquestes dates —ideal també per implicar els petits de casa i estimular la seva creativitat i destresa— és pintar ous. Això es pot fer amb ous buidats o durs. En cap dels dos casos, però, hem de llençar la clara i el rovell. Del cru en podem fer, per exemple, truites, i el dur el podem gratinat o servir en amanida l’endemà de l’activitat (i a la inversa: els dies anteriors, quan utilitzis ous buida’ls sense trencar la closca i així tindràs llenços per a les manualitats).

Els colorants a utilitzar, millor que siguin naturals. A Internet trobareu multitud de tècniques, moltes d’elles amb elements aprofitats, que us permetran obtenir resultats molt atractius i vistosos.

Aus migratòries

I pels que decidiu anar a passar uns dies fora, tingueu en compte les emissions de gasos contaminants de les diferents alternatives de transport (el cotxe contamina menys que l’avió, i el tren, menys que el cotxe). També in situ: en transport públic, a ritme de bicicleta o a peu generareu menys pol·lució i a sobre gaudireu més de les vistes.

Abans hem parlat de donar suport a l’economia local: això no vol dir l’andorrana, sinó la del lloc on us trobeu, de manera que tant pot ser l’andorrana com la maliana, l’islandesa o la guatemalteca. Per on aniràs, faràs com veuràs.

Si feu passejos, caminades o excursions, recordeu portar ampolla reutilitzable, cantimplora, carmanyola, coberts de pícnic… Tot allò que us estalviï haver de fer servir recipients d’un sol ús.

I santes pasqües!

El reciclatge del Tetra Brik

El Tetra Brik és un tipus d’envàs inventat l’any 1963 per l’empresa Tetra Pak. El nom deriva del grec tetra, “quatre” (el primer model tenia quatre cares), i de l’anglès brick, “maó”, per la semblança de l’envàs amb aquest element constructiu. El 1995 es va dissenyar un nou model amb tap de rosca de plàstic. N’acostumem a dir tetrabrik perquè l’hem conegut gràcies a la marca, com diem típex, pòstit o xupa-xups, però el nom correcte és bric.

L’ús d’aquest envàs es va estendre ràpidament, principalment per a la conservació d’aliments líquids (llet, sucs de fruita, caldo, vi…) però també sòlids, com el sucre, perquè presenta alguns avantatges respecte a l’ampolla de vidre, fins llavors la més utilitzada per a aquests productes. En ser opac, el seu contingut no s’oxida tant i se n’allarga la caducitat. També pesa menys i no corre el risc de trencar-se.

Però des del punt de vista de la sostenibilitat ha suposat un pas enrere, perquè el seu reciclatge és molt més costós i una part dels seus components acaben als abocadors o incinerats. Els brics estan constituïts en cartró en un 75%, plàstic en un 20% i alumini en el restant 5%.

A les plantes tractadores els brics es trituren i es barregen amb aigua, la qual cosa permet separar, d’una banda, una polpa que un cop assecada i tractada es torna a convertir en cartró, i, de l’altra, una amalgama de politetilè i alumini, anomenada PolyAl, que no té cap utilitat i de la qual costa molt separar-ne els materials que la componen.

El 2011 l’empresa catalana Stora Enso va desenvolupar una tecnologia que ho permetia mitjançant piròlisi, però va acabar tancant perquè el cost d’aquest procés era més costós que el benefici que se n’obtenia. Durant anys, la Xina comprava també aquest residu i el separava mitjançant un reactiu químic, però el 2018 va deixar d’importar plàstics. De manera que actualment només el cartró dels brics es recicla.

Així, doncs, què hem de fer amb els brics?

En primer lloc, si podem, hem d’evitar comprar-los. Si tenim el mateix producte en envàs de vidre (per exemple, la llet) o de cartró (cas del sucre), escollim aquests. També cal estar atents a l’etiqueta, perquè algunes marques han començat a comercialitzar brics fets únicament de cartró i que substitueixen el plàstic del tap per un polímer de sucre de canya.

Si acabem, però, comprant brics, un cop consumit el seu contingut llencem-los al contenidor groc i al menys se’n recuperarà el cartró, que al cap i a la fi és el 75% del pes de l’envàs. Si no, en un abocador trigarà 30 anys a desintegrar-se.

Tres milions menys de bosses de plàstic

El 2021 s’han distribuït en els comerços d’Andorra un 91% menys de bosses de plàstic d’un sol ús que el 2017, quan es va posar en marxa el Reglament de reducció del consum de bosses de plàstic. Aquesta és una de les principals conclusions de la reunió de la Comissió de Coordinació del Pla Nacional de Residus (PNR), que s’ha celebrat aquest dilluns.

En termes absoluts, l’any passat s’ha aconseguit evitar la generació i la posterior conversió en residu de més de tres milions de bosses de plàstic (de 3.298.790 el 2017 s’ha passat a 294.889 el 2021). A més, “amb l’aprovació del Projecte de llei d’economia circular, que està actualment a tràmit parlamentari, encara reforçarem més la prevenció dels productes de plàstic d’un sol ús”, ha destacat la ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó.

Aquesta és la dada més destacada del balanç de la gestió de residus duta a terme durant el 2021, però n’hi ha d’altres. De residus urbans, que són els generats en l’àmbit domèstic i els generats per serveis i comerços amb una composició similar als domèstics, se n’han generat 46.409 tones, un 2% menys l’any anterior.

El percentatge de reciclatge d’aquest tipus de residus se situa en un 47%, valor molt proper a l’objectiu fixat en el pla nacional de residus 2001­–2020. El nou PNR, però, es planteja objectius més ambiciós alineat amb les directives europees i de cara al 2035 preveu augmentar aquest percentatge fins al 65%. Aquest nou pla s’inclourà en l’estratègia nacional d’economia circular. En aquest sentit, del Projecte de llei d’economia circular ha de ser aprovada properament.

En la reunió de la Comissió s’han destacat també altres actuacions dutes a terme durant el 2021, com la Setmana Europea de Prevenció de Residus, la reducció de materials d’un sol ús en esdeveniments festius, culturals, esportius i escolars, la distribució de papereres de paper i cartró i envasos entre la ciutadania, i d’embuts de recollida d’olis vegetals als escolars.

Clar com l’aigua!

Andorra és sinònim d’aigua. Aigua en estat sòlid, evidentment, perquè l’anomenat or blanc —la neu— és una de les principals fonts de riquesa del país. Però també en estat líquid: segons alguns estudiosos, el nom del país podria tenir origen íber o protobasc i significar “aigua gran” o “aigua principal”, en referència, probablement, al riu Valira, mentre que altres ho associen a deus termals, atès que enclavaments pirinencs amb noms similars —Dorres, Dòrria…— es caracteritzen, com Andorra, per tenir surgències d’aigua calenta.

En tot cas, Andorra té més de 1.200 km de rius i torrents, amb un recurs hídric estimat de 283 hm3/any. Tenim cims nevats durant gran part de l’any, estanys gelats, fonts de raig generós, vegetació frondosa i aigua pertot. Però la sensació que l’aigua és, almenys per a nosaltres, un recurs il·limitat és completament errònia.

Fa uns dies, Eva Choy explicava a la seva columna al Diari d’Andorra que l’estudi Avaluació i prospectiva dels recursos hídrics dels Pirineus, encarregat per Andorra Recerca + Innovació, “posa de manifest les possibles tensions hídriques a llarg termini, tot i que la disponibilitat per al consum humà no estigui compromesa fins al 2050. La captació d’aigua pot veure’s afectada sobretot a l’estiu, en què els cabals són més baixos i la demanda augmenta pel turisme i l’agricultura.”

De mitjana cada habitant del Principat consumeix 220 litres d’aigua al dia. Però si considerem la nostra petjada hídrica, que és l’aigua que consumim indirectament, la que s’utilitza per produir els productes que consumim, resulta que consumim gairebé 5.400 litres al dia, l’equivalent a una piscina olímpica (com la dels Serradells) a l’any!

L’aigua és un bé preciós en tots els sentits: el de bell i magnífic i el d’escàs i preuat. Tant és així que un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides està dedicat a aquest element. És el sisè i estableix que cal “garantir la disponibilitat d’aigua i la seva gestió sostenible i el sanejament per a tothom”.

Arreu del món, una de cada tres persones no té accés a aigua potable salubre i dues de cada cinc no disposen de les instal·lacions necessàries per poder rentar-se les mans amb aigua i sabó. La infografia següent de Junior Report recull altres dades que posen de relleu la gravetat del problema.

Què podem fer nosaltres al respecte? No pas poc, com podeu constatar amb aquest llistat:

  • Amb una dutxa de 5 minuts gastem uns 80 litres de mitjana mentre que per omplir la banyera en fan falta 300.
  • Tanquem l’aixeta mentre ens ensabonem les mans, ens raspallem les dents o ens afaitem.
  • Per mullar el raspall de dents no cal obrir l’aixeta al màxim, amb un petit raig n’hi ha prou.
  • També podem posar difusors o airejadors a les aixetes. Aquests estris aconsegueixen l’efecte d’un gran doll d’aigua amb un consum mínim.
  • Reparant aixetes que degoten i cisternes que no tanquen bé podem estalviar uns 30 litres al dia o més, depenent de la gravetat de la fuita.
  • Posant una ampolla plena dins la cisterna del vàter estalviarem 10 litres per descàrrega.
  • Si rentem els plats a la pica, fem-ho amb el tap posat i l’aixeta tancada.
  • No posem en marxa la rentadora o el rentaplats fins que no estiguin plens; farem més feina amb la mateixa quantitat d’aigua.
  • Quan haguem de renovar electrodomèstics, comprem models eficients en el consum d’aigua (i si pot ser en el d’electricitat), preferentment els de classe A o B.
  • Aprofitem l’aigua de la pluja, ja sigui canalitzant la teulada de casa cap a un dipòsit o posant recipients amplis en punts clau.
  • No reguem les plantes del jardí amb mànega sinó amb regadora.
  • Rentem el cotxe fent servir una galleda amb aigua i reservem la mànega per a l’esbandida final.

I vosaltres, què més feu per estalviar aigua?

El reciclatge del cafè: canvia el guió

Et ve de gust un cafè. Agafes una càpsula del pot, encens la màquina, poses la tassa sota el sortidor i en un moment el tens preparat. Quan te l’has begut, poses la tassa i la cullereta al rentaplats i treus la càpsula de la cafetera i la llences a les escombraries. Ràpid, fàcil i pràctic, oi?

Sí, però la pel·lícula no acaba aquí. Llegeix si et plau l’epíleg: la càpsula que has llençat se suma a la resta de les que heu consumit la teva família i tu i als 7.000 milions de càpsules que es llencen arreu del món (sí, set-mil milions), unes 13.500 al minut (sí, al minut!). Posem que el 90% d’aquestes càpsules (segurament més) van a parar a l’abocador o a la incineradora. I les que van a l’abocador triguen aproximadament un segle a degradar-se.

La pel·lícula ha canviat bastant, oi? Doncs encara podríem afegir-li un pròleg, com aquella escena que va abans dels títols inicials als films de James Bond (i que també té a veure amb decisions internacionals de caire geoestratègic), i és que la producció d’envasos d’alumini, el material del qual estan fetes aproximadament la meitat de les càpsules, comporta un elevat cost ambiental.

I encara podem afegir un gir més de guió. Comparat amb el que costa un cafè al bar, el que et fas a casa o a la feina amb càpsula resulta barat, però comparat amb el que et pots preparar amb cafè molt o en gra resulta entre dos i tres cops més car.

Potser diràs: què faig, doncs? Pots fer moltes coses per canviar el guió i com sempre recorrem a les 3R, en l’ordre que toca: reduir, reutilitzar i reciclar.

  • No et demanem que redueixis el consum de cafè —això és cosa teva— sinó el de càpsules de cafè! Pots tornar a comprar cafè en envàs tradicional, amb el benefici per al medi ambient i l’estalvi per a la butxaca esmentats. Hi ha molts tipus d’envàs: llauna d’alumini, pot de vidre, paquet de plàstic… (els multicapa, amb plàstic i alumini, tenen el mateix cicle que els brics; en cas de dubte, consulta l’app ReciclemBé per esbrinar on es llença cadascun). Els filtres de paper o tela, per la seva banda, van al rebuig.
  • També pots reutilitzar les càpsules de cafè. Hi ha cada cop més marques que ofereixen càpsules reutilitzables. La majoria són de plàstic (barates i reutilitzables uns 80 cops) i d’acer inoxidable (bastant més cares però també més duradores). En aquest cas, cal comprar el cafè molt i anar reomplint les càpsules un cop s’han fet servir.
  • Actualment no surt a compte reciclar les càpsules de plàstic i sí les d’alumini. En el primer cas, no surt a compte perquè cal separar l’envàs pròpiament dit del marro que queda un cop se n’han extret les aromes. Però amb una mica de paciència ho pots fer tu a casa. Si ho fas, sí que pots llençar les càpsules buides de plàstic al contenidor groc.
  • Pel que fa a les d’alumini, tot i que surt a compte reciclar-lo (a més, produir un quilogram d’alumini reciclat consumeix el 5% de l’energia que es gasta per produir un quilogram alumini nou) no hi ha a casa un canal establert per fer-ho (a diferència de països com Alemanya, Suècia, Finlàndia i a certes regions de França). Així, les poques càpsules que es reciclen són les que els consumidors porten als punts de recollida establerts pels mateixos fabricants. A Andorra n’hi ha un, la Boutique Nespresso d’Illa Carlemany.
  • Una altra opció (a la qual de moment no s’han apuntat gaires marques) és comprar càpsules biodegradables, anomenades també compostables. En comercialitza, per exemple, Cafès Novell.

Aquí hi ha marro!

Un residu que hem generat en prendre’ns el cafè i que fins ara hem oblidat és la resta orgànica, el marro. Sovint el llencem a les escombraries, i d’acord que és orgànic i biodegradable, però en podem treure molt profit. Pot servir d’adob per a les plantes, en podem fer galetes, posar-ne un grapat allà on tinguem formigues per foragitar-les o utilitzar-lo per netejar els culls de les olles i paelles. I be assecat i guardat en un saquet de tela ens pot ajudar a eliminar males olors al cubell de les escombraries, a la nevera, a l’armari o al cotxe.

Pel que fa al cafè, podem encara tenir en consideració altres qüestions com la sostenibilitat dels cultius i la justa retribució dels agricultors, però aquesta seria una altra pel·lícula…