Reciclem Bé

Menu
Menu

Autor: Reciclem Bé

Publicat a

Les tres erres a la muntanya: bones pràctiques

La muntanya ens ho posa fàcil per ser sostenibles. D’una banda, la seva magnificència —els pics rocosos alçant-se orgullosos cap al cel, els gorgs frescals on sentim la cantarella alegre del riu i dels ocells i el brunzit dels abellots, els prats on floreix la presumida grandalla, les avetoses cobertes d’un formidable tou de neu…— ens meravella i ens inspira a conservar aquests paradisos: un estudi sociològic va determinar que és més probable que qualsevol de nosaltres llenci una pedra contra un vidre d’un casalot abandonat que contra una finestra d’un edifici en estat de revista.

I de l’altra, el fet que carreguem a l’espatlla tot allò que necessitem ens fa ser extraordinàriament curosos amb què consumim i com ho consumim. No agafarem coberts i plats de plàstic, que haguem de tirar després d’un ús. En portarem de reutilitzables. I així tot: la quantitat justa de roba, res de superflu…

Quan anem d’excursió, doncs, ja ens estem posant, potser sense adonar-nos-en, el barret de ciutadà (o caminant) compromès. Però per desgràcia els mals hàbits es porten sempre a sobre i sovint trobem pels corriols energúmens —no direm bèsties, que són molt més netes— o rastres de la seva presència en el passat en aquell indret.

Per això volem fer un repàs als comportaments cívics que cal esperar de nosaltres a la muntanya. Protecció Civil i Gestió d’Emergències recomana seguir aquestes senzilles normes a l’hora d’endinsar-nos a la natura:

  1. Emporta’t la bossa i diposita-la als contenidors habituals
  2. Evita sortir dels camins marcats
  3. No donis menjar als animals
  4. Respecta la fauna i flora
  5. Porta els gossos lligats
  6. No pertorbis ni toquis els animals

Aquest és el mínim absolut. Sis recomanacions de pur sentit comú i que la majoria, per fortuna, tenim interioritzades. Però com que són tan poques hem pensat a ampliar-les per fer-ne un decàleg per als que voleu anar un xic més enllà. Som-hi!

7. A més d’emportar-te la brossa que generes, per què no recollir la que han deixat altres? A Andorra ho fan Rastre Zero, Andorra Mountain Trashers, ultra molts particulars. És allò de “deixi aquest espai com li hauria agradat trobar-lo”. És una petita contribució que podem fer a qui tant ens dona.

8. Però què passa amb les restes orgàniques? Aquestes també ens les hem d’endur? Sobre aquesta qüestió hi ha controvèrsia. L’impacte d’una pell de plàtan és molt menor que la d’una llauna de refresc: en alguns dies haurà desparegut. Però fa lleig, és un element aliè, que no hi pertoca. Per això molts recomanen endur-se-la a casa. I el mateix passa amb les pells de mandarina, les clofolles de les pipes, els cors de les pomes… Si més no, tingueu cura de deixar-ho fora de la vista, per exemple sota un arbust. Alguna bestiola se’n farà càrrec.

9. A Andorra és permès fer foc en el medi natural. Molts refugis lliures tenen llar de foc a l’interior o a l’exterior. I podeu fer ús del fogonet per menjar calent, cosa que a l’hivern, a la nostra altura, s’agraeix molt. Però cal extremar la prudència. Si sabeu que hi ha risc elevant d’incendi i que els berenadors del país estan tancats, no feu foc al bosc. I el mateix a fora: informeu-vos de les restriccions permanents o temporals dels llocs on aneu.

10. La Llei de conservació del medi natural, de la biodiversitat i del paisatge no prohibeix el bany en estanys i rius del Principat. Però té com a objecte protegir “els hàbitats per aconseguir que la fauna i la flora autòctones es conservin en un estat favorable” i assegura que “les activitats turístiques i de lleure en el medi natural s’han de portar a terme de manera que es garanteixi la conservació del medi natural”. Si us banyeu en entorns naturals, eviteu posar-vos aquell dia colònia, crema solar i esprai antimosquits. Aquests productes poden afectar la flora i la fauna. I si utilitzeu neoprè, ulleres d’snorkel o altres accessoris renteu-los prèviament amb sabó per evitar contaminar l’estany amb algues i diatomees invasores.

Per acabar, us recordem altres consells que ja vam compartir amb vosaltres fa uns mesos. Gaudim de la natura, que té un valor colossal, i conservem-la perquè hi puguem seguir gaudint en el futur i perquè ho pugin fer també les generacions futures.

Publicat a

Dona’ns la llauna! El reciclatge dels envasos d’alumini i d’acer

L’alumini és un material altament reciclable. Una llauna d’alumini es pot fondre, passar a formar part d’una bobina (una làmina contínua de metall) i convertir-se novament en llauna. I això es pot fer, a més, gairebé infinites vegades sense perdre pràcticament pes ni qualitats en el procés.

Una llauna feta amb alumini reciclat estalvia, doncs, el 100% de la matèria primera, perquè no cal afegir-hi ni un gram d’alumini nou, i també el 95% de l’energia necessària per a la seva elaboració. En altres paraules, la despesa energètica que cal per fer una llauna d’alumini reciclat és el 5% de la necessària per fer-ne una amb el metall extret d’una mina.

Ara bé, es calcula que només es recuperen tres quartes parts de l’alumini, perquè una part no se separa en origen i va a parar a abocadors, i perquè una altra part pot no detectar-se o aconseguir-se separar correctament a les plantes de reciclatge. La llauna està feta habitualment d’un sol material, però hi ha altres envasos que contenen alumini combinat amb altres materials, com els brics, que costen més de reciclar.

Per això és molt important separar els residus a casa i llençar les llaunes al contenidor groc. Al contenidor groc hi podem llençar, a més d’envasos de plàstic:

  • Llaunes de beguda (habitualment d’alumini)
  • Llaunes de conserva (habitualment d’acer)
  • Brics (5% d’alumini)
  • Motlles de rebosteria (per exemple per a flams)
  • Tapes dels iogurts
  • Safates de menjar precuinat
  • Paper d’alumini
  • Taps metàl·lics
  • Càpsules de cafè (sempre que en treiem el marro!)

En canvi, al contenidor groc, NO hi hem de llençar:

  • Pots amb restes de pintura, vernissos…
  • Aerosols
  • Encendors
  • Mòbils
  • Electrodomèstics
  • Aparells que porten metall (auriculars, ratolins d’ordinador…)
  • Paelles, olles, parament de cuina

Tot això va a la deixalleria.

Ja que diem que els envasos d’acer també van al contenidor groc, aprofitem per comentar que en fabricar-ne un amb acer reciclat estalviem el 100% de la matèria primera i el 75% de l’energia. L’estalvi energètic és menor que en el cas de l’alumini però és evident que si reciclem també l’acer la Terra hi surt guanyant.

Convé netejar els envasos de restes de menjar per facilitar la feina als operaris de les plantes de reciclatge i evitar-los el risc d’infecció. I convé també aixafar les llaunes. Sabeu per què? Per dos motius: el primer, perquè a casa ocuparan menys espai i haureu de baixar la bossa al contenidor menys sovint, i el segon, perquè el contenidor trigarà més a omplir-se i el camió de recollida podrà passar menys sovint i emetrà així menys CO2.

Que amb una mica d’esforç de la part dels consumidors puguem reciclar infinitament les llaunes no vol dir que en puguem fer un ús descontrolat. Recordem el principi de les tres erres: el millor que podem fer és reduir el consum, en segona instància reutilitzar el producte consumit (cosa difícil en aquest cas) i finalment reciclar-lo.

Publicat a

Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però almenys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?

Publicat a

Més que Decoració: “El futur és fer cases passives amb fusta recuperada, no pas gratacels”

La Fusteria Més Que Decoració està especialitzada en treballs de fusta vella que importen dels països escandinaus. La netegen, la tracten per aconseguir tot l’encant de l’estil nòrdic i la reutilitzen “a fi de contribuir a conservar el planeta minimitzant el cost ambiental en tots els nostres processos”, expliquen al seu web. Josep Odena va obrir el negoci fa molts anys i a la seva mort va recollir el testimoni el seu fill David, que és qui, amb la seva dona, Anna Díez, ha marcat el canvi de rumb que els ha dut a ser una de les poques fusteries del Pirineu que treballen amb matèries primeres recuperades.

L’Anna ens cita a la botiga que tenen a Andorra la Vella i ens explica el com, quan i per què d’aquesta iniciativa sota l’atenta mirada de la seva filla, Skyland, que s’ha incorporat fa poc al negoci —la tercera generació— desenvolupant tasques de disseny i màrqueting. Diu l’Anna: “Tenim dues línies de negoci. D’una banda tenim la fusteria, on estem fent molts projectes. Per exemple, hem fet una borda a Incles en col·laboració amb la interiorista Laura Torres. És una casa passiva (un edifici dissenyat i aïllat perquè tingui un consum energètic pràcticament nul), feta tota ella amb materials reciclats.”

“I de l’altre banda tenim Oldwood, uns taulons de fusta autoinstal·lables que es venen al metre quadrat. De moment els tenim en quatre acabats. És un producte de disseny propi, 100% reciclat. Ja ho estem distribuint per tota Espanya. Això ho pot comprar un fuster per instal·lar-li al client, per exemple per revestir una porta, una taula, una biga…”

D’on va sorgir la idea de treballar amb fusta reutilitzada?

Fa molts anys que veiem als Alps cases superboniques fetes amb fusta vella. Penses: això a Andorra ens convindria. Ha d’haver-hi cases de pedra, és clar, però també de fusta.

Què té d’especial la fusta vella?

Té un encant que no té la nova. No té mai el mateix color. Aquest gris, per exemple (m’ensenya un tauló), no és tenyit. Com més sol rep més gris es torna. Tots els colors són naturals. Aquest espai on som té un encant especial. Si estigués revestit amb fusta nova seria una mica més avorrit.

La fusta reflecteix la vida que ha tingut…

Exacte. Són peces úniques, no en trobes dues d’iguals.

La majoria de fusta que feu servir procedeix dels països escandinaus. Per què?

Als països nòrdics hi ha un mercat molt establert per a la fusta de segona mà. És normal que quan renoven una casa o un graner venguin la fusta vella per recuperar-la. Aquí no se’n troba. Si sabem d’alguna borda que es desballesta intentem comprar la fusta. Però a Andorra, a Espanya i fins fa poc tampoc a França no hi ha tradició de recuperar-la, es llença directament. És una llàstima perquè la fusta es pot netejar i tractar i tenir una segona vida.

Com va ser el traspàs de les regnes del negoci? Vau definir i posar en marxa un pla estratègic o ha estat un canvi progressiu?

Busques coses diferents perquè a Andorra hi ha molts fusters i has de diferenciar-te. Vam veure alguns projectes fets amb fusta vella a França i ens hi vam llançar, perquè no tothom sap tractar aquest material. Aquest tipus de fusta ens va enamorar, la vivíem i sentíem com a nostra. D’això deu fer uns 15 anys. Ara molta gent ens ve a buscar per aquesta fusta, perquè no la troben enlloc més.

Quants sou?

Som vuit treballadors fixos, però tenim gent que ens ajuda i entre tots potser arribem als 14.

Quins tipus de fusta feu servir?

Principalment és pi. Sí que hi ha roure… Però el pi té molta sortida. En ser reciclat és un producte més car, perquè s’ha de recuperar, netejar, tractar…

Quins productes feu?

Es pot fer tot: interior, exterior… Ara estem fent una obra molt gran a Sispony. Les Bullidores són sis xalets fets exclusivament amb fusta vella. Se n’haurien de fer més a Andorra, de xalets així. Igual que de cases passives. Això és el futur i no pas fer gratacels.

Quin perfil de comprador teniu?

A part d’aquesta obra, que és d’una promotora, normalment treballem per a client final. Fem molta reforma de client particular, ja sigui directament o amb la intermediació d’alguna interiorista… Hi ha excepcions, és clar, com una reforma a Anyós Park, on volien donar als apartaments un to més rústic.

Feina a banda, sou sostenibles en el vostre dia a dia?

A casa l’Skyland és la que ens ha impulsat a canviar d’hàbits. La veritat és que les noves generacions estan molt conscienciades. A nosaltres ens han ensenyat a no comprar ampolles d’aigua… Bé, ja fa anys que hem deixat de comprar-ne —a més a Andorra tenim aigua molt bona—, però ens ho va ensenyar ella.

Esteu estudiant ampliar la gamma de productes, obrir nous mercats…?

Cap a final d’any ampliarem la gamma de revestiments d’Oldwood amb panells en tres dimensions. Volem anar a poc a poc.

Publicat a

Estiu sense mosquits… ni toxines: remeis naturals de temporada

Amb l’estiu arriben els mosquits, les cremades a causa del sol… És hora de posar a la farmaciola productes propis de la temporada. Si no sou d’embrutar-vos les mans, podeu comprar productes de marques comercials que tenen cura de no utilitzar productes tòxics ni per a nosaltres ni per al medi, de no experimentar amb animals, etc. I també podeu comprar productes artesans a fires i mercats (a Andorra en tenim uns quants elaboradors!).
Però si us agrada potinejar podeu preparar-los vosaltres mateixos. A aquests us deixem tres receptes que us alleugeriran algunes de les molèsties estivals més habituals. No són ni molt menys les úniques possibles, així que si teniu al·lèrgia a algun dels ingredients o si us molesta alguna de les olors, no dubteu a cercar alternatives pel vostre compte. I atenció, que si us engresqueu gaire us podeu passar tot l’estiu fent potingues!

1) Repel·lent de mosquits

Ingredients:
1/2 l d’alcohol
100 g de clau
100 ml d’oli d’ametlles

Posem el clau i l’alcohol en una ampolla i ho deixem macerar durant quatre dies, tot remenant-ho un parell de cops al dia. Passat aquest temps hi afegim l’oli d’ametlles, ho sacsegem bé i ho introduïm en un polvoritzador, que podem comprar o que pot ser aprofitat d’algun netejavidres que haguem exhaurit, per exemple (prèviament rentat, és clar).

Per la casa tenim altres possibilitats, com són posar plantes aromàtiques als balcons, finestres i portes. Ens poden servir, entre moltes altres, l’espígol, l’alfàbrega, la menta, el romaní, la citronella o el clavell. Us heu preguntat mai perquè als pobles tantes cases tenen clavells a les finestres? Doncs ara jo ho sabeu.

També podem posar xarxes mosquiteres a les obertures i espelmes aromàtiques i encens a l’interior.

2) Pomada per a les picades

Ingredients:
Bicarbonat de sodi
Aigua

Per a les picades podem preparar una pomada amb tan sols els dos ingredients esmentats. Abans d’aplicar-la, però, netegem la picada amb aigua i sabó i posem-hi una estona una compresa mullada o gel embolicat per calmar el dolor. Finalment hi apliquem la pasta que hem elaborat. Si la picada està infectada o el dolor no minva consulteu el vostre farmacèutic.

3) Crema postsolar

Ingredients:

45 g de gel d’àloe vera
30 g d’oli d’ametlla
1 culleradeta d’oli de calèndula
1 culleradeta d’oli de rosa mosqueta
20 gotes d’oli essencial de menta

Només cal barrejar el gel d’àloe amb els diferents olis, remenant una bona estona perquè quedi una crema homogènia. Ho conservarem a la nevera perquè duri més (no porta conservants i té una vida útil menor que la dels after suns habituals) i perquè estigui fresc quan ens el posem sobre la pell, cosa que augmentarà la sensació d’alleugiment.

Tingueu sempre present que aquests són remeis tradicionals no avalats per la medicina tradicional ni per la indústria. En cas que els problemes tractats persisteixin o s’agreugin després d’aplicar aquests productes, atureu el tractament i acudiu a especialistes.