Reciclem Bé

Arriba el fred: confort a casa i a la butxaca

A primers d’octubre, el cap de Govern, Xavier Espot, i la ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Silvia Calvó, van anunciar unes mesures que han de permetre assolir un estalvi del 15% del consum energètic aquest hivern. “Cada kilowatt addicional que es consumeixi per sobre d’aquest llindar significaria o bé pèrdues per a FEDA o bé un increment major de preus per al consumidor final”, va advertir Espot.

A Andorra, a causa del clima, el consum de calefacció a cada llar és més elevat que en els països que ens rodegen. El gerent de FEDA Ecoterm, Jordi Travé, sosté que al Principat aquest consum suposa “entre el 50 i el 80% del consum total” de les llars. A Catalunya, en canvi, està al voltant del 40% (la resta del consum, el generen, per aquest ordre: l’aigua calenta, els electrodomèstics, la cuina i la il·luminació).

Ja hem tractat anteriorment en aquest blog maneres de reduir el consum elèctric. Ara ens centrarem en les que afecten l’escalfament dels espais on vivim o treballem.

  • Un bon aïllament suposa fins a un 25% d’estalvi energètic. Deixar que la calor s’escapi per portes i finestres és un disbarat dels grossos. Posa vidres dobles i si t’estàs fent la casa nova o fas obres posa material aïllant a les parets.
  • Amb l’arribada del fred pots fer un petit canvi decoratiu i convertir el teu “palau d’estiu” en un “palau d’hivern”. Amb catifes de pèl reduiràs la pèrdua d’escalfor a través del terra.
  • És convenient ventilar les habitacions per evitar la concentració d’àcars i males olors, però n’hi ha prou amb 10 minuts.
  • Cal fer un bon manteniment de calderes i instal·lacions, per seguretat, en primer lloc, i per garantir-ne la màxima eficiència, en segon. Purga els radiadors cada tardor: l’aire que s’acumula al seu interior dificulta la transmissió de calor.
  • No tapis els radiadors amb teles ni posis mobles o objectes gaire a prop. Això frena la calor i evita que es distribueixi correctament per tota la cambra. En canvi, pots col·locar panells reflectants entre la paret i els radiadors.
  • Evita les pèrdues de calor corrent cortines i abaixant les persianes a la nit. De la mateixa manera, deixa passar el màxim de llum durant el dia i guanyaràs alguns graus de temperatura en dies solellosos.
  • I així com hem vestit les habitacions, cal que nosaltres ens abriguem d’acord amb l’època de l’any. No té sentit anar en màniga curta per casa.

Hem deixat per al final una mesura tant important com les altres –si no més—  i que volem tractar en profunditat. Ens referim al termòstat, sobre el qual tenim tot això a dir:

  • El Govern impulsa una llei que obligarà el sector privat a posar els seus termòstats a un màxim de 20º de temperatura a l’hivern.
  • Ara bé, si aquesta temperatura es considera de confort per a la majoria de la gent, les persones actives se sentiran bé en un espai que estigui entre els 17 i els 19º.
  • Igualment, quan dormim, els edredons i mantes ens proporcionen escalfor i llavors podem abaixar el termòstat a 15–17º.
  • També podem tenir per sota de la mitjana les estances que no fem servir habitualment (amb la porta tancada per evitar que hi fugi la calor) i la cuina, on l’activitat amb forns i fogons ja farà apujar notablement el caliu.
  • Si no tenim termòstats independents en diferents parts de la casa, podem aconseguir aquest diferencial apagant els radiadors allà on vulguem una temperatura més baixa.
  • Òbviament, la temperatura ha d’estar més baixa quan no som a l’edifici. Això ho podem fer de manera manual en entrar i sortir o automàtica, si tenim un termòstat programable.
  • Si aquest és el cas, podem programar les pujades de temperatura per a una hora abans de llevar-nos i d’arribar al lloc, per donar temps a que els espais s’escalfin, i programar també les baixades per a una hora abans de sortir i d’anar a dormir, per aprofitar l’escalfor residual.
  • Finalment, hi ha qui pensa que quan el fred és especialment cru cal pujar el termòstat per compensar. Això és un error: el termòstat intentarà mantenir la temperatura que nosaltres li indiquem i si el fred és més pronunciat ja donarà ordres a la caldera o radiador perquè intensifiqui l’esforç per arribar-hi.

Aquestes diferències d’un o dos graus no són ximpleries. S’estima que cada grau de temperatura que pugem un termòstat suposa un augment del 7% del consum.

Data de caducitat i data de consum preferent: les saps distingir?

Fa uns anys, els aliments portaven data de caducitat. Més tard va aparèixer l’etiqueta de data de consum preferent, que va contribuir a un major aprofitament del menjar i, en conseqüència, a la reducció del malbaratament alimentari.

Tot i així, segons el tipus de producte podem trobar encara tots dos tipus d’etiquetes. Per què? Perquè la data de consum preferent es basa en un criteri de qualitat alimentària, mentre que la de caducitat ho fa en un de seguretat alimentària.

La data de caducitat (en francès date limite de consommation, anglès expiry date) s’aplica a aliments molt peribles, com la carn i el peix fresc. No fer-ne cas i ingerir aquests productes més enllà de la data esmentada suposa un risc per a la nostra salut. El que sí que podem fer és congelar-los abans que s’arribi a la data i descongelar-los en el moment que tinguem previst consumir-los.

En canvi, si un producte porta una indicació de consum preferent (en francès à consommer de préférence avant, en anglès best before) podrem consumir-lo més enllà d’aquesta data sempre que haguem seguit les recomanacions de conservació, que l’envàs es trobi en bon estat i que una inspecció ocular, olfactiva i gustativa ens confirmi que el producte és apte per al consum.

Aquesta segona etiqueta se sol fer servir per a aliments durables com els congelats, les conserves, la pasta seca, l’arròs, l’oli o la xocolata, entre d’altres. Es tracta, doncs, d’una etiqueta orientativa. L’última paraula la tindrem nosaltres. Si no detectem cap signe de mal estat de conservació ho podrem consumir. De la mateixa manera, encara que no s’hagi arribat a la data indicada en el pot o paquet no ho consumirem si fa una olor estranya o si presenta signes d’estar malmès.

Una altra data que podem trobar en un producte d’alimentació és la de “Consumir abans de X dies un cop obert“. Caldrà tenir-la en compte i no excedir-la. Si no, en el millor dels casos haurà perdut les qualitats organolèptiques (gust, aspecte, textura…) i les propietats nutritives, i en el pitjor ens podria fer mal.

Hi ha aliments que no permeten fer el “test del cotó” d’olorar, observar i tastar. És el que passa, per exemple, amb el ous. El que podem fer en aquest cas és el que s’ha fet tota la vida: submergir-los en aigua. Si s’enfonsen estan bons, mentre que si floten ja els podem llençar.

Finalment, hi ha productes que no porten cap mena de data. Són les fruites i hortalisses fresques, els vins i licors, els productes de forn de consum immediat, la sal de cuina, el sucre, els vinagres i les llaminadures. Aquí el criteri vàlid torna a ser el subjectiu.

Recapitulant, farem bé de respectar les dates de caducitat per a la nostra pròpia seguretat, i també de sospesar en cada cas les dates de consum preferent per tal de reduir el malbaratament. I de congelar o cuinar allò que està a punt de fer-se malbé, porti o no una data impresa.

Cuina per lots contra el malbaratament alimentari, d’envasos i energètic

Aquest 29 de setembre és el Dia Mundial contra el Malbaratament Alimentari, una commemoració constituïda el 2020 per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) per conscienciar la població sobre aquest tema.

Tot i que hi ha un elevat nombre de persones que passen fam, s’estima que un terç dels aliments produïts a tot el món es perden o es malbaraten, és a dir que no són ingerits per ningú. Tots els que preparem aliments, ja sigui professionalment o a casa, hem de vetllar per reduir al mínim aquest malbaratament, tant perquè ens toca la butxaca com per la immoralitat que suposa llençar menjar que podria servir per alimentar gent que passa gana.

La Creu Roja Andorrana organitza cada any una recollida d’aliments (que, per cert, enguany ja té data: se celebrarà el cap de setmana del 8 i 9 d’octubre) i també ho fan UdA Soldiària en col·laboració amb Càritas Andorrana (la seva se sol fer pels volts de Nadal).

Ara, però, volem incidir en una pràctica que els darrers anys va agafant força. Ens referim a la cuina per lots, més coneguda pel seu nom en anglès, batch cooking. Consisteix, com expliquem al glossari eco d’aquest mateix blog, a cuinar en un sol dia els plats per a tota una setmana: “L’objectiu és estalviar temps, però també serveix per assegurar que menges un nombre precís de calories, per conservar la línia, redueix el consum energètic a la cuina i minimitza el malbaratament d’aliments”.

En suma, vindria a ser cuinar a casa de manera industrial, amb càlculs precisos de les quantitats necessàries d’ingredients i d’una tirada, estalviant així també electricitat i gas. Aquest sistema de producció en cadena té els pros ja esmentats, però també contres. Potser se us acudeix un bon nombre de maneres millors de passar la tarda de diumenge que fent la compra i els àpats de tota la setmana. Potser preferiu menjar fet al moment (hi ha plats que només es poden fer així). Potser no teniu tots els ingredients a mà per cuinar per tants dies.

També es pot fer un terme mig: fer el doble de menjar pels que som a sopar i guardar la meitat per a la carmanyola del dinar de l’endemà. Això vol dir repetir menú, però estalvia temps a la cuina. Que cadascú sospesi què s’estima més.

En tot cas, us donem alguns consells per fer cuina per lots us per si us animeu a provar-ho:

  • Deixeu refredar el menjar a temperatura ambient abans de guardar-lo a la nevera o al congelador.
  • Guardeu-lo en recipients hermètics i, si pot ser, al buit. Això n’allargarà la vida.
  • Retoleu els recipients indicant de quin plat es tracta (sobretot si la tapa no és transparent) i el dia en què el vau preparar.
  • Congeleu els plats fets amb ingredients que suportin aquest mètode de conservació, i els que no, deixeu-los a la nevera per consumir els primers dies de la setmana (depenent de què porti, un plat pot aguantar entre un i quatre dies).
  • Tingueu a mà (per exemple enganxada amb imants a la nevera) la planificació setmanal per saber què toca cada dia.

Si ho feu, observeu el volum d’escombraries generades aquella setmana a la cuina. Alguns productes els haureu comprat en paquets familiars o grans, cosa que redueix la quantitat total d’embolcall necessari. Haureu gastat menys energia en el procés de cocció perquè haureu escalfat el fogó o el forn un cop i no set i s’aprofitarà més la calor residual.

I les restes de menjar?  Us pot sobrar mitja patata que guardeu a la nevera amb la millor intenció i que a l’hora de consumir-la potser ja sigui massa tard, sí. Però us passarà un cop per setmana, mentre que si cuineu cada dia us pot passar amb molta més freqüència.

La cuina per lots no és per a tothom ni per a totes les ocasions, però en moments determinats (per a l’escola, per a la feina, abans d’una setmana que saber que serà especialment atrafegada…) pot fer-vos un gran servei.

Dona’ns la llauna! El reciclatge dels envasos d’alumini i d’acer

L’alumini és un material altament reciclable. Una llauna d’alumini es pot fondre, passar a formar part d’una bobina (una làmina contínua de metall) i convertir-se novament en llauna. I això es pot fer, a més, gairebé infinites vegades sense perdre pràcticament pes ni qualitats en el procés.

Una llauna feta amb alumini reciclat estalvia, doncs, el 100% de la matèria primera, perquè no cal afegir-hi ni un gram d’alumini nou, i també el 95% de l’energia necessària per a la seva elaboració. En altres paraules, la despesa energètica que cal per fer una llauna d’alumini reciclat és el 5% de la necessària per fer-ne una amb el metall extret d’una mina.

Ara bé, es calcula que només es recuperen tres quartes parts de l’alumini, perquè una part no se separa en origen i va a parar a abocadors, i perquè una altra part pot no detectar-se o aconseguir-se separar correctament a les plantes de reciclatge. La llauna està feta habitualment d’un sol material, però hi ha altres envasos que contenen alumini combinat amb altres materials, com els brics, que costen més de reciclar.

Per això és molt important separar els residus a casa i llençar les llaunes al contenidor groc. Al contenidor groc hi podem llençar, a més d’envasos de plàstic:

  • Llaunes de beguda (habitualment d’alumini)
  • Llaunes de conserva (habitualment d’acer)
  • Brics (5% d’alumini)
  • Motlles de rebosteria (per exemple per a flams)
  • Tapes dels iogurts
  • Safates de menjar precuinat
  • Paper d’alumini
  • Taps metàl·lics
  • Càpsules de cafè (sempre que en treiem el marro!)

En canvi, al contenidor groc, NO hi hem de llençar:

  • Pots amb restes de pintura, vernissos…
  • Aerosols
  • Encendors
  • Mòbils
  • Electrodomèstics
  • Aparells que porten metall (auriculars, ratolins d’ordinador…)
  • Paelles, olles, parament de cuina

Tot això va a la deixalleria.

Ja que diem que els envasos d’acer també van al contenidor groc, aprofitem per comentar que en fabricar-ne un amb acer reciclat estalviem el 100% de la matèria primera i el 75% de l’energia. L’estalvi energètic és menor que en el cas de l’alumini però és evident que si reciclem també l’acer la Terra hi surt guanyant.

Convé netejar els envasos de restes de menjar per facilitar la feina als operaris de les plantes de reciclatge i evitar-los el risc d’infecció. I convé també aixafar les llaunes. Sabeu per què? Per dos motius: el primer, perquè a casa ocuparan menys espai i haureu de baixar la bossa al contenidor menys sovint, i el segon, perquè el contenidor trigarà més a omplir-se i el camió de recollida podrà passar menys sovint i emetrà així menys CO2.

Que amb una mica d’esforç de la part dels consumidors puguem reciclar infinitament les llaunes no vol dir que en puguem fer un ús descontrolat. Recordem el principi de les tres erres: el millor que podem fer és reduir el consum, en segona instància reutilitzar el producte consumit (cosa difícil en aquest cas) i finalment reciclar-lo.

Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però almenys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?