Reciclem Bé

Menu
Menu

Categoria: Eco Consells

Publicat a

Dona’ns la llauna! El reciclatge dels envasos d’alumini i d’acer

L’alumini és un material altament reciclable. Una llauna d’alumini es pot fondre, passar a formar part d’una bobina (una làmina contínua de metall) i convertir-se novament en llauna. I això es pot fer, a més, gairebé infinites vegades sense perdre pràcticament pes ni qualitats en el procés.

Una llauna feta amb alumini reciclat estalvia, doncs, el 100% de la matèria primera, perquè no cal afegir-hi ni un gram d’alumini nou, i també el 95% de l’energia necessària per a la seva elaboració. En altres paraules, la despesa energètica que cal per fer una llauna d’alumini reciclat és el 5% de la necessària per fer-ne una amb el metall extret d’una mina.

Ara bé, es calcula que només es recuperen tres quartes parts de l’alumini, perquè una part no se separa en origen i va a parar a abocadors, i perquè una altra part pot no detectar-se o aconseguir-se separar correctament a les plantes de reciclatge. La llauna està feta habitualment d’un sol material, però hi ha altres envasos que contenen alumini combinat amb altres materials, com els brics, que costen més de reciclar.

Per això és molt important separar els residus a casa i llençar les llaunes al contenidor groc. Al contenidor groc hi podem llençar, a més d’envasos de plàstic:

  • Llaunes de beguda (habitualment d’alumini)
  • Llaunes de conserva (habitualment d’acer)
  • Brics (5% d’alumini)
  • Motlles de rebosteria (per exemple per a flams)
  • Tapes dels iogurts
  • Safates de menjar precuinat
  • Paper d’alumini
  • Taps metàl·lics
  • Càpsules de cafè (sempre que en treiem el marro!)

En canvi, al contenidor groc, NO hi hem de llençar:

  • Pots amb restes de pintura, vernissos…
  • Aerosols
  • Encendors
  • Mòbils
  • Electrodomèstics
  • Aparells que porten metall (auriculars, ratolins d’ordinador…)
  • Paelles, olles, parament de cuina

Tot això va a la deixalleria.

Ja que diem que els envasos d’acer també van al contenidor groc, aprofitem per comentar que en fabricar-ne un amb acer reciclat estalviem el 100% de la matèria primera i el 75% de l’energia. L’estalvi energètic és menor que en el cas de l’alumini però és evident que si reciclem també l’acer la Terra hi surt guanyant.

Convé netejar els envasos de restes de menjar per facilitar la feina als operaris de les plantes de reciclatge i evitar-los el risc d’infecció. I convé també aixafar les llaunes. Sabeu per què? Per dos motius: el primer, perquè a casa ocuparan menys espai i haureu de baixar la bossa al contenidor menys sovint, i el segon, perquè el contenidor trigarà més a omplir-se i el camió de recollida podrà passar menys sovint i emetrà així menys CO2.

Que amb una mica d’esforç de la part dels consumidors puguem reciclar infinitament les llaunes no vol dir que en puguem fer un ús descontrolat. Recordem el principi de les tres erres: el millor que podem fer és reduir el consum, en segona instància reutilitzar el producte consumit (cosa difícil en aquest cas) i finalment reciclar-lo.

Publicat a

Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però almenys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?

Publicat a

Estiu sense mosquits… ni toxines: remeis naturals de temporada

Amb l’estiu arriben els mosquits, les cremades a causa del sol… És hora de posar a la farmaciola productes propis de la temporada. Si no sou d’embrutar-vos les mans, podeu comprar productes de marques comercials que tenen cura de no utilitzar productes tòxics ni per a nosaltres ni per al medi, de no experimentar amb animals, etc. I també podeu comprar productes artesans a fires i mercats (a Andorra en tenim uns quants elaboradors!).
Però si us agrada potinejar podeu preparar-los vosaltres mateixos. A aquests us deixem tres receptes que us alleugeriran algunes de les molèsties estivals més habituals. No són ni molt menys les úniques possibles, així que si teniu al·lèrgia a algun dels ingredients o si us molesta alguna de les olors, no dubteu a cercar alternatives pel vostre compte. I atenció, que si us engresqueu gaire us podeu passar tot l’estiu fent potingues!

1) Repel·lent de mosquits

Ingredients:
1/2 l d’alcohol
100 g de clau
100 ml d’oli d’ametlles

Posem el clau i l’alcohol en una ampolla i ho deixem macerar durant quatre dies, tot remenant-ho un parell de cops al dia. Passat aquest temps hi afegim l’oli d’ametlles, ho sacsegem bé i ho introduïm en un polvoritzador, que podem comprar o que pot ser aprofitat d’algun netejavidres que haguem exhaurit, per exemple (prèviament rentat, és clar).

Per la casa tenim altres possibilitats, com són posar plantes aromàtiques als balcons, finestres i portes. Ens poden servir, entre moltes altres, l’espígol, l’alfàbrega, la menta, el romaní, la citronella o el clavell. Us heu preguntat mai perquè als pobles tantes cases tenen clavells a les finestres? Doncs ara jo ho sabeu.

També podem posar xarxes mosquiteres a les obertures i espelmes aromàtiques i encens a l’interior.

2) Pomada per a les picades

Ingredients:
Bicarbonat de sodi
Aigua

Per a les picades podem preparar una pomada amb tan sols els dos ingredients esmentats. Abans d’aplicar-la, però, netegem la picada amb aigua i sabó i posem-hi una estona una compresa mullada o gel embolicat per calmar el dolor. Finalment hi apliquem la pasta que hem elaborat. Si la picada està infectada o el dolor no minva consulteu el vostre farmacèutic.

3) Crema postsolar

Ingredients:

45 g de gel d’àloe vera
30 g d’oli d’ametlla
1 culleradeta d’oli de calèndula
1 culleradeta d’oli de rosa mosqueta
20 gotes d’oli essencial de menta

Només cal barrejar el gel d’àloe amb els diferents olis, remenant una bona estona perquè quedi una crema homogènia. Ho conservarem a la nevera perquè duri més (no porta conservants i té una vida útil menor que la dels after suns habituals) i perquè estigui fresc quan ens el posem sobre la pell, cosa que augmentarà la sensació d’alleugiment.

Tingueu sempre present que aquests són remeis tradicionals no avalats per la medicina tradicional ni per la indústria. En cas que els problemes tractats persisteixin o s’agreugin després d’aplicar aquests productes, atureu el tractament i acudiu a especialistes.

Publicat a

El jardí de les delícies: baix consum d’aigua, reciclatge orgànic, biodiversitat…

Com ens agrada cuidar un jardí! Les hores ens passen volant, sense que les preocupacions arribin a treure el cap, i el resultat és un paisatge exuberant i multicolor, que ens proporciona flaires agradabilíssims que ens sadollen i ens asserenen. Tenint cura del jardí fem activitat física, la qual cosa ens fa pujar les endorfines, i connectem —literalment— amb la mare terra. Els jardins són llocs d’esbarjo i de recolliment, són els nostres oasis particulars.

Però la jardineria, com tot, pot ser una font de malbaratament de recursos o pot ser practicada aplicant principis de sostenibilitat.

El recurs més important que hem d’estalviar en un jardí és l’aigua. I la cosa més rellevant que podem fer per estalviar-la és plantar espècies adaptades a les condicions climàtiques i de sòl de l’entorn. Això vol dir plantes autòctones (indígenes, pròpies del lloc), tot i que n’hi pot haver d’al·lòctones (no originàries, portades per l’home) capaces de prosperar en condicions similars.

També ens ajudarà a reduir el consum d’aigua l’aprofitament de les precipitacions. Podem construir canalitzacions i un dipòsit per recollir l’aigua que cau sobre el teulat i cobrir el terra amb un mulching o encoixinat (diferents tipus de grava, escorça de pi esmicolada…), que retindrà la humitat del rec i de la rosada.

En un moment o altre, però, caldrà regar, i per això és important buscar un sistema de rec que economitzi al màxim el consum: manual, per aspersió, per degoteig, per exsudació… Demaneu al vostre jardiner de confiança quin mètode s’adequa més a les vostres necessitats.

També és important regar fora de les hores de màxima insolació, per exemple de bon matí o, si no, al vespre. I no regar en dies de vent intens, que també s’endú ràpidament la humitat del sòl. Les plantes acabades de plantar necessiten molta aigua, mentre que les que ja disposen d’arrels profundes passen amb menys. És preferible regar pocs cops i en abundància que sovint i poques quantitats (això afavoreix que les arrels s’estenguin i endinsin).

Una altra qüestió a considerar l’ús d’insecticides, fungicides i herbicides. Els que trobem al supermercat poden afectar altres éssers vius del jardí i filtrar-se al subsòl, sense comptar amb els efectes nocius sobre nosaltres mateixos. A internet trobareu remeis casolans o ecològics alternatius i fins i tot us poden recomanar combinacions de plantes que s’ajuden mútuament a combatre aquestes plagues: els monocultius tendeixen a ser víctimes fàcils de tota mena de malures, mentre que la biodiversitat fa els ecosistemes més resistents.

I per biodiversitat ens referim tant a plantes com a animals. No pots matar tot el que és gras! Els cucs de terra ventilen el sòl i el fertilitzen aportant-li fòsfor, potassi i nitrogen, i atrauen ocells, que també es mengen els insectes, els quals tampoc heu d’exterminar perquè pol·linitzen les flors…

Guardar les restes vegetals de la cuina per compostar és de primer de Sostenibilitat.

Sembrar plantes comestibles o que pugueu aprofitar per fer-ne remeis medicinals, tints o altres aplicacions us permetrà comprar menys productes transportats des de l’altre extrem del món i envasats en plàstic i reduir la vostra petjada de CO2.

Plantes autòctones, plantes comestibles… Avui les fronteres entre els jardins, els horts i els prats es dilueixen i desdibuixen. Trobar l’equilibri a casa nostra —al terreny del xalet, a la terrassa, al balcó o a l’ampit de la finestra— entre aquests tres paisatges és tot un art… l’art de la jardineria sostenible.

PD: Un altre dia si voleu parlarem de jardins verticals, horts urbans, cultius hidropònics, xerojardineria i estrès hídric.

Publicat a

Una Pasqua sostenible

La Setmana Santa és un festivitat que coincideix sovint amb l’arribada de la primavera i el tancament de pistes. El Divendres Sant (enguany, el 15 d’abril) i el Dilluns de Pasqua (18 d’abril) són dies festius, i la canalla també fa vacances. Hi ha qui segueix fil per randa les tradicions associades a la festa, qui aprofita per marxar i que fa totes dues coses.

Com que aquí ens interessa el reciclatge i la sostenibilitat, vegem què es pot fer per gaudir d’aquestes dates sense perjudicar el medi ambient. Però abans fem cinc cèntims d’una festa que no tots acabem d’entendre: la data balla cada any i és una celebració cristiana però amb molts elements evidentment pagans.

Què és la Setmana Santa

La Setmana Santa o Pasqua Cristiana recorda i recrea els darrers moments de Jesús a la Terra, des que arriba a Jerusalem procedent del desert i és proclamat salvador, fins que és processat, mort clavat a la creu i enterrat, i ressuscita. L’entrada a Jerusalem coincideix, d’acord amb la Bíblia, amb la commemoració de la Pasqua Jueva, que al seu torn commemora l’èxode dels jueus de l’Antic Egipte.

Finalment, moltes de les tradicions vinculades a la festa, com els rituals de fertilitat que es fan a molts països de l’est d’Europa, i els costums de pintar ous i de regalar la mona, són d’origen precristià, mentre que la temàtica de la mona acostuma a estar lligada a l’actualitat més rabiosa (enguany es porta La casa de papel i Marvel, entre d’altres; vosaltres què heu triat, per cert?).

Bons hàbits per a aquestes dates

El Diumenge de Rams (17 d’abril) els padrins acostumen a regalar la mona als fillols. Es tracta d’un pastís, a vegades en forma de tortell, decorat tradicionalment amb ous durs sencers i actualment amb els citats superherois i personatges de dibuixos animats, i també, sovint, amb escultures de xocolata amb forma d’ou.

Mirem de comprar la mona a la pastisseria del barri, per beneficiar l’economia local (a més que al Principat el gremi s’hi esmerça molt). Si decidim fer-la nosaltres, que és una bona manera de passar el dia en família i engrescar la canalla, mirem de comprar ingredients naturals, a granel o amb el mínim d’embolcalls. Un cop consumits els ingredients —i la cuina empastifada de farina— tinguem cura de llençar cada tipus d’envàs on toca.

Un altre costum estès en aquestes dates —ideal també per implicar els petits de casa i estimular la seva creativitat i destresa— és pintar ous. Això es pot fer amb ous buidats o durs. En cap dels dos casos, però, hem de llençar la clara i el rovell. Del cru en podem fer, per exemple, truites, i el dur el podem gratinat o servir en amanida l’endemà de l’activitat (i a la inversa: els dies anteriors, quan utilitzis ous buida’ls sense trencar la closca i així tindràs llenços per a les manualitats).

Els colorants a utilitzar, millor que siguin naturals. A Internet trobareu multitud de tècniques, moltes d’elles amb elements aprofitats, que us permetran obtenir resultats molt atractius i vistosos.

Aus migratòries

I pels que decidiu anar a passar uns dies fora, tingueu en compte les emissions de gasos contaminants de les diferents alternatives de transport (el cotxe contamina menys que l’avió, i el tren, menys que el cotxe). També in situ: en transport públic, a ritme de bicicleta o a peu generareu menys pol·lució i a sobre gaudireu més de les vistes.

Abans hem parlat de donar suport a l’economia local: això no vol dir l’andorrana, sinó la del lloc on us trobeu, de manera que tant pot ser l’andorrana com la maliana, l’islandesa o la guatemalteca. Per on aniràs, faràs com veuràs.

Si feu passejos, caminades o excursions, recordeu portar ampolla reutilitzable, cantimplora, carmanyola, coberts de pícnic… Tot allò que us estalviï haver de fer servir recipients d’un sol ús.

I santes pasqües!