Com ens agrada cuidar un jardí! Les hores ens passen volant, sense que les preocupacions arribin a treure el cap, i el resultat és un paisatge exuberant i multicolor, que ens proporciona flaires agradabilíssims que ens sadollen i ens asserenen. Tenint cura del jardí fem activitat física, la qual cosa ens fa pujar les endorfines, i connectem —literalment— amb la mare terra. Els jardins són llocs d’esbarjo i de recolliment, són els nostres oasis particulars.
Però la jardineria, com tot, pot ser una font de malbaratament de recursos o pot ser practicada aplicant principis de sostenibilitat.
El recurs més important que hem d’estalviar en un jardí és l’aigua. I la cosa més rellevant que podem fer per estalviar-la és plantar espècies adaptades a les condicions climàtiques i de sòl de l’entorn. Això vol dir plantes autòctones (indígenes, pròpies del lloc), tot i que n’hi pot haver d’al·lòctones (no originàries, portades per l’home) capaces de prosperar en condicions similars.
També ens ajudarà a reduir el consum d’aigua l’aprofitament de les precipitacions. Podem construir canalitzacions i un dipòsit per recollir l’aigua que cau sobre el teulat i cobrir el terra amb un mulching o encoixinat (diferents tipus de grava, escorça de pi esmicolada…), que retindrà la humitat del rec i de la rosada.
En un moment o altre, però, caldrà regar, i per això és important buscar un sistema de rec que economitzi al màxim el consum: manual, per aspersió, per degoteig, per exsudació… Demaneu al vostre jardiner de confiança quin mètode s’adequa més a les vostres necessitats.
També és important regar fora de les hores de màxima insolació, per exemple de bon matí o, si no, al vespre. I no regar en dies de vent intens, que també s’endú ràpidament la humitat del sòl. Les plantes acabades de plantar necessiten molta aigua, mentre que les que ja disposen d’arrels profundes passen amb menys. És preferible regar pocs cops i en abundància que sovint i poques quantitats (això afavoreix que les arrels s’estenguin i endinsin).
Una altra qüestió a considerar l’ús d’insecticides, fungicides i herbicides. Els que trobem al supermercat poden afectar altres éssers vius del jardí i filtrar-se al subsòl, sense comptar amb els efectes nocius sobre nosaltres mateixos. A internet trobareu remeis casolans o ecològics alternatius i fins i tot us poden recomanar combinacions de plantes que s’ajuden mútuament a combatre aquestes plagues: els monocultius tendeixen a ser víctimes fàcils de tota mena de malures, mentre que la biodiversitat fa els ecosistemes més resistents.
I per biodiversitat ens referim tant a plantes com a animals. No pots matar tot el que és gras! Els cucs de terra ventilen el sòl i el fertilitzen aportant-li fòsfor, potassi i nitrogen, i atrauen ocells, que també es mengen els insectes, els quals tampoc heu d’exterminar perquè pol·linitzen les flors…
Guardar les restes vegetals de la cuina per compostar és de primer de Sostenibilitat.
Sembrar plantes comestibles o que pugueu aprofitar per fer-ne remeis medicinals, tints o altres aplicacions us permetrà comprar menys productes transportats des de l’altre extrem del món i envasats en plàstic i reduir la vostra petjada de CO2.
Plantes autòctones, plantes comestibles… Avui les fronteres entre els jardins, els horts i els prats es dilueixen i desdibuixen. Trobar l’equilibri a casa nostra —al terreny del xalet, a la terrassa, al balcó o a l’ampit de la finestra— entre aquests tres paisatges és tot un art… l’art de la jardineria sostenible.
PD: Un altre dia si voleu parlarem de jardins verticals, horts urbans, cultius hidropònics, xerojardineria i estrès hídric.
