Reciclem Bé

Nasti de plàstic! (o per a mil·lennials i gen Z: de plàstic, res de res!)

Gairebé tots —i ens hi incloem— hem dit alguna vegada coses com “llença això a la bossa del plàstic” o “baixo la bossa al contenidor del plàstic”. I fem malament, perquè —diguem-ho una vegada més i diguem-ho clar— el contenidor groc és el dels envasos lleugers. Ni hi hem de llençar tot el que és de plàstic ni tot el que hi hem de llençar és de plàstic.

Plàstic és com es coneix un ampli ventall de materials amb components i propietats molt diversos i per això no es poden posar tots junts per tractar-los i recuperar-los.

Els plàstics que coneixem avui dia, tot i que també poden fabricar-se a partir de materials orgànics com la cel·lulosa, són en la immensa majoria derivats del petroli i, en menor part, del gas natural. D’aquests materials se n’extreu uns tipus determinats d’hidrocarburs, la nafta, que mitjançant reaccions químiques es converteixen en polímers. Aquests, mesclats amb multitud d’additius (que poden arribar a suposar la meitat del pes del material), acaben convertint-se en els diferents tipus de plàstic, als quals es dona forma mitjançant l’aplicació de calor i de pressió.

El plàstic va aparèixer amb una gran promesa: era de colors vius, de superfície llisa, flexible, resistent… Servia per a tot! En el segle de vida que té, ha esdevingut el tercer material més fabricat després del ciment i l’acer.

Però amb el temps hem vist que quan ens en volem desfer és igual de persistent: triga segles (a vegades mil·lennis) a degradar-se. Es va esmicolant fins a esdevenir microplàstic (se’n diu així quan fa 5 mm o menys) i llavors és ingerit pels peixos i d’altres animals i a través de la cadena alimentària pot arribar a nosaltres i provocar-nos diversos tipus de càncer, alteracions hormonals, infertilitat, problemes de desenvolupament, malalties neurodegeneratives, malalties cardiovasculars, obesitat i diabetis.

Segons un estudi de WWF, cadascú de nosaltres ingereix 2.000 petits fragments de plàstic cada setmana, l’equivalent a una targeta de crèdit!

En realitat, el dany no el causen pròpiament els plàstics sinó els additius químics que els posen per donar-los certes característiques. Alguns d’aquests additius, com els bisfenols, els ftalats, els retardants de flama i els metalls pesants, són molt perillosos. “No provoquen toxicitats agudes, és a dir, no produeixen efectes adversos immediats, sinó que tenen una toxicitat crònica, i els efectes adversos són el resultat de petites dosis diàries acumulades al llarg del temps” explica Pere Renom en aquest reportatge de TV3.

Això no només ho podem ingerir pel sistema digestiu sinó que podem inhalar microplàstics presents a l’atmosfera o bé ingerir-los directament a través d’objectes que estan en contacte amb el nostre menjar (paelles de tefló) i begudes (ampolles de plàstic).

Gairebé tot el que ens rodeja és plàstic: la roba que portem, el mòbil, el ratolí de l’ordinador, el bolígraf, el marc de la tele, la carmanyola, l’espàtula i tants altres estris de cuina, el parafang, la coberta del retrovisor i molts altres components del cotxe, les joguines, les canonades de casa…

Per conèixer millor aquest món en què ens ha tocat viure descrivim els principals tipus de plàstic i els usos que té cadascun. Aquests són els més comuns però n’hi ha molts més.

NomAcrònimSímbol internacional del reciclatgeExemple d’ús
Politereftalat d’etilèPETEnvasos de begudes, embalatges d’un sol ús, forros polars, reforç de pneumàtics, cintes de vídeo
Polietilè d’alta densitat

HDPETubs, ampolles de llet i per a productes químics, caixes i contenidors
Policlorur de vinil

PVCTubs i canonades rígides o flexibles, revestiment de cables elèctrics, perfils de finestres i portes
Polietilè de baixa densitat  LDPERevestiments de cables elèctrics, utensilis de cuina, bosses i envasos
Polipropilè

 
PPMolts utensilis domèstics, teclats d’ordinador
Poliestirè expandit          (porexpan)

   
PS ABS HIPS EPSAïllant tèrmic i acústic, amortidor de cops en embalatges, plats, pots de iogurt
Altres (policarbonat, poliòxid de metilè, metacrilat, poliamida, poliuretà, politereftalat de butil, resina de polièster…)PC POM PMM PA PUR PBT UPViseres de cascos, electrodomèstics, mobles i decoració, coixinets, engranatges, fibres tèxtils; carrosseries de vehicles, bucs de vaixells, piscines

El plàstic ha vingut a substituir la fusta, el vidre, la roba i el metall en moltes aplicacions per les seves qualitats: lleugeresa, robustesa, facilitat de treballar-lo, cost… Com podem reduir-ne l’ús per evitar els estralls que causa en els animals i en el medi ambient? Doncs substituint-lo al seu torn per aquests materials, és clar, o bé per materials més nous com els bioplàstics, que en general més biodegradables (però que tampoc s’han d’abocar al medi natural, perquè triguen a desfer-se i necessiten condicions determinades per fer-ho).

També podem reutilitzar els productes de plàstic que ja tenim perquè continuint fent servei i evitar que esdevinguin un residu. I finalment podem reciclar-los. Del plàstic se’n pot fer un reciclatge en origen o primari, que és el triturat i fosa del sobrant de plàstic que s’ha fet servir per elaborar un producte (i que sol ser bastant homogeni), un reciclatge mecànic o secundari (triturat), un reciclatge químic o terciari (piròlisi, glicòlisi, alcohòlisi i hidròlisi) o una valorització energètica o reciclatge quaternari (es crema per generar energia).

Però per poder fer tot això és essencial que separem bé en origen i per això us posem un cop més la llista del que va i del que no va al contenidor groc. I si teniu un residu que no hi apareix busqueu-lo a l’app de ReciclemBé, on segurament sí que el trobareu.

Va al grocNo va al groc*
Brics
Ampolles i pots de plàstic
Llaunes de conserves i de beguda
Taps metàl·lics i de plàstic
Safates de porexpan
Safates de menjar precuinat
Bosses de plàstic i films
Pots i tapes de iogurt
Paper d’alumini
Bosses d’snacks
Tàpers de plàstic
Motlles de rebosteria
Càpsules de cafè (sempre que en traiem el marro!)
Joguines
Enganxines i etiquetes
Bolígrafs i retoladors
Anelles de plàstic
Fundes de catàlegs i revistes
Aerosols
Blísters de medicament buits
Radiografies
Tòners i material informàtic
CDs i DVDs
Pots amb restes de pintura, vernissos…
Aerosols
Encendors
Mòbils
Electrodomèstics
Aparells que porten metall (auriculars, ratolins d’ordinador…)
Paelles, olles, parament de cuina

  * Tot això va a la deixalleria

Reciclem bé el vidre? Depèn del color del cristall amb què es miri

És habitual que, tot circulant per la carretera, diguem que “ens hem trobat un embús” o que “hi havia un trànsit infernal”. Hem posat les cursives per indicar un error de percepció, i és que tendim a situar el problema sempre a l’exterior, però no trobem caravana, nosaltres som la caravana.

Pitjor encara és el cas d’aquell que sent a la ràdio del cotxe que “un boig va contra direcció per l’autopista” i exclama “un no, molts!”. És un acudit, és clar, però exemplifica el que acabem de dir: la culpa no és mai nostra, sempre és dels altres.

Però el problema som tots: els altres i nosaltres. Mireu si no la fotografia que il·lustra aquest article, que correspon al centre de tractament, a Catalunya, on s’exporta el vidre recollit als contenidors verds d’Andorra. Us heu fixat en què hi ha gairebé més impropis que vidre?

Resulta que cada dia separem el vidre, un o dos cops per setmana el baixem i el llencem al contenidor verd i tornem tot cofois a casa a veure la tele i escandalitzar-nos veient un reportatge sobre emergència climàtica. Però la majoria de nosaltres fem la separació a mitges, i això vol dir, ras i curt, que no la fem bé.

Fa cosa d’un any vam fer un post sobre la recollida selectiva del vidre. Dèiem llavors que el 2021 es van recollir al Principat gairebé 2.500 tones de vidre procedents particulars i de comerços i que aquest material es pot reciclar gairebé infinitament sense una minva apreciable de qualitat.

Penseu en la ingent quantitat de vidre que llençarem durant les festes i en la que llençaran hotels, restaurants i bars. No fondre i reaprofitar aquest material seria una veritable llàstima.

personne mettant une bouteille de verre dans un container de recyclage

Per això ens sembla important remarcar que les ampolles i envasos de vidre s’han de llençar al contenidor verd esbandides i sense taps. Aquests, si són metàl·lics o de plàstic, van al groc. També s’han de llençar sense la bossa amb la qual l’hem dut al contenidor. La bossa, si és de paper, va al blau, i si és de plàstic, va al groc.

Al verd només hi va vidre. I tampoc tot el vidre. Per evitar confusions recordem i ampliem la llista que vam publicar en el seu moment del que va i del que no va al verd (i que, amb les excepcions ja comentades, s’ha de dur a la deixalleria).

Va al verdNo va al verd
Ampolles de vidre de begudes (vi, aigua, sucs, cervesa, licors…)
Pots de vidre de conserves, melmelades, salses, llegums…
Gerres i testos de vidre
Flascons de cosmètics, colònia i perfums
Desodorants de bola o amb polvoritzador
Vidre pla (finestres, miralls)
Llunes d’automòbils
Pantalles (televisors, ordinadors)
Flascons de medicaments
Copes i tota mena d’objectes de cristall
Taps de tota mena
Plats i objectes de porcellana i ceràmica
Bombetes i florescents
Termòmetres
La bossa amb la qual hem portat el vidre al contenidor

Reciclar bé ha de formar part dels nostres hàbits quotidians. Ha de ser tan natural, tan instintiu, com dutxar-nos i rentar-nos les dents. Si ens relaxem estem restant als esforços de tots. Fem d’això un propòsit d’any nou?

Històries de residus al refugis de muntanya

Andorra, com no ens cansem de dir en aquest blog, és un paradís natural que es fa estimar. A part de cims rocallosos, rierols impetuosos, estanys pregons, prats de suaus corbes i boscos feréstecs, tenim una extensa xarxa de camins, la majoria senyalitzats, i de refugis on passar la nit. N’hi ha 4 de guardats (que tenen també una part lliure) i 21 de lliures, repartits per totes les parròquies.

Els primers són allotjaments de muntanya amb tots els serveis bàsics per als excursionistes i els segons són aixoplucs ubicats en zones d’alta muntanya on es pot fer nit però que no compten amb personal ni servei de cap mena. Als 25  espais esmentats cal afegir-hi uns quants orris i cabanes de pastor, que també ens poden resguardar de les inclemències del temps.

La majoria dels refugis lliures tenen capacitat per a entre 6 i 10 persones, són de construcció sòlida i acostumen a disposar de llar de foc, lliteres i una taula i a tenir una font o un rierol a prop. Alguns estan gestionats pel Govern mentre que d’altres ho estan pels respectius comuns.

Albert Pla, responsable de Refugis i Camins del Ministeri de Medi Ambient, ens explica que el manteniment que s’hi fa “consisteix en la reparació de portes, finestres, del teulat i de la font, pintura de les parets, envernissat de la fusteria exterior, pintura del mobiliari interior, neteja periòdica, aprovisionament de material de primers auxilis i de paper de vàter i gel hidroalcohòlic als vàters secs, buidat dels vàters secs i evacuació dels residus“. A més, a la tardor, en els refugis més freqüentats a l’hivern, es prepara llenya prèvia autorització dels comuns i sempre i quan la meteorologia ho permet.

La neteja i evacuació dels residus es fa durant tot l’any, tot i que de juny a octubre es contracta un equip de reforç perquè és, amb diferència, l’època que més brossa s’abandona. El 2021 se’n van recollir 339 kg als refugis gestionats pel Govern, dels quals només 5 es van aplegar fora d’aquests mesos.

Els residus més insòlits trobats en refugis andorrans són una barca inflable i un matalàs de platja i matalassos domèstics, mentre que els més habituals són envasos de plàstic, de vidre, llaunes, alguna bombona de càmping gas, alguna peça de roba i burilles de tabac. I també s’hi acostumen a trobar restes de botellots.

També s’hi troben sovint restes de menjar (paquets de pasta i arròs, sucre, oli, vinagre, etc.) que la gent deixa amb la millor de les intencions, però que, segons ens explica Pla, és una pràctica del tot desaconsellable: “Primer, perquè ningú s’ho menja. No saps quan temps porta allà aquell producte i no te’n refies. I segon, perquè atrau bestioles com rosegadors, alguna guineu…”. Així mateix, adverteix de la necessitat de tancar bé la porta dels refugis en anar-nos-en. “Si hi ha menjar, hi poden entrar cavalls o altre bestiar de renda i fer estralls a les instal·lacions”.

Aquestes males praxis es deuen habitualment al desconeixement o a un descuit. La gran majoria dels usuaris de refugis, diu Pla, tenen clar que el refugi, com tot a la vida, l’has de deixar tan net com l’has trobat. Els refugis no disposen de cap contenidor ni espai habilitat per dipositar els residus que s’hi generen i l’usuari s’ha d’endur tot el que porta.

La majoria ja ho fan, i cada cop més. Els 339 kg recollits el 2021 són molts menys que els obtinguts els quatre anys anteriors i, a més, la tendència general és de reducció de la quantitat de brossa recollida. En el que portem d’any s’han recollit 283 kg, a falta de veure el que s’arreplegarà a la tardor. Tant de bo tots els usuaris dels refugis extremem la cura i tornem a marcar una nova mínima.

Dona’ns la llauna! El reciclatge dels envasos d’alumini i d’acer

L’alumini és un material altament reciclable. Una llauna d’alumini es pot fondre, passar a formar part d’una bobina (una làmina contínua de metall) i convertir-se novament en llauna. I això es pot fer, a més, gairebé infinites vegades sense perdre pràcticament pes ni qualitats en el procés.

Una llauna feta amb alumini reciclat estalvia, doncs, el 100% de la matèria primera, perquè no cal afegir-hi ni un gram d’alumini nou, i també el 95% de l’energia necessària per a la seva elaboració. En altres paraules, la despesa energètica que cal per fer una llauna d’alumini reciclat és el 5% de la necessària per fer-ne una amb el metall extret d’una mina.

Ara bé, es calcula que només es recuperen tres quartes parts de l’alumini, perquè una part no se separa en origen i va a parar a abocadors, i perquè una altra part pot no detectar-se o aconseguir-se separar correctament a les plantes de reciclatge. La llauna està feta habitualment d’un sol material, però hi ha altres envasos que contenen alumini combinat amb altres materials, com els brics, que costen més de reciclar.

Per això és molt important separar els residus a casa i llençar les llaunes al contenidor groc. Al contenidor groc hi podem llençar, a més d’envasos de plàstic:

  • Llaunes de beguda (habitualment d’alumini)
  • Llaunes de conserva (habitualment d’acer)
  • Brics (5% d’alumini)
  • Motlles de rebosteria (per exemple per a flams)
  • Tapes dels iogurts
  • Safates de menjar precuinat
  • Paper d’alumini
  • Taps metàl·lics
  • Càpsules de cafè (sempre que en treiem el marro!)

En canvi, al contenidor groc, NO hi hem de llençar:

  • Pots amb restes de pintura, vernissos…
  • Aerosols
  • Encendors
  • Mòbils
  • Electrodomèstics
  • Aparells que porten metall (auriculars, ratolins d’ordinador…)
  • Paelles, olles, parament de cuina

Tot això va a la deixalleria.

Ja que diem que els envasos d’acer també van al contenidor groc, aprofitem per comentar que en fabricar-ne un amb acer reciclat estalviem el 100% de la matèria primera i el 75% de l’energia. L’estalvi energètic és menor que en el cas de l’alumini però és evident que si reciclem també l’acer la Terra hi surt guanyant.

Convé netejar els envasos de restes de menjar per facilitar la feina als operaris de les plantes de reciclatge i evitar-los el risc d’infecció. I convé també aixafar les llaunes. Sabeu per què? Per dos motius: el primer, perquè a casa ocuparan menys espai i haureu de baixar la bossa al contenidor menys sovint, i el segon, perquè el contenidor trigarà més a omplir-se i el camió de recollida podrà passar menys sovint i emetrà així menys CO2.

Que amb una mica d’esforç de la part dels consumidors puguem reciclar infinitament les llaunes no vol dir que en puguem fer un ús descontrolat. Recordem el principi de les tres erres: el millor que podem fer és reduir el consum, en segona instància reutilitzar el producte consumit (cosa difícil en aquest cas) i finalment reciclar-lo.

Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però almenys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?