Reciclem Bé

El millor residu és el que no es genera: 17 de maig Dia Internacional del Reciclatge

L’organització de les Nacions Unides (UNESCO) va declarar l’any 2005, el 17 de maig com el Dia Internacional del Reciclatge; amb la finalitat de reorientar el comportament dels ciutadans i millorar l’impacte directe de les seves accions en el medi ambient. (Tot i que la icona verda amb tres fletxes ja s’havia creat l’any 1970.)

Cada any, la popularitat d’aquesta data ha anat en augment, així com la participació dels països i de les empreses que se sumen a difondre informació relacionada amb el reciclatge, els diferents tipus de residus i quina és la seva classificació perquè les 3R o les 5R, si hi afegim recuperar i reparar, siguin més efectives i eficients.  

Reciclar contribueix a preservar els recursos naturals, redueix la contaminació i genera llocs de treball. També ajuda a disminuir les emissions de CO2 i el consum energètic, evitant, a la vegada, la generació de noves tones de brossa. A més, fomenta pràctiques sostenibles i l’economia circular i permet aprofitar al màxim els recursos, donant-los una durada de vida més enllà de la seva vida útil inicial.

El Dia Mundial del Reciclatge és un dia pensat perquè tots prenem consciència de la importància que té, tractar les deixalles com correspon. Tot i que, una vegada més recordem que el millor residu és el que no es genera; la millor acció és la reducció del consum.  

En aquest article farem incís en el reciclatge arreu del món. Cada país recicla a la seva manera i per tant, no existeix una regla universal. Tanmateix, Suècia és el país del món que més recicla amb 4.4 milions de tones de residus/any dels quals només l’1% no es recicla. És tot un exemple a seguir, tot i que cal dir que, porten anys treballant-ho i duen a terme moltes campanyes i iniciatives de conscienciació. A més, Suècia recicla residus dels països veïns; i el que no es pot reciclar és transformat en energia.

Un altre bon exemple a Europa, és el dels Països Baixos (tot i que molt per sota de Suècia), amb un 34% dels residus reciclats – la mitjana europea es situa en l’11.7%. Segueixen el rànking Àustria i Alemanya.

El país que més residus produeix són els Estats Units amb una generació mitja de 773 kg/any/persona. Tres cops més que la mitjana mundial. D’aquests només es valoritza un 35%.

Però, la conscienciació i les pràctiques del reciclatge varien molt segons els estats. San Francisco, n’és un exemple mundial, s’hi troba el més gran centre de reciclatge del món amb 20.000 m². Des dels anys 2000, el reciclatge és obligatori per als ciutadans i en cas d’error poden ser sancionats fins a 1.000 $.

Els països que tenen més dificultats a aplicar el reciclatge en funció de la seva producció són els d’Amèrica del Sud com Xile per exemple que recicla només 10% de les 17 milions de tones que produeix.

El continent asiàtic amb la Xina, Índia, Taiwan, Malàisia o Corea del Sud, és el continent que més residus importa per gestionar– 60 milions de tones només per la Xina, que lidera el sector amb diverses fàbriques que tracten i reciclen qualsevol tipus de materials.

Una dada curiosa, si més no, i efectiva, a Taiwan la recollida selectiva es realitza mitjançant un camió musical: una flota de vehicles de color groc que es reconeixen quan arriben cada vespre gràcies a la música que emeten. D’aquesta manera, la població està avisada que arriba el camió i cal que s’apropin per llençar-hi les seves deixalles. El personal verifica el contingut de la recollida selectiva i es nega a agafar els residus que no estan correctament segregats. I funciona, en 20 anys, la població Taiwanesa ha passat de reciclar res a un 55%, enguany.

En total, arreu del món, només 19% dels residus es reciclen i el material que més es recicla al món és l’acer, s’estima que com a mínim 80% d’aquest material s’ha reciclat encara sigui una vegada.

Actualment a Andorra el 36% dels residus urbans es preparen per a reutilitzar o es reciclen. (Hem d’arribar a un 50% al 2025, però estem molt per sobre de la mitja europea d’un 11,7%).

Inevitablement, si tothom espera que el seu veí actuï, no farem res.

Hind Jamiloun

L’edició d’enguany de les jornades de la innovació i les noves tecnologies, l’INNTEC té lloc demà dimecres 3 i dijous 4 de maig al Centre de Congressos d’Andorra la Vella i tractarà de la innovació en el comerç ‘phygital’ (la suma de botiga física i digital, per als profans) el primer dia i de la sostenibilitat com a eix de la competitivitat empresarial el segon.

En aquesta segona jornada, Hind Jamiloun, directora general de Dalle Consulting (una assessoria dedicada a la transició agrícola i energètica amb seu a Andorra la Vella), farà una ponència titulada “Sobirania alimentària i energètica: els reptes de demà”, un tema d’actualitat candent i que ens interessa vivament. Li hem demanat que ens avanci una mica els temes que tractarà.

Per explicar la globalització s’ha fet servir sovint la figura de la pitavola que bat les ales a Hong Kong i acaba provocant una tempesta a Nova York. Aquesta és una representació fidel del món en què vivim?

Totalment, mai hauríem pensat fa anys que seria així. Amb la covid ens hem adonat que a Europa —i a la resta del món— depenem molt d’Àsia. I ara ens passa el mateix per una altra problemàtica amb Ucraïna i Rússia.

La guerra d’Ucraïna ha posat de relleu la dependència que els estats tenen de tercers pel que fa a energia, matèries primeres per a la indústria i aliments. La solució és la sobirania?

Per començar, hi ha una constatació molt senzilla que és que a les poblacions que no tenen gran cosa no els ha faltat gran cosa. Quan parles amb gent de països africans, per ells, trobar solucions, acomodar-se amb el que tenen, sempre ha sigut una realitat. Però a Europa, ens hem acostumat a tenir-ho tot fàcilment, a prémer un botó per tenir electricitat o calor. I avui ens hem adonat que assolir això no és tan senzill, i pot estar en perill. La nostra manera de viure i de considerar les coses pot canviar molt. No sé si la sobirania és la solució a tot, però el que és segur és que cada país ha d’estar mínimament preparat i canviar les seves produccions per aconseguir garantir un mínim vital a la seva població.

La sobirania no suposa un replegament, un pas enrere en la globalització i un risc del creixement de nacionalismes exacerbats?

És un risc, però al mateix temps, què passarà si hi ha desequilibris, falta de recursos naturals? La història ens ha ensenyat que quan passem per aquests moments difícils els països veuen un augment de migracions de poblacions, fam, malalties, guerres… Per tant, s’ha de pensar tant en el nivell local com en el global. S’ha d’invertir en projectes alimentaris i energètics locals.

Andorra és un país petit que depèn de l’exterior tant per als subministres energètics com alimentaris. Quines opcions té per aprofundir en la sobirania en aquests dos camps o per no quedar a expenses d’esdeveniments que no controla?

Andorra té la particularitat de ser un país muntanyós amb la complexitat que coneixem. Els seus reptes són més grans per la dificultat del terreny i del clima. Tanmateix, les solucions existeixen. Hi ha noves tecnologies potents disponibles i també en desenvolupament. Cal estar atents i invertir quan es trobin solucions adequades. Aquestes inversions s’amortitzaran amb el temps i permetran un millor control i seguiment de la producció d’aliments, energia i preus. De vegades, tots dos es poden relacionar, com amb la metanització o l’agrivoltaisme. El concepte de km 0 és cada cop més popular, així com l’agricultura urbana i les granges verticals i l’agricultura de precisió per a l’alimentació. En l’àmbit energètic, l’hidrogen està fent grans avenços en aquests moments, les plaques solars són cada cop més eficients, l’ús de la biomassa o els fangs per produir calor i energia, per exemple, poden ser solucions.

Aquesta sobirania referida a països es pot traslladar també als particulars i empreses? Què podem fer uns i altres per tenir un major control sobre el cost que ens suposa l’accés a aquests bens bàsics?

La sobirania alimentària i energètica es pot considerar tant a escala de països com d’individus i empreses. A escala individual i corporativa, es tracta més aviat de la capacitat d’aquests actors per alimentar-se i proveir-se d’energia de manera autònoma, produint ells mateixos part dels seus aliments o la seva energia, o aprovisionant-se localment de productors i proveïdors locals. Això pot incloure iniciatives com l’establiment d’horts, la instal·lació de plaques solars, la compra de productes de proximitat, etc. A més, les empreses poden adoptar pràctiques sostenibles, com ara reduir els residus, utilitzar fonts d’energia renovables i implementar cadenes de subministrament curtes. També és important promoure la transparència corporativa i la responsabilitat pel seu impacte ambiental i social, i animar els consumidors a prendre decisions energètiques i alimentàries ètiques. Els governs poden tenir un paper clau regulant el mercat i posant en marxa polítiques públiques que promoguin la producció i el consum sostenibles.

La petjada de carboni és l’estimació de l’impacte climàtic que té un producte o procés mesurat en CO2 equivalent, la suma d’emissions de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle. Com es calcula?

Es tracta d’un procés iteratiu de millora contínua, un estudi que pretén posar de relleu les dependències i un pla d’acció. És un càlcul, durant un període determinat, d’una part o de la totalitat de les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’una companyia, una institució, un territori o un projecte.

Amb un ordre de prioritats d’actuació: primer evitar, després reduir i finalment compensar.

Un cop calculat, com podem reduir la xifra?

Un cop fet el càlcul per categories i amb els perímetres definits en funció de les particularitats de cada empresa (en el cas de les persones, això és més senzill), es plantegen les activitats més emissores i després es proposa un pla d’actuació de reducció. A Dalle Consulting anem encara més enllà perquè oferim solucions tecnològiques per actuar en relació amb el sector d’activitat. Això permet combinar les recomanacions amb accions directes si l’organització ho desitja.

La petjada energètica de cadascun de nosaltres és molt petita comparada amb la que pot tenir el comerç internacional, el trànsit per carretera, per mar i aeri, la indústria… Separar els residus a casa o portar una bossa reutilitzable per anar a comprar és una acció insignificant o fins i tot amb un efecte nul? És una distracció que ens impedeix veure el problema real, com asseguren alguns?

Cada habitant emet entre 10 i 11 tones de CO₂ a l’any. L’any 2050, per limitar l’escalfament global a 1,5 °C, la nostra petjada de carboni individual s’haurà de reduir a 2 tones… També trobem que certes creences són difícils d’eradicar. Les persones més riques acostumen a pensar que la seva petjada de carboni és menor que la de les llars de baixos ingressos que tenen una dieta menys orgànica i cotxes dièsel, però l’experiència ens demostra que la petjada de carboni és globalment proporcional als ingressos: com més rics som, com més consumim, més emetem. També és evident que una de les activitats més emissores és el transport. No obstant això, cal destacar que en el cas de les aeronaus, per exemple, s’estan fent experiments per trobar combustibles no contaminants. Es preveuen grans canvis en els anys vinents. Per concloure, m’agradaria recordar la frase “Roma no es va construir en un dia”. És el cas d’aquest gran repte que és la reducció de les nostres emissions. Inevitablement, si tothom espera que el seu veí actuï, no farem res. Però posant una pedra i una altra i una altra aconseguirem, entre tots, construir un mur. Finalment, no ho fem per nosaltres mateixos sinó pels nostres fills.

Quins gestos quotidians que puguem fer tots nosaltres tenen més capacitat de generar canvi?

Gestos senzills que podem fer:

  • Desendollar els nostres dispositius electrònics quan estan carregats o quan no els fem servir
  • Triar els nostres vols (cada vegada hi ha més llocs web que ofereixen informació sobre les emissions de CO₂ dels vols)
  • Reparar els nostres dispositius en lloc de tirar-los i comprar-ne de nous
  • Caminar, agafar el transport públic quan sigui possible
  • Comprar el que sigui estrictament necessari per no llençar
  • Reciclar tant com sigui possible
  • Evitar les compres compulsives en plataformes de venda en línia que ofereixen lliurament aeri cada vegada (la pàgina Shein per exemple). Preferir les compres locals encara que siguin una mica més cares
  • Comprar roba feta amb materials reciclats (fusta, plàstics, etc.)
  • Enviar els nostres fitxers (fotos, vídeos…) per correu electrònic mitjançant plataformes de transferència en lloc de posar-los com a fitxers adjunts

Hi ha infinits gestos que ens permeten millorar la nostra petjada. Per tant, només queda actuar i adoptar nous hàbits.