Com ens agrada cuidar un jardí! Les hores ens passen volant, sense que les preocupacions arribin a treure el cap, i el resultat és un paisatge exuberant i multicolor, que ens proporciona flaires agradabilíssims que ens sadollen i ens asserenen. Tenint cura del jardí fem activitat física, la qual cosa ens fa pujar les endorfines, i connectem —literalment— amb la mare terra. Els jardins són llocs d’esbarjo i de recolliment, són els nostres oasis particulars.
Però la jardineria, com tot, pot ser una font de malbaratament de recursos o pot ser practicada aplicant principis de sostenibilitat.
El recurs més important que hem d’estalviar en un jardí és l’aigua. I la cosa més rellevant que podem fer per estalviar-la és plantar espècies adaptades a les condicions climàtiques i de sòl de l’entorn. Això vol dir plantes autòctones (indígenes, pròpies del lloc), tot i que n’hi pot haver d’al·lòctones (no originàries, portades per l’home) capaces de prosperar en condicions similars.
També ens ajudarà a reduir el consum d’aigua l’aprofitament de les precipitacions. Podem construir canalitzacions i un dipòsit per recollir l’aigua que cau sobre el teulat i cobrir el terra amb un mulching o encoixinat (diferents tipus de grava, escorça de pi esmicolada…), que retindrà la humitat del rec i de la rosada.
En un moment o altre, però, caldrà regar, i per això és important buscar un sistema de rec que economitzi al màxim el consum: manual, per aspersió, per degoteig, per exsudació… Demaneu al vostre jardiner de confiança quin mètode s’adequa més a les vostres necessitats.
També és important regar fora de les hores de màxima insolació, per exemple de bon matí o, si no, al vespre. I no regar en dies de vent intens, que també s’endú ràpidament la humitat del sòl. Les plantes acabades de plantar necessiten molta aigua, mentre que les que ja disposen d’arrels profundes passen amb menys. És preferible regar pocs cops i en abundància que sovint i poques quantitats (això afavoreix que les arrels s’estenguin i endinsin).
Una altra qüestió a considerar l’ús d’insecticides, fungicides i herbicides. Els que trobem al supermercat poden afectar altres éssers vius del jardí i filtrar-se al subsòl, sense comptar amb els efectes nocius sobre nosaltres mateixos. A internet trobareu remeis casolans o ecològics alternatius i fins i tot us poden recomanar combinacions de plantes que s’ajuden mútuament a combatre aquestes plagues: els monocultius tendeixen a ser víctimes fàcils de tota mena de malures, mentre que la biodiversitat fa els ecosistemes més resistents.
I per biodiversitat ens referim tant a plantes com a animals. No pots matar tot el que és gras! Els cucs de terra ventilen el sòl i el fertilitzen aportant-li fòsfor, potassi i nitrogen, i atrauen ocells, que també es mengen els insectes, els quals tampoc heu d’exterminar perquè pol·linitzen les flors…
Guardar les restes vegetals de la cuina per compostar és de primer de Sostenibilitat.
Sembrar plantes comestibles o que pugueu aprofitar per fer-ne remeis medicinals, tints o altres aplicacions us permetrà comprar menys productes transportats des de l’altre extrem del món i envasats en plàstic i reduir la vostra petjada de CO2.
Plantes autòctones, plantes comestibles… Avui les fronteres entre els jardins, els horts i els prats es dilueixen i desdibuixen. Trobar l’equilibri a casa nostra —al terreny del xalet, a la terrassa, al balcó o a l’ampit de la finestra— entre aquests tres paisatges és tot un art… l’art de la jardineria sostenible.
PD: Un altre dia si voleu parlarem de jardins verticals, horts urbans, cultius hidropònics, xerojardineria i estrès hídric.
Sara Valls és una escaldenca que després de rodar pel món va tornar a casa i va posar en marxa un petit negoci artesanal consistent en l’elaboració de roba i accessoris amb tints naturals. Ella mateixa recol·lecta plantes autòctones i aprofita restes de fruites i hortalisses de la cuina. Color Botanica, explica, “és la meva petita empresa sorgida del desig de viure en simbiosi amb la natura, nodrir la creativitat i enfocar la vida des d’una perspectiva slow.”
Què feies abans de Color Botanica?
Vaig estudiar belles arts i educació social i en tornar a Andorra vaig estar uns mesos a l’Escola Meritxell (ara Fundació Meritxell), dos anys de profe de plàstica a l’Escola Andorrana i, al final, de tècnica de Joventut al Comú d’Andorra la Vella. Aquesta feina era de mitja jornada i va ser el primer pas cap al que faig ara. En un projecte, o hi poses tota l’energia o no surt, es queda en afició. I em vaig acabar tirant a la piscina.
Tinc entès que també hi ha un viatge al Nepal que va ser il·luminador.
Allò va ser més aviat per decidir tornar a Andorra i buscar la manera de dedicar-me al territori. En aquell moment passava per una fase molt muntanyenca i pensava que havia de treure’m el títol de guia. M’encanta la muntanya però mai he estat gaire esportista, així que potser no era aquest el camí. I un dia vaig descobrir els tints i va ser el súmmum, perquè en realitat a mi el que m’interessa més és la creativitat. I poder-ho relacionar amb plantes que podia trobar en el meu entorn era perfecte.
Ja tenies coneixements sobre els usos alimentaris i medicinals de les plantes, oi? D’on et venia?
De la iaia i de la mama, sobretot, i també de fer tallers del CENMA i de llegir llibres de fitoteràpia. No soc experta en el tema, però m’encanta aprendre.
Segur que coneixes la tradició de les trementinaires de Tuixent i la Vansa. Te’n sents hereva?
M’agrada pensar-ho, tot i que ho he derivat cap al disseny i la creativitat. A l’últim feina em deien la Trementinaire Moderna, per no dir-me l’Herbes, suposo, ha ha!
I de tints, on n’has après?
Ho vaig veure a la televisió francesa. Havia d’entrar a treballar a l’Escola Andorrana i havia de fer classes en francès i per refrescar l’idioma, em vaig dir: doncs me’n vaig a França. I vaig veure aquest programa i vaig voler investigar sobre el tema. I vaig anar a Lauris, un poblet de la Provença on hi ha un jardí botànic tintorer, una associació que treballa amb tints naturals, Couleur Garance, i el senyor que vaig veure per la tele, Michel Garcia, que ha acabat essent el meu mestre. Em vaig plantar a casa seva i em va obrir les portes.
Com a Karate kid…
Sí, ha ha! Vaig veure que era algú amb qui valia la pena aprendre, sobretot perquè investiga i no s’ha quedat amb els manuals de fa dos-cents anys.
Creus que la saviesa popular sobre els usos de les plantes corre el perill d’oblidar-se, de desaparèixer?
Crec que no perquè s’està posant de moda. Les modes són un rotllo però en aquest cas ajuda a fer-ho reviure una mica. Sempre que he anat al CENMA a fer tallers d’etnobotànica estan plens! Crec que hi ha interès, però és veritat que ens hem oblidat de moltes coses. Tot i que sempre hi ha algú que t’ho pot explicar. Jo m’hi he trobat en el món tèxtil, que en sé molt poc i no paro de conèixer gent que me n’explica coses fascinants. De tèxtil a Catalunya hi ha tanta cultura, i de no fa tant, que és molt fàcil recuperar-la. I aquí els que tenim iaies ho tenim fàcil per rescatar coneixements.
Sembla que Escaldes, gràcies a la surgència d’aigua calenta, havia tingut també una petita indústria tèxtil.
Sí, La Fàbrica de la Llana es diu així per un motiu. Però a Andorra, com que tot era a petita escala, quan els voltants es van començar a industrialitzar, el d’aquí va deixar de ser viable.
Consideres que el teu canvi de forma de vida ha estat valent? Has hagut de prescindir de moltes coses per fer el que volies?
És que se m’ha ajuntat emprendre amb la maternitat i amb la pandèmia. La maternitat ja et tanca una mica a casa, és una vida una mica de cova. I si a sobre et confinen durant uns mesos… La meva vida ha agafat un ritme molt diferent al que tenia abans, així que tampoc m’estic adonant que m’estigui perdent res. És veritat que engegar un projecte així, fins que comença a funcionar, és molt diferent a tenir un sou fix. Però crec que hi ha molts valents i valentes. De cop, un sector econòmic s’enfonsa i un munt de gent s’ha de reinventar a la força. Jo tinc la sort que ho he decidit jo.
Una part de les matèries primeres que utilitzes són plantes que reculls i una altra són restes de fruites i verdures que la gent et porta. Vols aprofitar per fer una crida perquè te’n portin més o ja estàs servida?
Que me’n portin! Encara tinc reserva però arribarà un moment que me’n faltarà, així que agraeixo un munt si algú vol col·laborar.
Què et poden portar?
Pell de ceba… —només la part seca, la ceba se la poden menjar—, pells i pinyols d’alvocat i pells de magrana. Si ho volen guardar, cal que abans de posar-ho en una bossa ho deixin assecar, si no es podreix i no em serveix. També utilitzo camamilla, te, nous verdes…
Pots posar exemples de plantes tintoreres fàcils de trobar que la majoria de gent desconegui que ho són?
Una que abunda molt a Andorra és el beç, i a més dona diversos colors. Amb les fulles faig colors de groc cap a caqui, molt macos, i amb l’escorça —que té molts tanins, que és el que la fa cremar a poc a poc i per això s’utilitza en falles— faig un marró ataronjat molt maco.
Al teu web expliques que “en la majoria d’ocasions, les plantes tintoreres són les mateixes que les medicinals o comestibles perquè, justament, les molècules de color són les molècules terapèutiques”.
Els flavonoides, els carotens, els tanins, l’indigotina…— s’utilitzen en farmàcia i també són els elements de la planta que tenyeixen. Em sembla molt poètic! Per exemple, la saba del beç —que ara hi ha una noia que la comercialitza a Andorra— és molt desintoxicant. Els tanins són medicinals per a nosaltres i per a la planta, a la qual protegeixen del foc. Les pinasses també en porten. L’hipèric, per exemple, que és un antidepressiu i antiinflamatori, és un colorant esplèndid.
Trobes tints naturals tot l’any?
La camamilla fa un groc i un caqui molt macos, però quan no n’hi ha els puc substituir amb beç. Més o menys sempre puc assegurar-me la gamma de colors. I de restes de cuina en tinc tot l’any.
D’on treus els teixits?
Baixo a una botiga de Barcelona que gran part del que tenen en natural i blanc, que és el que jo busco, es produeix a Catalunya. Intento trobar proximitat, tot i que la matèria primera no tinc clar d’on ve. Hi ha una gent superinteressant que usa cotó andalús i fa tota la producció a Catalunya, però és caríssim i encara no estic en aquest punt. Però estic descobrint que hi ha més indústria del que pensava, i bastantes coses es tornen a fer aquí. Ens hem desconnectat de saber d’on ve el que comprem i això és un problema no només mediambiental, sinó també de drets humans. No saps qui treballa en segons quins tallers ni quina edat té.
Quins productes vens?
Bosses, motxilles, moneders, bosses tote, roba (quimonos, mocadors…). També faig kits per tenyir a casa. M’encanta transmetre el que faig i veig que quan la gent ho descobreix se sorprèn.
Volem conèixer noves iniciatives sostenibles. Amb qui ens recomanes que parlem?
Amb Més que Decoració. És una fusteria que fa projectes d’interiorisme i treballa amb fusta recuperada.
Vam demanar a Meritxell Pérez, de la Saboneria, qui li semblava que podíem entrevistar que hagués impulsat a Andorra una iniciativa relacionada amb la reducció de residus i ens va parlar d’Agro Biomaterials. Ella té els productes d’aquesta marca a la botiga, ens els va ensenyar i vam veure que són bosses fetes amb restes orgàniques, concretament amb pells de fruita, i kits per crear-ne un mateix a casa seva. Ens vam quedar de pasta de moniato —i mai millor dit— en descobrir que al Principat hi havia una empresa dedicada a explotar un tema, els dels bioplàstics, del qual només havíem sentit a parlar en revistes de divulgació científica. Ens semblava una idea de futur, d’un futur llunyà, que, si mai arribava a fer-se realitat seria gràcies a una corporació multinacional que hi aboqués grans sumes de diners, i no pas gràcies a una parella de joves acabats de llicenciar instal·lats en un petit estudi d’Escaldes-Engordany.
Dies més tard vam anar a veure Berta Daina i Arnau Serra. Tots dos són andorrans i han acabat recentment els seus estudis a Barcelona, ella de disseny de producte a Elisava i ell de disseny gràfic a l’Escola Massana i màster d’animació 2D i 3D a l’Idep.
Per què us heu instal·lat a Andorra? Heu rebut algun ajut com a empresa emergent per tirar endavant el negoci?
Arnau: No, vam guanyar un premi a Barcelona, el Foodture Barcelona 2021, consistent en un xec per valor de 1.000 €…
Berta: I ara ens acaben de donar el Laus Aporta de Bronze! Estem supercontents!
Arnau: A Barcelona ens han ofert llocs on treballar, espai en un viver d’empreses relacionades amb la sostenibilitat, però portàvem molt temps fora de casa i teníem ganes de tornar.
Berta: Ara volem buscar alguna subvenció, sobretot per poder seguir investigant.
La vostra bossa clàssica de bioplàstic de taronja costa 45 €, mentre que una de similar de plàstic costa 0,10 €. Concebeu Agro Biomaterials com un negoci o com una plataforma per conscienciar la gent sobre el reciclatge?
Berta: Hem fet un pla de negoci, però de moment l’objectiu és conscienciar la gent que el que llencen al rebuig pot tenir una utilitat. Perquè l’empresa sigui viable econòmicament necessitem com a mínim semiindustrialitzar la tècnica. Ara elaborem els productes de manera completament manual i, és clar, és impossible competir amb un embalatge de plàstic.
D’on va sorgir la idea de fer productes amb restes d’aliments?
Berta: El confinament em va agafar en plena preparació del projecte de fi de carrera. Estava tancada a casa i havia de lliurar un prototip. Havia decidit fer alguna cosa relacionada amb el food design i vaig pensar: i si fes alguna cosa de reciclar les verdures, que van a les deixalles i les desaprofitem?
Per què el tema del menjar?
Berta: La meva família té un restaurant, el meu pare va estudiar cuina, els meus cosins també… El tema del menjar ha estat sempre molt present a la meva vida.
Quins ingredients porten els vostres productes?
Berta: Estan fets amb glicerina vegetal, fècula de blat de moro, vinagre blanc, aigua i pell de fruita o verdura. Un bioplàstic és un material derivat de matèries primeres orgàniques, en el nostre cas de residus, més concretament de restes vegetals. Aquest material, a diferència dels plàstics convencionals, derivats del petroli, un cop dipositat amb els residus orgànics entra en contacte amb microorganismes que el degraden i acaba desapareixent del tot.
D’on traieu les matèries primeres?
Arnau: És molt fàcil, els supermercats llencen pells de taronges tres cops al dia.
Berta: Quan hem necessitat un producte concret hem anat a un restaurant i els hem preguntat, per exemple: teniu restes d’espàrrec? I ens en donen. Però si volem meló a l’hivern no en tenim. Si tinguéssim mitjans, el podríem deshidratar i en tindríem tot l’any.
On es pot trobar Agro Biomaterials a Andorra?
Arnau: A La Saboneria i a Delta Moble, i estem negociant amb Museus d’Andorra perquè es vengui a les botigues dels centres.
Berta: Tot just hem començat a moure’ns, ara ens toca agafar pic i pala.
Feu cursos en línia i presencials. D’aquests últims en feu a Andorra?
Berta: Fins ara els hem fet a Barcelona; al juliol farem el primer a la Serenalla Market, a la Massana, i al setembre en farem un altre a la Pitavola del Comapedrosa.
Quin perfil de client teniu?
Arnau: N’hi ha dos. D’una banda hi ha gent que està en el món dels biomaterials, que està investigant en pla do-it-yourself. I després hi ha petits negocis relacionades amb la sostenibilitat que es poden permetre el luxe de pagar unes targetes de visita a 1,20 €. Sovint són empreses relacionades amb el menjar: restaurants, cafeteries…
Berta: Als tallers venen cuiners, estudiants de disseny i d’enginyeria. I també estudiants de moda, perquè els bioplàstics es poden cosir i això els interessa.
Quins plans de futur teniu? Cap a quina direcció pot créixer la marca?
Arnau: De moment estem en fase experimental. Anem aprenent a mesura que rebem encàrrecs.
Berta: La làmina de bioplàstic necessita quatre dies d’assecat. Si el temps és molt humit s’esquerda i ja l’has perdut. Necessitem un espai amb una humitat i temperatura controlades.
Arnau: Necessitem tot això per abaratir costos i per poder atendre la demanda quan creixi, perquè si no ens veurem obligats a donar terminis de lliurament cada cop més llargs.
Berta: Ens van demanar si podíem fer una tirada de 10.000 targetes de visita, i podem, però trigaríem de sis mesos a un any!
Seguint la roda, hem demanat a Agro Materials quina altra iniciativa sostenible ens recomanen i ens redirigeixen a Color Botanica, que elaboren tints naturals. Així que aquesta serà la propera entrevista que publicarem al blog.
