Sara Valls és una escaldenca que després de rodar pel món va tornar a casa i va posar en marxa un petit negoci artesanal consistent en l’elaboració de roba i accessoris amb tints naturals. Ella mateixa recol·lecta plantes autòctones i aprofita restes de fruites i hortalisses de la cuina. Color Botanica, explica, “és la meva petita empresa sorgida del desig de viure en simbiosi amb la natura, nodrir la creativitat i enfocar la vida des d’una perspectiva slow.”
Què feies abans de Color Botanica?
Vaig estudiar belles arts i educació social i en tornar a Andorra vaig estar uns mesos a l’Escola Meritxell (ara Fundació Meritxell), dos anys de profe de plàstica a l’Escola Andorrana i, al final, de tècnica de Joventut al Comú d’Andorra la Vella. Aquesta feina era de mitja jornada i va ser el primer pas cap al que faig ara. En un projecte, o hi poses tota l’energia o no surt, es queda en afició. I em vaig acabar tirant a la piscina.
Tinc entès que també hi ha un viatge al Nepal que va ser il·luminador.
Allò va ser més aviat per decidir tornar a Andorra i buscar la manera de dedicar-me al territori. En aquell moment passava per una fase molt muntanyenca i pensava que havia de treure’m el títol de guia. M’encanta la muntanya però mai he estat gaire esportista, així que potser no era aquest el camí. I un dia vaig descobrir els tints i va ser el súmmum, perquè en realitat a mi el que m’interessa més és la creativitat. I poder-ho relacionar amb plantes que podia trobar en el meu entorn era perfecte.
Ja tenies coneixements sobre els usos alimentaris i medicinals de les plantes, oi? D’on et venia?
De la iaia i de la mama, sobretot, i també de fer tallers del CENMA i de llegir llibres de fitoteràpia. No soc experta en el tema, però m’encanta aprendre.
Segur que coneixes la tradició de les trementinaires de Tuixent i la Vansa. Te’n sents hereva?
M’agrada pensar-ho, tot i que ho he derivat cap al disseny i la creativitat. A l’últim feina em deien la Trementinaire Moderna, per no dir-me l’Herbes, suposo, ha ha!
I de tints, on n’has après?
Ho vaig veure a la televisió francesa. Havia d’entrar a treballar a l’Escola Andorrana i havia de fer classes en francès i per refrescar l’idioma, em vaig dir: doncs me’n vaig a França. I vaig veure aquest programa i vaig voler investigar sobre el tema. I vaig anar a Lauris, un poblet de la Provença on hi ha un jardí botànic tintorer, una associació que treballa amb tints naturals, Couleur Garance, i el senyor que vaig veure per la tele, Michel Garcia, que ha acabat essent el meu mestre. Em vaig plantar a casa seva i em va obrir les portes.
Com a Karate kid…
Sí, ha ha! Vaig veure que era algú amb qui valia la pena aprendre, sobretot perquè investiga i no s’ha quedat amb els manuals de fa dos-cents anys.
Creus que la saviesa popular sobre els usos de les plantes corre el perill d’oblidar-se, de desaparèixer?
Crec que no perquè s’està posant de moda. Les modes són un rotllo però en aquest cas ajuda a fer-ho reviure una mica. Sempre que he anat al CENMA a fer tallers d’etnobotànica estan plens! Crec que hi ha interès, però és veritat que ens hem oblidat de moltes coses. Tot i que sempre hi ha algú que t’ho pot explicar. Jo m’hi he trobat en el món tèxtil, que en sé molt poc i no paro de conèixer gent que me n’explica coses fascinants. De tèxtil a Catalunya hi ha tanta cultura, i de no fa tant, que és molt fàcil recuperar-la. I aquí els que tenim iaies ho tenim fàcil per rescatar coneixements.
Sembla que Escaldes, gràcies a la surgència d’aigua calenta, havia tingut també una petita indústria tèxtil.
Sí, La Fàbrica de la Llana es diu així per un motiu. Però a Andorra, com que tot era a petita escala, quan els voltants es van començar a industrialitzar, el d’aquí va deixar de ser viable.
Consideres que el teu canvi de forma de vida ha estat valent? Has hagut de prescindir de moltes coses per fer el que volies?
És que se m’ha ajuntat emprendre amb la maternitat i amb la pandèmia. La maternitat ja et tanca una mica a casa, és una vida una mica de cova. I si a sobre et confinen durant uns mesos… La meva vida ha agafat un ritme molt diferent al que tenia abans, així que tampoc m’estic adonant que m’estigui perdent res. És veritat que engegar un projecte així, fins que comença a funcionar, és molt diferent a tenir un sou fix. Però crec que hi ha molts valents i valentes. De cop, un sector econòmic s’enfonsa i un munt de gent s’ha de reinventar a la força. Jo tinc la sort que ho he decidit jo.
Una part de les matèries primeres que utilitzes són plantes que reculls i una altra són restes de fruites i verdures que la gent et porta. Vols aprofitar per fer una crida perquè te’n portin més o ja estàs servida?
Que me’n portin! Encara tinc reserva però arribarà un moment que me’n faltarà, així que agraeixo un munt si algú vol col·laborar.
Què et poden portar?
Pell de ceba… —només la part seca, la ceba se la poden menjar—, pells i pinyols d’alvocat i pells de magrana. Si ho volen guardar, cal que abans de posar-ho en una bossa ho deixin assecar, si no es podreix i no em serveix. També utilitzo camamilla, te, nous verdes…
Pots posar exemples de plantes tintoreres fàcils de trobar que la majoria de gent desconegui que ho són?
Una que abunda molt a Andorra és el beç, i a més dona diversos colors. Amb les fulles faig colors de groc cap a caqui, molt macos, i amb l’escorça —que té molts tanins, que és el que la fa cremar a poc a poc i per això s’utilitza en falles— faig un marró ataronjat molt maco.
Al teu web expliques que “en la majoria d’ocasions, les plantes tintoreres són les mateixes que les medicinals o comestibles perquè, justament, les molècules de color són les molècules terapèutiques”.
Els flavonoides, els carotens, els tanins, l’indigotina…— s’utilitzen en farmàcia i també són els elements de la planta que tenyeixen. Em sembla molt poètic! Per exemple, la saba del beç —que ara hi ha una noia que la comercialitza a Andorra— és molt desintoxicant. Els tanins són medicinals per a nosaltres i per a la planta, a la qual protegeixen del foc. Les pinasses també en porten. L’hipèric, per exemple, que és un antidepressiu i antiinflamatori, és un colorant esplèndid.
Trobes tints naturals tot l’any?
La camamilla fa un groc i un caqui molt macos, però quan no n’hi ha els puc substituir amb beç. Més o menys sempre puc assegurar-me la gamma de colors. I de restes de cuina en tinc tot l’any.
D’on treus els teixits?
Baixo a una botiga de Barcelona que gran part del que tenen en natural i blanc, que és el que jo busco, es produeix a Catalunya. Intento trobar proximitat, tot i que la matèria primera no tinc clar d’on ve. Hi ha una gent superinteressant que usa cotó andalús i fa tota la producció a Catalunya, però és caríssim i encara no estic en aquest punt. Però estic descobrint que hi ha més indústria del que pensava, i bastantes coses es tornen a fer aquí. Ens hem desconnectat de saber d’on ve el que comprem i això és un problema no només mediambiental, sinó també de drets humans. No saps qui treballa en segons quins tallers ni quina edat té.
Quins productes vens?
Bosses, motxilles, moneders, bosses tote, roba (quimonos, mocadors…). També faig kits per tenyir a casa. M’encanta transmetre el que faig i veig que quan la gent ho descobreix se sorprèn.
Volem conèixer noves iniciatives sostenibles. Amb qui ens recomanes que parlem?
Amb Més que Decoració. És una fusteria que fa projectes d’interiorisme i treballa amb fusta recuperada.