Etiqueta: restauració

Mireia Garcia és llicenciada en història de l’art i diplomada en conservació i restauració de béns culturals. Té més de quinze anys d’experiència i taller propi des del 2006, Retoc Restauració. Recentment ha intervingut en la restauració del l’emissor Société Française Radio-Électrique de Ràdio Andorra, una peça clau del patrimoni tècnic del país, i fa tallers perquè la gent aprengui a restaurar mobles i objectes, ja sigui conservant-ne l’aspecte original o transformant-ne la forma i la funció.

L’hem anat a veure al seu taller a Ordino perquè ens parli de la seva feina i de com tot això es relaciona amb les 3R. Un cop fetes les presentacions, conversant de tot i de res, la Mireia treu un tema al qual ens agafem per fer l’entrevista:

“Penso que hi ha molt poca creativitat i no em refereixo a creativitat únicament artística. Penso que un metge ha de ser creatiu. Ser creatiu vol dir trobar solucions, fer les coses d’una altra manera… Els tallers que faig són això: agafar un colador oxidat, que pensaves tirar, girar-lo, lacar-los i convertir-lo en una làmpada per a la teva cuina. El més fàcil és comprar una làmpada nova. És veritat que la creativitat i el temps estan renyits. Tots anem estressats. No es té prou paciència per arribar a processos creatius. I als col·les igual. Es munta un festival de final de curs i ho fan els profes. Ho han de fer els alumnes! I que adquireixin l’experiència de muntar un festival.”

A la vida quotidiana practiqueu les tres erres?

Sí, és clar. Reciclatge sempre. Aquí a la feina tenim productes que s’han de guardar bé, tinc un extractor perquè quan utilitzo productes volàtils no passin al medi ambient…

En el vostre sector es deuen utilitzar productes tòxics.

Alguns ho són, però la tendència és intentar que no ho siguin, ja no només per al medi ambient, també per a la salut dels treballadors i per a l’obra d’art. Hi havia un restaurador que deia: “Si és dolent per a tu, també ho és per a l’obra”. Per això intentem cada vegada més fer servir productes aquosos en comptes de poliuretans o dissolvents forts. Hem d’anar cap aquí.

Tot el que és tòxic imagino que ho aneu guardant per dur-ho a la deixalleria.

Sí, tinc un bidó d’hidrocarburs bruts. Hi vaig colant productes utilitzats i quan està ple l’etiqueto i el porto a la deixalleria. El mateix amb l’acetona. Però abans de reciclar cal reduir i en la restauració això significa intentar treballar amb productes el més innocus possible.

Quan recicleu un moble vell, ja sigui per conservar el seu estat original o per fer makeover, ja esteu evitant llençar un residu voluminós i comprar un moble nou, que també genera residus invisibles.

O comencem a anar més per aquí o això no acabarà bé. El que passa és que la gent s’hi ha d’acostumar, tenim el consumisme ficat a la vena. La decisió depèn d’un mateix. Jo, per exemple, ara m’he canviat de pis i ja estic cansada dels mobles, que fa quinze anys que els tinc. Per a mi és un repte: no em penso comprar res nou. El que no vull, ho vendré a algú, no ho penso tirar a la deixalleria perquè encara es pot utilitzar. I el que necessiti ho buscaré de segona mà o transformaré alguna cosa que ja tingui per fer-la al meu gust. Aquest tema el treballo amb les alumnes de les classes de restauració. Si elles no tenen res per transformar, els dic que ho demanin a algun amic o familiar. Que la taca d’oli es faci més grossa.

On feu les classes?

Les feia a l’Escola d’Art de la Massana i d’Ordino, a la Capsa, i a l’octubre he començat a fer-les aquí al taller. Les alumnes venen un matí a la setmana. De moment només tinc un grup.

Parleu de les alumnes…

Sí, he tingut només un alumne en els cinc anys que fa que ho faig. Crec que hi ha molts homes a qui agrada el bricolatge i que per tant podrien estar interessats en aquestes classes, però en el món dels cursos en general és la dona qui hi assisteix. Siguin de restauració, de cuina, d’educació dels infants… és la dona la que hi va, la que es forma, la que té curiositat. No et sabria explicar el motiu, però passa. Al final això vol dir que les dones són les que estem més actualitzades.

En aquests cursos ensenyeu en funció del que busca cada alumna?

Depèn de l’objecte que portin. A mi m’agrada valorar-ho en comú. Quan una porta una peça entre totes decidim què se’n pot fer. Hi ha tres opcions. Una és la restauració pura i dura. Tens un objecte antic que té un valor i ho vols deixar tal com era. Després pot ser un objecte, antic o no, que no t’agrada i al qual vols donar un canvi d’aires. Aquí pot entrar la restauració si està malmès, però també la transformació: folrar-ho per dins… Això seria el que anomenen makeover o transformació de mobles i objectes. I l’upcycling és quan realment transformes la funció d’un objecte i li dones un ús completament diferent.

A Andorra hi ha gaire gent que dediqui el seu temps lliure a això? Es pot dir que hi ha una petita comunitat de makeovers i upcyclers?

Penso que, si hi ha gent, ho fa bastant a casa seva. Avui dia les xarxes socials ajuden molt en aquest sentit. A YouTube trobes molts tutorials. Per a qui té curiositat i ganes de provar, les xarxes socials són clau perquè li permeten iniciar-se. Tant com una comunitat no ho crec. Hi ha sectors, com el de l’interiorisme, que podrien tenir el xip posat de pensar que no cal que tots els mobles siguin nous, que no cal que el projecte de redecoració transformi la casa de dalt a baix.

Escollir la vostra professió implica interès per l’art i la història, però també per la conservació de les coses en el sentit mediambiental?

Sí. Quan vols ser conservador-restaurador, d’entrada has de tenir una actitud de respecte vers el patrimoni. El patrimoni és un concepte molt ampli, perquè hi entra tot. Però és aquesta actitud, un sentiment de respectar qualsevol tipus de manifestació humana: cultural o científica, etnològica, immaterial (llegendes, cançons…). Respecte vers els records familiars. Respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni. Si no entens que tirant una llauna a terra estàs tirant una llauna a casa teva, perquè el carrer és casa teva, no estàs entenent res.

Es perden moltes coses perquè la gent que les troba o les hereta en desconeix el valor i les llença?

Ho veig molt sovint. Cas pràctic: et canvies de pis o els teus pares han deixat aquest món i et deixen el seu pis, que està ple de mobles o objectes. Què passa amb això? No hi ha mercat per a aquests objectes, discos, llibres, alguns de valor… Cada dos per tres algú em ve i em diu: “Mireia, tu que et dediques a això, què puc fer amb això?” Ho regalen, ho porten a la deixalleria o a Carisma, que estan saturats. Sé que hi ha treballadors de la deixalleria que veuen que els arriben coses xulíssimes i han d’agafar el martell i triturar-les perquè càpiguen al contenidor. És un problema greu. Jo he arribat a fer crides pel meu Instagram. Vaig avisar que hi havia uns bancs públics de fosa guapíssims i al cap de dos dies els va anar a buscar algú. Potser les deixalleries haurien de tenir un community manager que anés informant per les xarxes de les coses interessants que els arriben, per donar-los sortida.

Els últims mesos els has passat a Ràdio Andorra. M’has dit que vau fer el desamiantatge…

Em vaig formar com a tècnica desamiantadora per poder entrar en aquest equip d’especialistes que se n’ha encarregat, perquè la màquina [l’emissor Société Française Radio-Électrique, de 1939] requeria algú que en garantís la conservació i per establir una sèrie de pautes pel fet que és patrimoni nacional, un patrimoni únic al món. L’objectiu era recuperar l’estabilitat material de l’emissor. Com que el sostre de Ràdio Andorra és una claraboia i que en tancar l’emissora va començar a filtrar-s’hi aigua, la màquina, que és de ferro, es va mullar i ha patit oxidacions i corrosió que s’havien d’aturar. Nosaltres ens diem restauradors però en realitat el 80% del que fem és conservació. Actualment s’intenta frenar a màxim la intervenció estètica per tal que prevalgui l’autenticitat de l’objecte. Per respecte a la història de l’objecte.

Com la Victòria de Samotràcia, a la qual no han tornat a posar el cap i els braços que va perdre.

Són les nostres arrugues. Es fan analogies amb la cirurgia estètica: “Li hem fet un lífting“. Els restauradors fem una neteja, una consolidació, una fixació. Només això ja transforma l’objecte. Però avui s’intenten deixar les marques del temps. És la seva bellesa. A mi el millor que em poden dir és: “Doncs no es nota gaire la teva feina…” I és que no s’ha de notar. Nosaltres no som l’artista. A Ràdio Andorra no hem repintat l’emissor, a part d’un lateral molt malmès. S’ha netejar, s’ha polit, s’ha estabilitzat. Però té ratllades, cops, deformacions…

Tampoc s’ha fet una restauració funcional, oi?

No. Una restauració funcional seria, per exemple, que una màquina de cosir o una ràdio tornés a funcionar. És impossible que l’emissor de Ràdio Andorra torni a funcionar. Hi ha molts components que ja no hi són. I la màquina és de 1939 i està obsoleta. És una restauració tècnica, que és fer que aquell objecte sembli que es pot tornar a posar en funcionament. Que faci l’efecte que pots pitjar el botó i engegar-la.