KOMTOKA: una segona vida per a objectes llençats

Hi ha gent que va a les deixalleries a buscar mobles o objectes i hi ha artistes que hi van a recollir materials amb els quals treballar (properament publicarem en aquest blog entrevistes amb alguns d’ells). Aquestes visites, lluny de ser una nosa, són molt benvingudes pels responsables de les instal·lacions, perquè contribueixen a la reducció de residus i promouen la reutilització. De fet, molts treballadors de les deixalleries separen peces que consideren que poden interessar als visitants habituals.

I ara, anant un pas més enllà, la Deixalleria de les Valls del Nord ha creat un web, KOMTOKA, que, entre altres objectius, pretén donar a conèixer els objectes que alguns ciutadans han portat i als quals, a parer d’altres, encara els queda corda. Així, qualsevol persona pot consultar els productes disponibles prèviament a visitar la deixalleria.

Una ullada al web permet comprovar que disposen d’objectes d’allò més divers: mobles, làmpades, electrodomèstics, cotxets, elements de decoració nadalenca, esquís… Ara mateix n’hi ha pocs però se n’aniran afegint i llavors serà molt útil la possibilitat de filtrar-los per categoria. En aquest moment no hi ha roba, perquè les peces aprofitables arriben molt barrejades amb les que no ho són i cal fer un triatge que encara no s’ha fet, però tot arribarà.

Qui descobreixi al web alguna cosa que li pugui convenir tan sols ha de trucar o enviar un correu a la deixalleria per dir quan passarà a recollir-ho. Així de fàcil. El telèfon és el 847 042, i el correu, deixalleria@comumassana.ad. La Deixalleria de les Valls del Nord obre de 8 a 16 h de dilluns a dissabte.

El web de KOMTOKA inclou una crida perquè la gent hi porti els seus mobles i electrodomèstics vells i informa de la recollida de voluminosos que fan el Comú de la Massana (dilluns i dijous al matí) i el d’Ordino (dimarts i dijous al matí). Jaume Linol, cap del Departament de Manteniment i Serveis del Comú d’Ordino, demana: “No tinguis por d’apropar-te a la deixalleria, és un servei per a tu.”

El mateix opina Eva López, cap de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat del Comú de la Massana. “KOMTOKA és, si se’m permet, com un Wallapop d’objectes que pots anar consultant sense necessitat d’adreçar-te a la deixalleria, cosa que a la gent li costa, ja sigui per deixar-hi residus o per venir a veure què hi ha”, explica.

El servei “va dirigit no només a persones amb pocs recursos, pot servir a escoles d’art que recuperin objectes, gent que vol redissenyar mobles, empresaris que vulguin moblar apartaments turístics o oficines que necessiten prestatgeries o cadires…”, amplia López.

L’objectiu d’aquesta nova iniciativa és, en definitiva, fomentar la reducció de residus que cal tractar i eliminar i promoure la reutilització, ja sigui amb una neteja i capa de pintura, makeover (donar-li un toc original, canviar-li l’estètica) o upcycling (transformar-ne la funció).

I no cal de de la Massana o d’Ordino per passejar-se pel web (o directament per la deixalleria) a la cerca de peces de col·leccionista, el valor de les quals només saben reconèixer els experts, o d’objectes modestos, però que et poden fer un bon servei.

Mireia Garcia: “Un restaurador ha de tenir respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni”

Mireia Garcia és llicenciada en història de l’art i diplomada en conservació i restauració de béns culturals. Té més de quinze anys d’experiència i taller propi des del 2006, Retoc Restauració. Recentment ha intervingut en la restauració del l’emissor Société Française Radio-Électrique de Ràdio Andorra, una peça clau del patrimoni tècnic del país, i fa tallers perquè la gent aprengui a restaurar mobles i objectes, ja sigui conservant-ne l’aspecte original o transformant-ne la forma i la funció.

L’hem anat a veure al seu taller a Ordino perquè ens parli de la seva feina i de com tot això es relaciona amb les 3R. Un cop fetes les presentacions, conversant de tot i de res, la Mireia treu un tema al qual ens agafem per fer l’entrevista:

“Penso que hi ha molt poca creativitat i no em refereixo a creativitat únicament artística. Penso que un metge ha de ser creatiu. Ser creatiu vol dir trobar solucions, fer les coses d’una altra manera… Els tallers que faig són això: agafar un colador oxidat, que pensaves tirar, girar-lo, lacar-los i convertir-lo en una làmpada per a la teva cuina. El més fàcil és comprar una làmpada nova. És veritat que la creativitat i el temps estan renyits. Tots anem estressats. No es té prou paciència per arribar a processos creatius. I als col·les igual. Es munta un festival de final de curs i ho fan els profes. Ho han de fer els alumnes! I que adquireixin l’experiència de muntar un festival.”

A la vida quotidiana practiqueu les tres erres?

Sí, és clar. Reciclatge sempre. Aquí a la feina tenim productes que s’han de guardar bé, tinc un extractor perquè quan utilitzo productes volàtils no passin al medi ambient…

En el vostre sector es deuen utilitzar productes tòxics.

Alguns ho són, però la tendència és intentar que no ho siguin, ja no només per al medi ambient, també per a la salut dels treballadors i per a l’obra d’art. Hi havia un restaurador que deia: “Si és dolent per a tu, també ho és per a l’obra”. Per això intentem cada vegada més fer servir productes aquosos en comptes de poliuretans o dissolvents forts. Hem d’anar cap aquí.

Tot el que és tòxic imagino que ho aneu guardant per dur-ho a la deixalleria.

Sí, tinc un bidó d’hidrocarburs bruts. Hi vaig colant productes utilitzats i quan està ple l’etiqueto i el porto a la deixalleria. El mateix amb l’acetona. Però abans de reciclar cal reduir i en la restauració això significa intentar treballar amb productes el més innocus possible.

Quan recicleu un moble vell, ja sigui per conservar el seu estat original o per fer makeover, ja esteu evitant llençar un residu voluminós i comprar un moble nou, que també genera residus invisibles.

O comencem a anar més per aquí o això no acabarà bé. El que passa és que la gent s’hi ha d’acostumar, tenim el consumisme ficat a la vena. La decisió depèn d’un mateix. Jo, per exemple, ara m’he canviat de pis i ja estic cansada dels mobles, que fa quinze anys que els tinc. Per a mi és un repte: no em penso comprar res nou. El que no vull, ho vendré a algú, no ho penso tirar a la deixalleria perquè encara es pot utilitzar. I el que necessiti ho buscaré de segona mà o transformaré alguna cosa que ja tingui per fer-la al meu gust. Aquest tema el treballo amb les alumnes de les classes de restauració. Si elles no tenen res per transformar, els dic que ho demanin a algun amic o familiar. Que la taca d’oli es faci més grossa.

On feu les classes?

Les feia a l’Escola d’Art de la Massana i d’Ordino, a la Capsa, i a l’octubre he començat a fer-les aquí al taller. Les alumnes venen un matí a la setmana. De moment només tinc un grup.

Parleu de les alumnes…

Sí, he tingut només un alumne en els cinc anys que fa que ho faig. Crec que hi ha molts homes a qui agrada el bricolatge i que per tant podrien estar interessats en aquestes classes, però en el món dels cursos en general és la dona qui hi assisteix. Siguin de restauració, de cuina, d’educació dels infants… és la dona la que hi va, la que es forma, la que té curiositat. No et sabria explicar el motiu, però passa. Al final això vol dir que les dones són les que estem més actualitzades.

En aquests cursos ensenyeu en funció del que busca cada alumna?

Depèn de l’objecte que portin. A mi m’agrada valorar-ho en comú. Quan una porta una peça entre totes decidim què se’n pot fer. Hi ha tres opcions. Una és la restauració pura i dura. Tens un objecte antic que té un valor i ho vols deixar tal com era. Després pot ser un objecte, antic o no, que no t’agrada i al qual vols donar un canvi d’aires. Aquí pot entrar la restauració si està malmès, però també la transformació: folrar-ho per dins… Això seria el que anomenen makeover o transformació de mobles i objectes. I l’upcycling és quan realment transformes la funció d’un objecte i li dones un ús completament diferent.

A Andorra hi ha gaire gent que dediqui el seu temps lliure a això? Es pot dir que hi ha una petita comunitat de makeovers i upcyclers?

Penso que, si hi ha gent, ho fa bastant a casa seva. Avui dia les xarxes socials ajuden molt en aquest sentit. A YouTube trobes molts tutorials. Per a qui té curiositat i ganes de provar, les xarxes socials són clau perquè li permeten iniciar-se. Tant com una comunitat no ho crec. Hi ha sectors, com el de l’interiorisme, que podrien tenir el xip posat de pensar que no cal que tots els mobles siguin nous, que no cal que el projecte de redecoració transformi la casa de dalt a baix.

Escollir la vostra professió implica interès per l’art i la història, però també per la conservació de les coses en el sentit mediambiental?

Sí. Quan vols ser conservador-restaurador, d’entrada has de tenir una actitud de respecte vers el patrimoni. El patrimoni és un concepte molt ampli, perquè hi entra tot. Però és aquesta actitud, un sentiment de respectar qualsevol tipus de manifestació humana: cultural o científica, etnològica, immaterial (llegendes, cançons…). Respecte vers els records familiars. Respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni. Si no entens que tirant una llauna a terra estàs tirant una llauna a casa teva, perquè el carrer és casa teva, no estàs entenent res.

Es perden moltes coses perquè la gent que les troba o les hereta en desconeix el valor i les llença?

Ho veig molt sovint. Cas pràctic: et canvies de pis o els teus pares han deixat aquest món i et deixen el seu pis, que està ple de mobles o objectes. Què passa amb això? No hi ha mercat per a aquests objectes, discos, llibres, alguns de valor… Cada dos per tres algú em ve i em diu: “Mireia, tu que et dediques a això, què puc fer amb això?” Ho regalen, ho porten a la deixalleria o a Carisma, que estan saturats. Sé que hi ha treballadors de la deixalleria que veuen que els arriben coses xulíssimes i han d’agafar el martell i triturar-les perquè càpiguen al contenidor. És un problema greu. Jo he arribat a fer crides pel meu Instagram. Vaig avisar que hi havia uns bancs públics de fosa guapíssims i al cap de dos dies els va anar a buscar algú. Potser les deixalleries haurien de tenir un community manager que anés informant per les xarxes de les coses interessants que els arriben, per donar-los sortida.

Els últims mesos els has passat a Ràdio Andorra. M’has dit que vau fer el desamiantatge…

Em vaig formar com a tècnica desamiantadora per poder entrar en aquest equip d’especialistes que se n’ha encarregat, perquè la màquina [l’emissor Société Française Radio-Électrique, de 1939] requeria algú que en garantís la conservació i per establir una sèrie de pautes pel fet que és patrimoni nacional, un patrimoni únic al món. L’objectiu era recuperar l’estabilitat material de l’emissor. Com que el sostre de Ràdio Andorra és una claraboia i que en tancar l’emissora va començar a filtrar-s’hi aigua, la màquina, que és de ferro, es va mullar i ha patit oxidacions i corrosió que s’havien d’aturar. Nosaltres ens diem restauradors però en realitat el 80% del que fem és conservació. Actualment s’intenta frenar a màxim la intervenció estètica per tal que prevalgui l’autenticitat de l’objecte. Per respecte a la història de l’objecte.

Com la Victòria de Samotràcia, a la qual no han tornat a posar el cap i els braços que va perdre.

Són les nostres arrugues. Es fan analogies amb la cirurgia estètica: “Li hem fet un lífting“. Els restauradors fem una neteja, una consolidació, una fixació. Només això ja transforma l’objecte. Però avui s’intenten deixar les marques del temps. És la seva bellesa. A mi el millor que em poden dir és: “Doncs no es nota gaire la teva feina…” I és que no s’ha de notar. Nosaltres no som l’artista. A Ràdio Andorra no hem repintat l’emissor, a part d’un lateral molt malmès. S’ha netejar, s’ha polit, s’ha estabilitzat. Però té ratllades, cops, deformacions…

Tampoc s’ha fet una restauració funcional, oi?

No. Una restauració funcional seria, per exemple, que una màquina de cosir o una ràdio tornés a funcionar. És impossible que l’emissor de Ràdio Andorra torni a funcionar. Hi ha molts components que ja no hi són. I la màquina és de 1939 i està obsoleta. És una restauració tècnica, que és fer que aquell objecte sembli que es pot tornar a posar en funcionament. Que faci l’efecte que pots pitjar el botó i engegar-la.

L’stooping, el moviment mundial que rescata objectes trobats al carrer

Les xarxes socials van plenes amb un nou moviment social anomenat stooping, que consisteix a compartir informació sobre mobles abandonats al carrer perquè qui vulgui els pugui recollir abans que se’ls endugui el camió de les escombraries.

En realitat, el fenomen no és tan nou —ha existit sempre— i potser no necessita un nom en anglès: n’hi podem dir reutilització. I és que és així de simple: es tracta d’utilitzar allò que un altre ja no fa servir.

El nom en anglès, per cert, significa “ajupir-se”, i fa referència al gest que fem per recollir alguna cosa del terra. Una altra paraulota que s’usa en aquest context és trashure, fusió de trash (“brossa”) i treasure (“tresor”) que ve a significar que un mateix objecte pot ser tant una cosa com l’altra, segons a qui li ho demanem.

El que sí que és nou és la dinàmica del moviment. A diferents ciutats del món, alguns internautes han creat comptes d’Instagram per publicar fotos de mobles i altres objectes trobats al carrer. Així, si tot passejant trobes una butaca d’orelles o una chaise longue, pots o bé emportar-t’ho a casa si penses que et pot fer servei o bé fer-li una foto i enviar-ho a l’Instagram d’stooping de la teva ciutat juntament amb la seva localització i qui ho vulgui podrà passar a recollir-ho, si no ho ha fet algú altre abans.

Així evitem que molts mobles que només necessiten una petita reparació o una capa o dos de pintura vagin a la brossa i de pas creem una petita comunitat de gent que comparteix l’interès per l’ecologia i el reaprofitament.

El compte de rescat de mobles de Nova York té 200.000 seguidors i ja s’han començat a crear perfils específics de districtes i de barris. El de Toronto en té 15.000 i Barcelona li va al darrere amb 10.000. El de Madrid, creat fa ben poc, ja va pels 2.000.

A Andorra no existeix ara per ara un compte d’aquest tipus, així que la nostra proposta és doble:

  • Si et vols desfer de mobiliari, electrodomèstics o llibres, els pots dur a Càritas o a Carisma o anunciar-ho a les teves xarxes socials per si interessa a algú del teu cercle de coneixences. És allò —ja una mica suat— de “Twitter (o Instagram o Facebook…), fes la teva màgia!”.
  • I si pots dedicar una estona cada dia a publicar les fotos que rebis per missatge directe, crea tu mateix el compte d’stooping d’Andorra. De ben segur que correrà com la pólvora!

I si vols més consells de sostenibilitat, descarrega’t en un clic l’app Reciclem Bé, disponible per a iOS i Android.

Devantal amb uns texans trencats

reutilizacio_texans_reciclembe

Segona vida als texans!

Has renovat el teu armari i tens texans per descartar?

Recorda que sempre pots portar-los als contenidors del TÈXTIL, però si ets una mica manetes i vols fer una reutilització domèstica, la més sostenible de les reutilitzacions, aquí pots trobar un eco consell per posar en practiva. En una estona el tens fet!

Descarrega’t l’APP RECICLEM BE (disponible a Play Store i Apple Store) i consulta la secció d’ECO CONSELLS. Aprèn més sobre la reutilització de residus que produïm a casa, a més de trobar suggeriments de com reduir la generació d’escombraries.

reutilizacio_texans_reciclembe