Arxius de Entrevistes - Pàgina 3 de 4

3 de novembre de 20227 de novembre de 2022

Mireia Garcia: “Un restaurador ha de tenir respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni”

Mireia Garcia és llicenciada en història de l’art i diplomada en conservació i restauració de béns culturals. Té més de quinze anys d’experiència i taller propi des del 2006, Retoc Restauració. Recentment ha intervingut en la restauració del l’emissor Société Française Radio-Électrique de Ràdio Andorra, una peça clau del patrimoni tècnic del país, i fa tallers perquè la gent aprengui a restaurar mobles i objectes, ja sigui conservant-ne l’aspecte original o transformant-ne la forma i la funció.

L’hem anat a veure al seu taller a Ordino perquè ens parli de la seva feina i de com tot això es relaciona amb les 3R. Un cop fetes les presentacions, conversant de tot i de res, la Mireia treu un tema al qual ens agafem per fer l’entrevista:

“Penso que hi ha molt poca creativitat i no em refereixo a creativitat únicament artística. Penso que un metge ha de ser creatiu. Ser creatiu vol dir trobar solucions, fer les coses d’una altra manera… Els tallers que faig són això: agafar un colador oxidat, que pensaves tirar, girar-lo, lacar-los i convertir-lo en una làmpada per a la teva cuina. El més fàcil és comprar una làmpada nova. És veritat que la creativitat i el temps estan renyits. Tots anem estressats. No es té prou paciència per arribar a processos creatius. I als col·les igual. Es munta un festival de final de curs i ho fan els profes. Ho han de fer els alumnes! I que adquireixin l’experiència de muntar un festival.”

A la vida quotidiana practiqueu les tres erres?

Sí, és clar. Reciclatge sempre. Aquí a la feina tenim productes que s’han de guardar bé, tinc un extractor perquè quan utilitzo productes volàtils no passin al medi ambient…

En el vostre sector es deuen utilitzar productes tòxics.

Alguns ho són, però la tendència és intentar que no ho siguin, ja no només per al medi ambient, també per a la salut dels treballadors i per a l’obra d’art. Hi havia un restaurador que deia: “Si és dolent per a tu, també ho és per a l’obra”. Per això intentem cada vegada més fer servir productes aquosos en comptes de poliuretans o dissolvents forts. Hem d’anar cap aquí.

Tot el que és tòxic imagino que ho aneu guardant per dur-ho a la deixalleria.

Sí, tinc un bidó d’hidrocarburs bruts. Hi vaig colant productes utilitzats i quan està ple l’etiqueto i el porto a la deixalleria. El mateix amb l’acetona. Però abans de reciclar cal reduir i en la restauració això significa intentar treballar amb productes el més innocus possible.

Quan recicleu un moble vell, ja sigui per conservar el seu estat original o per fer makeover, ja esteu evitant llençar un residu voluminós i comprar un moble nou, que també genera residus invisibles.

O comencem a anar més per aquí o això no acabarà bé. El que passa és que la gent s’hi ha d’acostumar, tenim el consumisme ficat a la vena. La decisió depèn d’un mateix. Jo, per exemple, ara m’he canviat de pis i ja estic cansada dels mobles, que fa quinze anys que els tinc. Per a mi és un repte: no em penso comprar res nou. El que no vull, ho vendré a algú, no ho penso tirar a la deixalleria perquè encara es pot utilitzar. I el que necessiti ho buscaré de segona mà o transformaré alguna cosa que ja tingui per fer-la al meu gust. Aquest tema el treballo amb les alumnes de les classes de restauració. Si elles no tenen res per transformar, els dic que ho demanin a algun amic o familiar. Que la taca d’oli es faci més grossa.

On feu les classes?

Les feia a l’Escola d’Art de la Massana i d’Ordino, a la Capsa, i a l’octubre he començat a fer-les aquí al taller. Les alumnes venen un matí a la setmana. De moment només tinc un grup.

Parleu de les alumnes…

Sí, he tingut només un alumne en els cinc anys que fa que ho faig. Crec que hi ha molts homes a qui agrada el bricolatge i que per tant podrien estar interessats en aquestes classes, però en el món dels cursos en general és la dona qui hi assisteix. Siguin de restauració, de cuina, d’educació dels infants… és la dona la que hi va, la que es forma, la que té curiositat. No et sabria explicar el motiu, però passa. Al final això vol dir que les dones són les que estem més actualitzades.

En aquests cursos ensenyeu en funció del que busca cada alumna?

Depèn de l’objecte que portin. A mi m’agrada valorar-ho en comú. Quan una porta una peça entre totes decidim què se’n pot fer. Hi ha tres opcions. Una és la restauració pura i dura. Tens un objecte antic que té un valor i ho vols deixar tal com era. Després pot ser un objecte, antic o no, que no t’agrada i al qual vols donar un canvi d’aires. Aquí pot entrar la restauració si està malmès, però també la transformació: folrar-ho per dins… Això seria el que anomenen makeover o transformació de mobles i objectes. I l’upcycling és quan realment transformes la funció d’un objecte i li dones un ús completament diferent.

A Andorra hi ha gaire gent que dediqui el seu temps lliure a això? Es pot dir que hi ha una petita comunitat de makeovers i upcyclers?

Penso que, si hi ha gent, ho fa bastant a casa seva. Avui dia les xarxes socials ajuden molt en aquest sentit. A YouTube trobes molts tutorials. Per a qui té curiositat i ganes de provar, les xarxes socials són clau perquè li permeten iniciar-se. Tant com una comunitat no ho crec. Hi ha sectors, com el de l’interiorisme, que podrien tenir el xip posat de pensar que no cal que tots els mobles siguin nous, que no cal que el projecte de redecoració transformi la casa de dalt a baix.

Escollir la vostra professió implica interès per l’art i la història, però també per la conservació de les coses en el sentit mediambiental?

Sí. Quan vols ser conservador-restaurador, d’entrada has de tenir una actitud de respecte vers el patrimoni. El patrimoni és un concepte molt ampli, perquè hi entra tot. Però és aquesta actitud, un sentiment de respectar qualsevol tipus de manifestació humana: cultural o científica, etnològica, immaterial (llegendes, cançons…). Respecte vers els records familiars. Respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni. Si no entens que tirant una llauna a terra estàs tirant una llauna a casa teva, perquè el carrer és casa teva, no estàs entenent res.

Es perden moltes coses perquè la gent que les troba o les hereta en desconeix el valor i les llença?

Ho veig molt sovint. Cas pràctic: et canvies de pis o els teus pares han deixat aquest món i et deixen el seu pis, que està ple de mobles o objectes. Què passa amb això? No hi ha mercat per a aquests objectes, discos, llibres, alguns de valor… Cada dos per tres algú em ve i em diu: “Mireia, tu que et dediques a això, què puc fer amb això?” Ho regalen, ho porten a la deixalleria o a Carisma, que estan saturats. Sé que hi ha treballadors de la deixalleria que veuen que els arriben coses xulíssimes i han d’agafar el martell i triturar-les perquè càpiguen al contenidor. És un problema greu. Jo he arribat a fer crides pel meu Instagram. Vaig avisar que hi havia uns bancs públics de fosa guapíssims i al cap de dos dies els va anar a buscar algú. Potser les deixalleries haurien de tenir un community manager que anés informant per les xarxes de les coses interessants que els arriben, per donar-los sortida.

Els últims mesos els has passat a Ràdio Andorra. M’has dit que vau fer el desamiantatge…

Em vaig formar com a tècnica desamiantadora per poder entrar en aquest equip d’especialistes que se n’ha encarregat, perquè la màquina [l’emissor Société Française Radio-Électrique, de 1939] requeria algú que en garantís la conservació i per establir una sèrie de pautes pel fet que és patrimoni nacional, un patrimoni únic al món. L’objectiu era recuperar l’estabilitat material de l’emissor. Com que el sostre de Ràdio Andorra és una claraboia i que en tancar l’emissora va començar a filtrar-s’hi aigua, la màquina, que és de ferro, es va mullar i ha patit oxidacions i corrosió que s’havien d’aturar. Nosaltres ens diem restauradors però en realitat el 80% del que fem és conservació. Actualment s’intenta frenar a màxim la intervenció estètica per tal que prevalgui l’autenticitat de l’objecte. Per respecte a la història de l’objecte.

Com la Victòria de Samotràcia, a la qual no han tornat a posar el cap i els braços que va perdre.

Són les nostres arrugues. Es fan analogies amb la cirurgia estètica: “Li hem fet un lífting“. Els restauradors fem una neteja, una consolidació, una fixació. Només això ja transforma l’objecte. Però avui s’intenten deixar les marques del temps. És la seva bellesa. A mi el millor que em poden dir és: “Doncs no es nota gaire la teva feina…” I és que no s’ha de notar. Nosaltres no som l’artista. A Ràdio Andorra no hem repintat l’emissor, a part d’un lateral molt malmès. S’ha netejar, s’ha polit, s’ha estabilitzat. Però té ratllades, cops, deformacions…

Tampoc s’ha fet una restauració funcional, oi?

No. Una restauració funcional seria, per exemple, que una màquina de cosir o una ràdio tornés a funcionar. És impossible que l’emissor de Ràdio Andorra torni a funcionar. Hi ha molts components que ja no hi són. I la màquina és de 1939 i està obsoleta. És una restauració tècnica, que és fer que aquell objecte sembli que es pot tornar a posar en funcionament. Que faci l’efecte que pots pitjar el botó i engegar-la.

7 d'octubre de 20227 d'octubre de 2022

Casa Gendret: “Tenia sobreproducció de fruita i vaig decidir tancar el cercle i fer confitures”

Els interessats pels productes alimentaris locals coneixen perfectament Casa Gendret, marca de confitures i gelees que es pot trobar en nombrosos establiments i mercats del país. S’elaboren de manera artesanal amb matèries primeres de collita pròpia, amb fruita sencera, amb la mínima quantitat de sucre i sense colorants ni conservants. Mathieu Garaud d’Autèntic Abelles ens va suggerir que parléssim amb Antònia Parramon, impulsora d’aquest negoci familiar, perquè treballa amb una filosofia centrada en el màxim aprofitament dels recursos i l’economia circular i perquè ens explicaria moltes coses que ens interessarien. I cap a Juberri vam anar.

Què és Casa Gendret? Feu producció i venda d’hortalisses i de productes elaborats…

Casa Gendret és el nom de tota la vida de la casa. És una petita explotació agrícola que vaig començar fa dotze anys. Vaig començar perquè em van tocar d’herència una sèrie de camps. Jo era bibliotecària i volia canviar una mica de xip i vaig començar a pensar què podia fer aquí dalt. La meva idea era plantar gerds, perquè aquí n’hi ha molts de salvatges i sabia que funcionaria. Buscant per internet vaig trobar un senyor de l’Arieja que em va dir: “Vine’m a veure”. Ell em va ensenyar el tema dels hivernacles, que em va encantar, i m’hi vaig ficar de cap. Ens hem especialitzat en fruites del bosc.

I més coses…

Tenim la quota de tabac de tota la vida, quatre cabres…

I oques…

Sí, són per vigilar. Perquè hi ha animals de dues cames que entren i agafen maduixes. Al principi treballava tota sola i les oques m’avisaven, perquè m’havia passat de trobar-me gent amb la cistelleta dins de l’hivernacle. Sí, sí, és molt efectiu. I a més fan uns ous enormes, molt bons per a pastisseria, perquè la clara puja molt.

Casa Gendret és conegut per les confitures, però també vens producte fresc. Què va ser primer?

Primer venia el producte fresc, però tenia sobreproducció perquè la gent no em coneixia. Perquè has d’entrar al mercat i no és tan fàcil. Quan vaig dir: “Tiro la tovallola, passo de tot”, em van trucar i em van dir: “Va, sí, et comprem la fruita”. Els primers anys van ser durs. Ara està molt de moda i sembla fàcil, però al principi, al mes d’agost la fruita me la menjava amb patates. Llavors vaig decidir tancar el cercle i fer les confitures.

Economia circular, que es diu ara.

Sí. El meu para ja feia confitura de tomata verda, perquè aquí les tomates no maduren i llavors s’aprofitava tot. I vaig anar a fer un curset d’elaboració de confitures al Museu de la Confitura, a Torrent (Baix Empordà), amb la Georgina Regàs. Li vaig baixar la meva fruita i vam fer una cooperació molt xula. Em va ensenyar a fer gelees, que és tot un altre món.

Quin client tens?

Ho abasto una mica tot: tinc botiguetes, supermercats… Particulars cada vegada més, perquè també els agrada pujar i passar una estona. Venen moltes senyores jubilades. Com que en saben, opinen. És divertit. I tinc algun restaurant que em compra 10 kg per setmana.

Està bé que els restaurants apostin per producte de quilòmetre zero.

T’adones que hi ha restauradors que hi creuen, és molt agraït. A vegades pujo a Canillo o a Arans per portar un quilo i mig de maduixes. Per a mi és gratificant.

També fas visites organitzades.

Aquí venen particulars que veuen el cartell a l’entrada. Venen amb nens, cullen les maduixes, em compren alguna confitura… No són gaires. Jo ho he fet a França. Trobo molt xulo entrar al camp d’un pagès i que et doni una panera i et digui que agafis el que vulguis. Allà funciona molt.

I estàs en moltes fires i mercats.

Hi estava. Cada vegada menys, perquè és molt cansat. Hi estava pel plaer, per parlar amb la gent. Els mercats sempre m’han agradat molt. Quan viatjo vaig a mercats i m’hi passo hores, perquè és una manera d’entendre la gent del país.

Inicialment et vas interessar pel gerd.

Sí, però quan vaig tastar les maduixes d’aquest pagès francès les vaig trobar delicioses i en vaig voler fer. Vaig començar amb un hivernacle perquè aquí estem molt alts. El que té de bo aquesta altitud (1.600 m) és que la diferència tèrmica entre el dia i la nit és brutal i llavors les maduixes per madurar, a la nit, com que refresca, han de treballar més i puja molt el sucre. Per això són tan dolces. En no fer tractaments químics agressius i collir-la madura, queda més bona i més gustosa. La temptació de posar-hi pesticides hi és, perquè una malura se’t pot carregar la collita, però no vull treballar així.

Quina superfície de terreny teniu?

Dues hectàrees, de les quals només una de cultivada. M’he de pensar si créixer. Vendre-ho tot a Andorra és difícil, tot i que també podria exportar. Una altra dificultat és trobar personal… I l’altra és la natura, que fa el que li dona la gana. Jo acostumo a tenir producció del 24 de juny fins a la Fira d’Andorra la Vella. Aquest any vaig tenir producció al juny, després va fer massa calor i no vam tenir ni una sola maduixa durant juliol i agost. I ara [l’entrevista es va fer al setembre] ha fet un esclat i fem 80 kg al dia. Col·loca’ls!

Estàs ampliant la gamma de productes?

La fruita vermella la tinc tota: la grosella espinosa, el cassís (que és la grosella negra), la grosella groga, que en confitura és una delícia, la vermella, els gerds, els gerds grocs, tres tipus de maduixes… Vaig fer l’estudi de nabius que va proposar l’Associació de Pagesos i és l’únic que no em funciona aquí dalt. La terra no és apta. Ara estic fent un altre estudi amb un nabiu que ve del Canadà que han creuat amb un de japonès i la veritat és que és superproductiu.

I també tens mores.

També. Boníssimes.

No fas servir pesticides però no compleixes els requisits de cultiu ecològic.

Si hagués d’exportar segurament ho necessitaria, però aquí a Andorra tothom em coneix. És que tot són diners… No ho descarto, potser l’any que ve. Jo faig les coses ben fetes. Si hagués de tractar químicament seria la primera a plegar trastos, perquè no m’interessa el tema.

A ReciclemBé ens interessen les pràctiques relacionades amb les 3R. La idea de fer confitura es basa precisament en aprofitar l’excedent de producció.

Així és. També quan un comprador ens torna cinc pots buits li’n regalem un de ple. Les restes vegetals les donem de menjar a les gallines, com s’ha fet sempre a pagès. Tinc unes gallines que en diem periques i les tinc a la cort de les cabres —no són meves, són del masover— perquè se’ls mengen les puces. Així no les hem de tractar. Les cabres netegen el sotabosc. I les oques, a més de ser una alarma natural, adoben el terreny. Els agrada molt, a més, estar a l’hivernacle. En tenia set i algunes s’han anat morint. A vegades ve la guineu o la fagina i se les menja. L’oca té la peculiaritat que si se’n mor una, la seva parella es panseix, es queda en un racó i es mor al cap de poc. Ara me’n queden dos.

31 d'agost de 20224 d'octubre de 2022

Autèntic Abelles: “Hem de repensar la manera com consumim i així canviarà la manera de produir. És el consumidor qui ho canviarà tot”

Per poc que us hagueu mogut pel país, us sonarà Autèntic Abelles. No és l’única marca de mel andorrana, però la trobeu a totes les fires i mercats, organitzen visites als ruscs, fan campanyes d’apadrinament dels ruscs, comercialitzen gran diversitat de productes derivats de la labor d’aquests simpàtics himenòpters i són uns apassionats de l’apicultura en particular i de l’ecologia en general.

Mathieu Garaud és nascut a Nantes però porta més de vint anys a Andorra. Arran d’una lesió i de la consegüent convalescència va començar a meditar com fer alguna feina relacionada amb la natura. “M’entusiasma el formatge i vaig pensar a fer-ne, però com cal: amb ramat propi. Però em vaig adonar que era molt sacrificat i que requeria una gran inversió i finalment se’m va acudir dedicar-me a les abelles. Vam començar fa tretze anys amb dos ruscos i ara en tenim 150 per tot Andorra.”

Com és el dia a dia d’un apicultor?

Al gener, a Andorra, ja floregen els avellaners. Quan això passa les abelles s’activen dues o tres hores al dia. De vegades pot estar nevat i les abelles estan treballant. Al febrer i març apareixen més flors. Al març-abril treballem força, mirem l’estat de salut de les abelles i les reserves d’aliment que tenen, i comencem a dividir-les. Posem petits eixams en caixes noves. A l’estiu les deixem fer i a mitjan o final d’estació fem la recollida de l’any. Al setembre preparem els ruscos per a l’hivern, els baixem a terrenys on corrin menys risc de quedar colgats per la neu. Deixem 25 kg de mel a cada rusc perquè les abelles puguin sobreviure tota la temporada.

És dura, la feina de l’apicultor?

Treballes amb la natura, has de viure al seu ritme. A l’hivern ens centrem en la part comercial i la renovació de material, però la primavera és explosiva. Si no hi ha passió és dur, però si hi ha passió no ho canvies per res.

Es diu que si les abelles desapareixen l’ésser humà no podrà sobreviure. Estan en perill, les abelles?

Avui dia a Europa hi ha un 30% anual de mortalitat de l’espècie. Si no hi hagués apicultors ja fa temps que no hi hauria abelles. Si les abelles i altres insectes no pol·linitzen les flors, en quatre o cinc anys baixaria molt la producció d’aliments. El causant del problema és l’home: per l’abús de pesticides i per la reducció d’hàbitats. A Andorra estem construint molt i ens estem menjant la vegetació. La varroa destructor, que mata les abelles, és un error humà. Hem dispersat aquest àcar originari d’Àsia arreu del món amb el comerç internacional. Per la mateixa raó tenim la vespa asiàtica a Europa des del 2004. De moment està a la Seu, qualsevol dia arribarà a Andorra. Haurem de fer com a Mallorca, Galícia i altres llocs i demanar ajut a la població per posar trampes. A Mallorca l’han eradicat en tres anys gràcies a la col·laboració de la ciutadania. Som els humans qui estem fent desaparèixer les abelles. Hem de canviar la manera de produir, hem d’evitar fer servir pesticides. Hem de repensar la manera com consumim i així canviarà la manera de produir. És el consumidor qui ho canviarà tot.

Què pot fer concretament el consumidor?

Per exemple, si trobes maduixes al desembre, no les compris. Hem de tornar a consumir productes de temporada, perquè és molt més sa i més sostenible. Per això el segell ‘bio’ està pujant, perquè el consumidor és cada vegada n’és més conscient.

N’és conscient, però molts no compren productes orgànics perquè són més cars.

Sí. Però quan s’hi posi molta gent baixaran els costos.

Si consumim mel contribuïm a mantenir les abelles?

Sí, però ha de ser mel artesana i no industrial, perquè ja es produeix mel sintètica. A la Xina, en el temps que han duplicat el nombre d’abelles han multiplicat per deu la producció de mel. Com s’ho han fet? Amb sucre d’arròs i aromes artificials. Baixen els costos, però alguns pots no porten ni el 5% de mel. La mel és el tercer producte més falsejat del món.

Alguns dels vostres ruscos porten noms de persones i empreses…

Són els patrocinadors. Poden venir a visitar les seves abelles. Per Nadal els portem la mel que han fabricat i ens ajuden a mantenir el negoci. En lloc de demanar diners a un banc els demanem als clients. Saben que aquest rusc és seu i que fan una contribució a la natura.

És un finançament col·lectiu.

Els demanem 400 € l’any i els donem productes per valor de 300 €, de manera que fan una contribució neta de 100 €.

Quins productes i serveis oferiu?

Venem diversos tipus de mel, segons la temporada, gelea real, espelmes… També fem bee wraps, que nosaltres anomenem Abellprotect. És un teixit de cotó recobert de cera d’abella que substitueix el plàstic i el paper d’alumini. El pots fer servir per embolicar el menjar, com un entrepà o un meló encetat. Arribes a casa, l’esbaldeixes amb aigua, el deixes assecar i l’endemà el pots fer tornar a utilitzar. Té una durada de vida de 3 mesos a un any, segons l’ús que en facis. I quan es fa malbé ens el pots portar, li traiem la cera i n’hi posem de nova. També fem tallers perquè la gent s’ho faci a casa. I hem començat a fer hidromel. Estem ensenyant que la mel es pot beure a més de menjar. Gairebé hem venut tota la producció i ara estem fent entre set i deu hidromels amb mel de diferents flors. I aquest estiu hem fet fins i tot mojitos d’hidromel. La imaginació ens permet treballar les abelles de diferents maneres.

Teniu constància de quantes explotacions d’abelles hi ha a Andorra?

N’hi ha unes quaranta, de les quals tres la comercialitzen: Casa Folch a Juberri (Sant Julià de Lòria), Naturalis al Forn (Canillo) i nosaltres.

La mel d’Andorra té un sabor i unes qualitats particulars?

La mel d’abarset és la més habitual. És molt afruitada, molt suau. Però n’hi ha de molts tipus. L’apicultor, si treballa bé, pot seleccionar les flors de les quals s’alimenten les abelles i crear molts gustos diferents.

Esteu adherits a la marca Productes Agrícoles i Artesans d’Andorra. Hi ha entesa entre els socis?

Ens coneixem tots, ens veiem a molts mercats i ja estem parlant de crear una associació per defensar els nostres interessos. Hi ha empreses de fora que enganyen la gent dient que fan productes a Andorra.

Penseu que el producte ecològic i artesà és un valor per al país?

I tant. I cada dia més. El turisme és sensible als productes locals, per emportar-se’ls com a record. Quan tasten els nostres productes normalment se sorprenen positivament. I la gent del país també, hi ha moltes coses que desconeixen i es meravellen en descobrir-les.

Si estem a l’aire lliure i ens ronda una abella què hem de fer?

Molt sovint no són abelles sinó vespes. Si ets al jardí i hi ha flors potser sí. Però si fas una costellada qui s’acosta a rosegar la carn i la fruita són les vespes. Què hem de fer? En principi, deixar-les estar, però si realment ens molesten és millor anar-se’n. Si mai ens pica una abella cal treure l’ham i aplicar escalfor a la picada. No hi poseu mai gel.

27 de juliol de 20224 d'octubre de 2022

Més que Decoració: “El futur és fer cases passives amb fusta recuperada, no pas gratacels”

La Fusteria Més Que Decoració està especialitzada en treballs de fusta vella que importen dels països escandinaus. La netegen, la tracten per aconseguir tot l’encant de l’estil nòrdic i la reutilitzen “a fi de contribuir a conservar el planeta minimitzant el cost ambiental en tots els nostres processos”, expliquen al seu web. Josep Odena va obrir el negoci fa molts anys i a la seva mort va recollir el testimoni el seu fill David, que és qui, amb la seva dona, Anna Díez, ha marcat el canvi de rumb que els ha dut a ser una de les poques fusteries del Pirineu que treballen amb matèries primeres recuperades.

L’Anna ens cita a la botiga que tenen a Andorra la Vella i ens explica el com, quan i per què d’aquesta iniciativa sota l’atenta mirada de la seva filla, Skyland, que s’ha incorporat fa poc al negoci —la tercera generació— desenvolupant tasques de disseny i màrqueting. Diu l’Anna: “Tenim dues línies de negoci. D’una banda tenim la fusteria, on estem fent molts projectes. Per exemple, hem fet una borda a Incles en col·laboració amb la interiorista Laura Torres. És una casa passiva (un edifici dissenyat i aïllat perquè tingui un consum energètic pràcticament nul), feta tota ella amb materials reciclats.”

“I de l’altre banda tenim Oldwood, uns taulons de fusta autoinstal·lables que es venen al metre quadrat. De moment els tenim en quatre acabats. És un producte de disseny propi, 100% reciclat. Ja ho estem distribuint per tota Espanya. Això ho pot comprar un fuster per instal·lar-li al client, per exemple per revestir una porta, una taula, una biga…”

D’on va sorgir la idea de treballar amb fusta reutilitzada?

Fa molts anys que veiem als Alps cases superboniques fetes amb fusta vella. Penses: això a Andorra ens convindria. Ha d’haver-hi cases de pedra, és clar, però també de fusta.

Què té d’especial la fusta vella?

Té un encant que no té la nova. No té mai el mateix color. Aquest gris, per exemple (m’ensenya un tauló), no és tenyit. Com més sol rep més gris es torna. Tots els colors són naturals. Aquest espai on som té un encant especial. Si estigués revestit amb fusta nova seria una mica més avorrit.

La fusta reflecteix la vida que ha tingut…

Exacte. Són peces úniques, no en trobes dues d’iguals.

La majoria de fusta que feu servir procedeix dels països escandinaus. Per què?

Als països nòrdics hi ha un mercat molt establert per a la fusta de segona mà. És normal que quan renoven una casa o un graner venguin la fusta vella per recuperar-la. Aquí no se’n troba. Si sabem d’alguna borda que es desballesta intentem comprar la fusta. Però a Andorra, a Espanya i fins fa poc tampoc a França no hi ha tradició de recuperar-la, es llença directament. És una llàstima perquè la fusta es pot netejar i tractar i tenir una segona vida.

Com va ser el traspàs de les regnes del negoci? Vau definir i posar en marxa un pla estratègic o ha estat un canvi progressiu?

Busques coses diferents perquè a Andorra hi ha molts fusters i has de diferenciar-te. Vam veure alguns projectes fets amb fusta vella a França i ens hi vam llançar, perquè no tothom sap tractar aquest material. Aquest tipus de fusta ens va enamorar, la vivíem i sentíem com a nostra. D’això deu fer uns 15 anys. Ara molta gent ens ve a buscar per aquesta fusta, perquè no la troben enlloc més.

Quants sou?

Som vuit treballadors fixos, però tenim gent que ens ajuda i entre tots potser arribem als 14.

Quins tipus de fusta feu servir?

Principalment és pi. Sí que hi ha roure… Però el pi té molta sortida. En ser reciclat és un producte més car, perquè s’ha de recuperar, netejar, tractar…

Quins productes feu?

Es pot fer tot: interior, exterior… Ara estem fent una obra molt gran a Sispony. Les Bullidores són sis xalets fets exclusivament amb fusta vella. Se n’haurien de fer més a Andorra, de xalets així. Igual que de cases passives. Això és el futur i no pas fer gratacels.

Quin perfil de comprador teniu?

A part d’aquesta obra, que és d’una promotora, normalment treballem per a client final. Fem molta reforma de client particular, ja sigui directament o amb la intermediació d’alguna interiorista… Hi ha excepcions, és clar, com una reforma a Anyós Park, on volien donar als apartaments un to més rústic.

Feina a banda, sou sostenibles en el vostre dia a dia?

A casa l’Skyland és la que ens ha impulsat a canviar d’hàbits. La veritat és que les noves generacions estan molt conscienciades. A nosaltres ens han ensenyat a no comprar ampolles d’aigua… Bé, ja fa anys que hem deixat de comprar-ne —a més a Andorra tenim aigua molt bona—, però ens ho va ensenyar ella.

Esteu estudiant ampliar la gamma de productes, obrir nous mercats…?

Cap a final d’any ampliarem la gamma de revestiments d’Oldwood amb panells en tres dimensions. Volem anar a poc a poc.

1 de juliol de 20224 d'octubre de 2022

Color Botanica: “No sabem d’on ve el que comprem i això és un problema no només mediambiental, sinó també de drets humans”

Sara Valls és una escaldenca que després de rodar pel món va tornar a casa i va posar en marxa un petit negoci artesanal consistent en l’elaboració de roba i accessoris amb tints naturals. Ella mateixa recol·lecta plantes autòctones i aprofita restes de fruites i hortalisses de la cuina. Color Botanica, explica, “és la meva petita empresa sorgida del desig de viure en simbiosi amb la natura, nodrir la creativitat i enfocar la vida des d’una perspectiva slow.”

Què feies abans de Color Botanica?

Vaig estudiar belles arts i educació social i en tornar a Andorra vaig estar uns mesos a l’Escola Meritxell (ara Fundació Meritxell), dos anys de profe de plàstica a l’Escola Andorrana i, al final, de tècnica de Joventut al Comú d’Andorra la Vella. Aquesta feina era de mitja jornada i va ser el primer pas cap al que faig ara. En un projecte, o hi poses tota l’energia o no surt, es queda en afició. I em vaig acabar tirant a la piscina.

Tinc entès que també hi ha un viatge al Nepal que va ser il·luminador.

Allò va ser més aviat per decidir tornar a Andorra i buscar la manera de dedicar-me al territori. En aquell moment passava per una fase molt muntanyenca i pensava que havia de treure’m el títol de guia. M’encanta la muntanya però mai he estat gaire esportista, així que potser no era aquest el camí. I un dia vaig descobrir els tints i va ser el súmmum, perquè en realitat a mi el que m’interessa més és la creativitat. I poder-ho relacionar amb plantes que podia trobar en el meu entorn era perfecte.

Ja tenies coneixements sobre els usos alimentaris i medicinals de les plantes, oi? D’on et venia?

De la iaia i de la mama, sobretot, i també de fer tallers del CENMA i de llegir llibres de fitoteràpia. No soc experta en el tema, però m’encanta aprendre.

Segur que coneixes la tradició de les trementinaires de Tuixent i la Vansa. Te’n sents hereva?

M’agrada pensar-ho, tot i que ho he derivat cap al disseny i la creativitat. A l’últim feina em deien la Trementinaire Moderna, per no dir-me l’Herbes, suposo, ha ha!

I de tints, on n’has après?

Ho vaig veure a la televisió francesa. Havia d’entrar a treballar a l’Escola Andorrana i havia de fer classes en francès i per refrescar l’idioma, em vaig dir: doncs me’n vaig a França. I vaig veure aquest programa i vaig voler investigar sobre el tema. I vaig anar a Lauris, un poblet de la Provença on hi ha un jardí botànic tintorer, una associació que treballa amb tints naturals, Couleur Garance, i el senyor que vaig veure per la tele, Michel Garcia, que ha acabat essent el meu mestre. Em vaig plantar a casa seva i em va obrir les portes.

Com a Karate kid…

Sí, ha ha! Vaig veure que era algú amb qui valia la pena aprendre, sobretot perquè investiga i no s’ha quedat amb els manuals de fa dos-cents anys.

Creus que la saviesa popular sobre els usos de les plantes corre el perill d’oblidar-se, de desaparèixer?

Crec que no perquè s’està posant de moda. Les modes són un rotllo però en aquest cas ajuda a fer-ho reviure una mica. Sempre que he anat al CENMA a fer tallers d’etnobotànica estan plens! Crec que hi ha interès, però és veritat que ens hem oblidat de moltes coses. Tot i que sempre hi ha algú que t’ho pot explicar. Jo m’hi he trobat en el món tèxtil, que en sé molt poc i no paro de conèixer gent que me n’explica coses fascinants. De tèxtil a Catalunya hi ha tanta cultura, i de no fa tant, que és molt fàcil recuperar-la. I aquí els que tenim iaies ho tenim fàcil per rescatar coneixements.

Sembla que Escaldes, gràcies a la surgència d’aigua calenta, havia tingut també una petita indústria tèxtil.

Sí, La Fàbrica de la Llana es diu així per un motiu. Però a Andorra, com que tot era a petita escala, quan els voltants es van començar a industrialitzar, el d’aquí va deixar de ser viable.

Consideres que el teu canvi de forma de vida ha estat valent? Has hagut de prescindir de moltes coses per fer el que volies?

És que se m’ha ajuntat emprendre amb la maternitat i amb la pandèmia. La maternitat ja et tanca una mica a casa, és una vida una mica de cova. I si a sobre et confinen durant uns mesos… La meva vida ha agafat un ritme molt diferent al que tenia abans, així que tampoc m’estic adonant que m’estigui perdent res. És veritat que engegar un projecte així, fins que comença a funcionar, és molt diferent a tenir un sou fix. Però crec que hi ha molts valents i valentes. De cop, un sector econòmic s’enfonsa i un munt de gent s’ha de reinventar a la força. Jo tinc la sort que ho he decidit jo.

Una part de les matèries primeres que utilitzes són plantes que reculls i una altra són restes de fruites i verdures que la gent et porta. Vols aprofitar per fer una crida perquè te’n portin més o ja estàs servida?

Que me’n portin! Encara tinc reserva però arribarà un moment que me’n faltarà, així que agraeixo un munt si algú vol col·laborar.

Què et poden portar?

Pell de ceba… —només la part seca, la ceba se la poden menjar—, pells i pinyols d’alvocat i pells de magrana. Si ho volen guardar, cal que abans de posar-ho en una bossa ho deixin assecar, si no es podreix i no em serveix. També utilitzo camamilla, te, nous verdes…

Pots posar exemples de plantes tintoreres fàcils de trobar que la majoria de gent desconegui que ho són?

Una que abunda molt a Andorra és el beç, i a més dona diversos colors. Amb les fulles faig colors de groc cap a caqui, molt macos, i amb l’escorça —que té molts tanins, que és el que la fa cremar a poc a poc i per això s’utilitza en falles— faig un marró ataronjat molt maco.

Al teu web expliques que “en la majoria d’ocasions, les plantes tintoreres són les mateixes que les medicinals o comestibles perquè, justament, les molècules de color són les molècules terapèutiques”.

Els flavonoides, els carotens, els tanins, l’indigotina…— s’utilitzen en farmàcia i també són els elements de la planta que tenyeixen. Em sembla molt poètic! Per exemple, la saba del beç —que ara hi ha una noia que la comercialitza a Andorra— és molt desintoxicant. Els tanins són medicinals per a nosaltres i per a la planta, a la qual protegeixen del foc. Les pinasses també en porten. L’hipèric, per exemple, que és un antidepressiu i antiinflamatori, és un colorant esplèndid.

Trobes tints naturals tot l’any?

La camamilla fa un groc i un caqui molt macos, però quan no n’hi ha els puc substituir amb beç. Més o menys sempre puc assegurar-me la gamma de colors. I de restes de cuina en tinc tot l’any.

D’on treus els teixits?

Baixo a una botiga de Barcelona que gran part del que tenen en natural i blanc, que és el que jo busco, es produeix a Catalunya. Intento trobar proximitat, tot i que la matèria primera no tinc clar d’on ve. Hi ha una gent superinteressant que usa cotó andalús i fa tota la producció a Catalunya, però és caríssim i encara no estic en aquest punt. Però estic descobrint que hi ha més indústria del que pensava, i bastantes coses es tornen a fer aquí. Ens hem desconnectat de saber d’on ve el que comprem i això és un problema no només mediambiental, sinó també de drets humans. No saps qui treballa en segons quins tallers ni quina edat té.

Quins productes vens?

Bosses, motxilles, moneders, bosses tote, roba (quimonos, mocadors…). També faig kits per tenyir a casa. M’encanta transmetre el que faig i veig que quan la gent ho descobreix se sorprèn.

Volem conèixer noves iniciatives sostenibles. Amb qui ens recomanes que parlem?

Amb Més que Decoració. És una fusteria que fa projectes d’interiorisme i treballa amb fusta recuperada.