Avui és el Dia Internacional de la conscienciació sobre el malbaratament alimentari i volem compartir amb tu una infografia amb petites pràctiques, que ajuden a reduir aquest hàbit que lamentablement, gran part de la societat té.
L’objectiu d’aquest dia és actuar per transformar els hàbits alimentaris fent una crida a tots els sectors, per reduir la pèrdua i malbaratament dels aliments, en pro d’aconseguir tenir uns sistemes alimentaris més sostenibles.
Pots consultar també el següent link , una plataforma creada per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura amb moltes més recomanacions i articles d’interès.
Fa poc més d’un any publicàvem una primera edició d’un glossari amb acrònims i neologisme entorn de la sostenibilitat i el reciclatge, i com ja vam avisar aquestes noves paraules van molt més ràpid que els qui redueixen, reutilitzen i reciclen… Per això cal estar al dia i aquí tenim unes quantes noves incorporacions!
Som-hi…
anàlisi del cicle de vida (ACV) o life cycle assessment (LCA) Tècnica per avaluar els impactes ambientals associats a totes les etapes de la vida d’un producte “des del bressol fins a la tomba”, és a dir, des de l’extracció de primeres matèries fins al processament de materials, fabricació, distribució, ús, reparació i manteniment i gestió com a residu (dipòsit o reciclatge).
biocombustibles Combustibles sòlids, líquids o gasosos que s’obtenen de primeres matèries renovables com ara l’escorça o els residus forestals i d’altres materials de plantes. També s’anomenen agrocombustibles quan procedeixen de conreus.
bookcrossing Terme anglès per denominar el passallibres o sistema de registre i distribució lliure de llibres tot abandonant-los perquè altra gent en puguin gaudir. De cadascun se’n fa un registre, que pot ser inclòs en un distintiu a la portada per tal de poder-ne seguir els successius desplaçaments per internet.
cogeneració d’energia Generació simultània d’energia elèctrica i energia tèrmica utilitzant un únic combustible.
cradle to cradle (C2C) Concepte creat pel químic i enginyer de processos Michael Braungart i l’arquitecte William Mc Donnough, en el qual es basa el llibre del mateix nom. El C2C proposa una nova cultura industrial basada en l’ecologia industrial, l’arquitectura sostenible, l’ecodisseny i la idea de «residu igual a aliment». Un veritable canvi de paradigma en què la producció imita el cicle tancat de la natura. El C2C també és un sistema de certificació ambiental de productes d’àmbit internacional.
decreixement El decreixement sostenible és la transició a una economia més petita amb menys producció i consum. És un plantejament polític, econòmic i social que s’oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic. El terme neix a la dècada del 1980 —en part amb la tesi de Nicholas Georgescu-Roegen— i per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en què es basa la societat de consum (que deriva d’un sistema liberal o capitalista).
ecodisseny Integració dels aspectes ambientals i econòmics en l’etapa de disseny del producte, per tal de reduir els impactes i els costos associats a totes les etapes del seu cicle de vida. L’ecodisseny sostenible és la integració dels aspectes ambientals, econòmics i socials en l’etapa de disseny d’un producte, per tal d’aconseguir un desenvolupament sostenible.
ecoedició És una manera innovadora de gestionar les publicacions amb criteris de sostenibilitat. Consisteix a incorporar en el procés d’edició criteris ambientals i ecosocials que minimitzin els impactes negatius derivats d’aquesta activitat, des del disseny fins a la distribució. Es tracta de tenir presents les matèries primeres emprades, el procés d’impressió, la gestió de l’estoc, l’embalatge utilitzat per a la distribució, i la gestió d’aquesta distribució. L’ecoedició ha de garantir unes condicions laborals dignes a les persones que participen en les diferents parts del procés.
externalitats Són els efectes positius i negatius d’una activitat que causen les accions d’una empresa o agent econòmic a altres empreses o agents. En una anàlisi de cost-benefici, cal comptar com a costos i com a beneficis socials i ambientals les externalitats positives i les negatives, respectivament.
petjada ambiental Suma de les petjades hídrica, climàtica, energètica, de recursos utilitzats i de recursos malbaratats (residus). També se’n diu motxilla ecològica, que mesura la intensitat de material per unitat de servei (IMPS). La contaminació tòxica i l’ús del sòl es mesuren amb els residus i l’impacte que aquests tenen.
petjada ecològica Suma de les petjades hídriques, energètiques, ambientals. També se’n diu «petjada de la degradació ecològica», ja que mesura l’impacte ambiental negatiu de les nostres accions.
silenci verd o en anglès, greenhushing Actitud d’algunes corporacions de mantenir un silenci intencionat sobre les seves accions de sostenibilitat, fins i tot si són reals, efectives i amb un impacte positiu, per por de ser titllades d’empreses que fan greenwashing.
PxR Preparació per a la reutilització. Operacions mitjançant les quals els productes o components dels residus s’utilitzen de nou amb la mateixa finalitat original. Inclouen la comprovació, la neteja o la reparació per tal que puguin ser reutilitzats sense cap altra transformació prèvia.
terramació Convertir els cossos dels difunts en compost. En anglès, terramation.
traçabilitatSistema utilitzat per identificar el recorregut i la procedència de les matèries primeres amb què està fet un producte. En el cas del paper, per exemple, és conèixer el camí que segueix la fusta des del bosc o la plantació fins al lloc on es converteix en paper i fins al lloc de venda d’aquest.
transició justa Mecanismes de provisió de recursos de precaució i compensació per evitar que els processos de canvi i transformació productiva deixin sense protecció els més febles. És un concepte sindical que també s’ha estès als incentius, ajuts i fiscalitat per dur a terme el principi de “qui contamina paga i qui descontamina cobra”.
Segurament heu sentit a parlar d’Andrea Sinfreu, una andorrana que l’estiu passat va fer una travessa en bicicleta des del Principat fins al Cap Nord de Noruega, considerat el punt més septentrional d’Europa (en realitat no ho és per poc, però és el punt més emblemàtic). El que potser no sabíeu és que aquesta aventura tenia un component d’investigació sobre el medi ambient.
Sinfreu va trigar 98 dies a recórrer 6.815 km i fer 89.100 m de desnivell positiu, tot travessant 9 països: França, Itàlia, Eslovènia, Àustria, República Txeca, Alemanya, Dinamarca, Suècia, Noruega. La jove andorrana —tenia llavors 21 anys— havia competit en esquí de muntanya amb la FAM i s’acabava de treure el grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a França. Abans de marxar explicava a la premsa: “Aquest any, com que he acabat els estudis, he decidit experimentar una aventura més llarga i poder combinar els temes que més m’apassionen: l’esport, el viatge, la natura i l’ecologia”.
Volíem conèixer millor les motivacions i els aprenentatges d’aquesta experiència, així que hem escrit a l’Andrea, que s’ha quedat una temporada al país escandinau. Això és el que ens ha explicat.
Un dels objectius del viatge era recaptar fons per a l’ONG Hi Arribarem. Per tu, consciència social i consciència ecològica van lligades?
Sí, crec que van lligades. L’ecologia existeix gràcies al fet que vivim en societat i combinar les dues coses és interessant. He col·laborat amb Hi Arribarem des de fa uns anys com a voluntària. M’agrada molt la seva iniciativa d’apropar la muntanya a tothom, siguin quines siguin la seves capacitats. Hem recaptat a la vora de 300 €, que no és una suma gaire important, però cadascú ha d’ajudar en la mesura que pugui.
Vas viatjar a Noruega en bicicleta perquè és un mitjà de transport sostenible, però també perquè marca un ritme lent, que permet un grau d’observació de la realitat circumdant que no permeten altres mitjans de transport, oi?
Vaig triar la bicicleta perquè combina dues de les meves passions: l’esport a l’aire lliure i la sostenibilitat. Però a més això em permetia arribar on amb altres mitjans no arribaria: camins petits… Vas a un ritme lent que et permet veure més el que tens al voltant i et dona l’oportunitat de conèixer la gent. Jo havia fet les travesses dels Pirineus i dels Alps i vaig adonar-me que era una manera de viatjar que s’apropava força al que buscava.
Vas conèixer gent que fa accions per millorar el medi ambient. Amb qui vas parlar i què et van explicar?
Un dels objectius del viatge, sobretot a la primera part, que vaig fer conjuntament amb Rémi Heliot —un company de la universitat—, era visitar associacions, científics i atletes per parlar del canvi climàtic. Vam fer una activitat amb el Club Alpí francès i una escola de la regió. Vam passar dues nits en un refugi d’alta muntanya amb un grup 30 o 40 joves i els vam explicar la importància de la conservació de la fauna i la flora. Estàvem al Parc National de la Vanoise.
A Itàlia vaig parlar amb un dels guies i amb l’encarregada del Parc Natural Gran Bosco, que em van explicar els canvis que havien experimentat els darrers anys. Sobretot han vist que certs paràsits s’estan reproduint molt més i això està portant problemes tant a la fauna local com als humans, als turistes.
A Chamonix dos guies de la Casa de la Muntanya ens van explicar que les condicions meteorològiques estan canviant. S’han reduït molt les precipitacions de neu i està pujant la temperatura, i moltes vies de les que es feien ara són impracticables o són molt més perilloses. És a dir que la professió de guia s’està veient afectada per aquest canvi. També vam parlar amb el CREA, un laboratori de Chamonix, que ens va explicar els experiments que estan duent a terme.
Després vam passar al Parc Nacional del Sud Tirol, a Itàlia. Fan moltes accions de conscienciació, sobretot amb joves i turistes. Tenen un museu i treballen molt en recerca amb universitats i laboratoris. A Eslovènia també ens van explicar l’impacte del turisme, sobretot de senderisme, que ha crescut força els darrers anys, sobre la biodiversitat.
També vam parlar amb una atleta, Laëtitia Roux, que està molt posada en temes d’ecologia i que ha iniciat un projecte, Be the Change, en què fa entrevistes a persones per mostrar diferents maneres de viure lligades a la natura. Em va explicar que els patrocinadors li donen equipament nou contínuament: bicicletes, esquís, sabates… però que ha qüestionat això i ha acordat que no canviarà de bici cada any i que en canvi donarà a conèixer que si se t’espatlla la pots reparar. També ens va dir que l’alimentació genera molts residus i que cal intentar consumir més local i productes que no costin tant de fer com la carn.
Vas parlar també amb gent del carrer? Recordes alguna conversa que et semblés especialment reveladora?
Em va agradar molt trobar-me diferents ciclistes al llarg del recorregut, perquè és gent amb qui comparteixes valors. M’agrada saber d’on venen, on van, quin projecte tenen… A Saint-Martin-Vésubie, a prop de Nice, al sud dels Alps, hi va haver una allau el 2020 o 2021 i el poble encara es veia destrossat. Un senyor ens va explicar que aquell estiu va caure una quantitat d’aigua impressionat i que venien d’una gran sequera. I ho va relacionar amb el canvi climàtic. Moltes famílies van quedar-se sense casa i algunes encara viuen en albergs provisionals. És una conversa que ens va xocar.
També tenies intenció de recollir brossa de la carretera. En vas trobar gaire? Ja tenies prou espai a les alforges?
Vaig recollir una mica de brossa però no sempre. En bicicleta és difícil, passen cotxes i no et pots aturar cada cinc metres. Ho fèiem en punts concrets. En alguns colls coneguts trobàvem sobres de gels i papers de barretes energètiques. A Noruega no hi havia gaire brossa, però de tant en tant trobava llaunes i parava a recollir-les. Aquí tenen instaurat un sistema que et torna diners quan recicles llaunes i ampolles de plàstic, així que mirava de recollir-ne per poder-me pagar el sopar.
Has passat per llocs ben diversos, imaginem que d’una bellesa increïble. Quins t’han sobtat més?
He vist llocs fantàstics, però potser em quedaria amb la part de muntanya, és a dir, amb els Alps. Les Dolomites italianes em van agradar especialment. Passar pels colls amb la bici i veure aquelles parets magnífiques, ideals per escalar, és impressionant. La part més plana —la República Txeca, Alemanya i Dinamarca— també és molt bonica. De Noruega potser em quedaria amb les illes Lofoten. Hi ha muntanyes escarpades que acaben al mar i aquesta combinació de mar i muntanya és captivadora.
Has percebut senyals de canvi climàtic o degradació dels paisatges?
De Saint-Martin-Vésubie ja te n’he parlat. A Chamonix els guies ens van dir que els glaciars s’estan reduint molt, sobretot el més conegut, que és la Mer de Glace. A l’estiu gairebé no hi queda neu.
Ha estat dura, la travessa? Hi ha hagut algun moment que pensessis a tirar la tovallola?
Tirar la tovallola no em va passar pel cap en cap moment. Sí que hi ha moments durs, perquè són etapes llargues. I no és només pedalar tot el dia: has de passar la nit fora, molts cops no tens un lloc segur, pot venir gent, pot ploure… Als Alps sí que patia físicament, perquè alguns dies feia 2.000 metres o més de desnivell i això es nota, sobretot portant tot el pes que portes a les alforges. Però el que vaig trobar més dur va ser Noruega al mes d’agost. Va ploure tots els dies. Feia molt fred, no podies parar a contemplar les vistes…
Has partit amb unes idees preconcebudes del que et trobaries, com tothom que enceta un viatge. Com dista el que has vist i conegut del que imaginaves?
He passat per països diferents i he intentat observar les pràctiques de sostenibilitat de cada lloc. A Eslovènia, a la República Txeca i fins i tot a Dinamarca i Noruega, als supermercats trobes moltes bosses de plàstic. La fruita i la brioixeria van molt embolcallades. Ningú porta la seva pròpia bossa. Tampoc hi ha botigues o fruiteries petites i no tens altra opció que comprar producte envasat. A Noruega sembla que la gent no dona gaire importància a l’ecologia. Si fan una parada de posa quaranta minuts, deixen el motor del cotxe engegat. Potser és pel fred, però sembla que no estan gaire conscienciats amb la sostenibilitat. Sí que viuen molt a l’aire lliure i ningú llença brossa a la muntanya.
Has fet un reportatge fotogràfic dels llocs per on has passat. On es podrà veure?
M’agrada força fer fotos i penso que és una bona manera de presentar un projecte i donar a conèixer el que has fet. He anat penjant fotos al meu Instagram, però m’agradaria poder fer alguna exposició més endavant. Encara no sé si fer-la a internet o presencial, si en tinc l’oportunitat.
Tenies previst quedar-te a Noruega un temps? Què vas fer?
Sí, la idea iniciar era quedar-m’hi. Vaig fer tres mesos de voluntariat en dues granges, que era una cosa que volia fer per conèixer maneres alternatives de viure. I després vaig treballar com a guia i cuidant els animals d’una companyia que organitza excursions amb trineu de gossos.
Al teu Instagram parles de treballar la fusta, postes de sol, pastissos de pastanaga, passejades polars, banys de fred, sortides en caiac… La realitat ha superat les teves expectatives?
No sabia què esperar. Per mi fer un voluntariat en una granja era una experiència nova. L’objectiu era conèixer la feina del camp però també l’entorn. Estava per damunt del Cercle Polar Àrtic, molt al nord, i les estacions són diferents que aquí. Vaig viure coses noves: el fred, la nit polar —a l’hivern no hem tingut sol, al febrer va tornar—. Hi ha un gran contrast, passes de dues hores de sol a l’estiu a no veure’l durant tres mesos a l’hivern. Vaig intentar gaudir i aprendre al màxim.
L’edició d’enguany de les jornades de la innovació i les noves tecnologies, l’INNTEC té lloc demà dimecres 3 i dijous 4 de maig al Centre de Congressos d’Andorra la Vella i tractarà de la innovació en el comerç ‘phygital’ (la suma de botiga física i digital, per als profans) el primer dia i de la sostenibilitat com a eix de la competitivitat empresarial el segon.
En aquesta segona jornada, Hind Jamiloun, directora general de Dalle Consulting (una assessoria dedicada a la transició agrícola i energètica amb seu a Andorra la Vella), farà una ponència titulada “Sobirania alimentària i energètica: els reptes de demà”, un tema d’actualitat candent i que ens interessa vivament. Li hem demanat que ens avanci una mica els temes que tractarà.
Per explicar la globalització s’ha fet servir sovint la figura de la pitavola que bat les ales a Hong Kong i acaba provocant una tempesta a Nova York. Aquesta és una representació fidel del món en què vivim?
Totalment, mai hauríem pensat fa anys que seria així. Amb la covid ens hem adonat que a Europa —i a la resta del món— depenem molt d’Àsia. I ara ens passa el mateix per una altra problemàtica amb Ucraïna i Rússia.
La guerra d’Ucraïna ha posat de relleu la dependència que els estats tenen de tercers pel que fa a energia, matèries primeres per a la indústria i aliments. La solució és la sobirania?
Per començar, hi ha una constatació molt senzilla que és que a les poblacions que no tenen gran cosa no els ha faltat gran cosa. Quan parles amb gent de països africans, per ells, trobar solucions, acomodar-se amb el que tenen, sempre ha sigut una realitat. Però a Europa, ens hem acostumat a tenir-ho tot fàcilment, a prémer un botó per tenir electricitat o calor. I avui ens hem adonat que assolir això no és tan senzill, i pot estar en perill. La nostra manera de viure i de considerar les coses pot canviar molt. No sé si la sobirania és la solució a tot, però el que és segur és que cada país ha d’estar mínimament preparat i canviar les seves produccions per aconseguir garantir un mínim vital a la seva població.
La sobirania no suposa un replegament, un pas enrere en la globalització i un risc del creixement de nacionalismes exacerbats?
És un risc, però al mateix temps, què passarà si hi ha desequilibris, falta de recursos naturals? La història ens ha ensenyat que quan passem per aquests moments difícils els països veuen un augment de migracions de poblacions, fam, malalties, guerres… Per tant, s’ha de pensar tant en el nivell local com en el global. S’ha d’invertir en projectes alimentaris i energètics locals.
Andorra és un país petit que depèn de l’exterior tant per als subministres energètics com alimentaris. Quines opcions té per aprofundir en la sobirania en aquests dos camps o per no quedar a expenses d’esdeveniments que no controla?
Andorra té la particularitat de ser un país muntanyós amb la complexitat que coneixem. Els seus reptes són més grans per la dificultat del terreny i del clima. Tanmateix, les solucions existeixen. Hi ha noves tecnologies potents disponibles i també en desenvolupament. Cal estar atents i invertir quan es trobin solucions adequades. Aquestes inversions s’amortitzaran amb el temps i permetran un millor control i seguiment de la producció d’aliments, energia i preus. De vegades, tots dos es poden relacionar, com amb la metanització o l’agrivoltaisme. El concepte de km 0 és cada cop més popular, així com l’agricultura urbana i les granges verticals i l’agricultura de precisió per a l’alimentació. En l’àmbit energètic, l’hidrogen està fent grans avenços en aquests moments, les plaques solars són cada cop més eficients, l’ús de la biomassa o els fangs per produir calor i energia, per exemple, poden ser solucions.
Aquesta sobirania referida a països es pot traslladar també als particulars i empreses? Què podem fer uns i altres per tenir un major control sobre el cost que ens suposa l’accés a aquests bens bàsics?
La sobirania alimentària i energètica es pot considerar tant a escala de països com d’individus i empreses. A escala individual i corporativa, es tracta més aviat de la capacitat d’aquests actors per alimentar-se i proveir-se d’energia de manera autònoma, produint ells mateixos part dels seus aliments o la seva energia, o aprovisionant-se localment de productors i proveïdors locals. Això pot incloure iniciatives com l’establiment d’horts, la instal·lació de plaques solars, la compra de productes de proximitat, etc. A més, les empreses poden adoptar pràctiques sostenibles, com ara reduir els residus, utilitzar fonts d’energia renovables i implementar cadenes de subministrament curtes. També és important promoure la transparència corporativa i la responsabilitat pel seu impacte ambiental i social, i animar els consumidors a prendre decisions energètiques i alimentàries ètiques. Els governs poden tenir un paper clau regulant el mercat i posant en marxa polítiques públiques que promoguin la producció i el consum sostenibles.
La petjada de carboni és l’estimació de l’impacte climàtic que té un producte o procés mesurat en CO2 equivalent, la suma d’emissions de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle. Com es calcula?
Es tracta d’un procés iteratiu de millora contínua, un estudi que pretén posar de relleu les dependències i un pla d’acció. És un càlcul, durant un període determinat, d’una part o de la totalitat de les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’una companyia, una institució, un territori o un projecte.
Amb un ordre de prioritats d’actuació: primer evitar, després reduir i finalment compensar.
Un cop calculat, com podem reduir la xifra?
Un cop fet el càlcul per categories i amb els perímetres definits en funció de les particularitats de cada empresa (en el cas de les persones, això és més senzill), es plantegen les activitats més emissores i després es proposa un pla d’actuació de reducció. A Dalle Consulting anem encara més enllà perquè oferim solucions tecnològiques per actuar en relació amb el sector d’activitat. Això permet combinar les recomanacions amb accions directes si l’organització ho desitja.
La petjada energètica de cadascun de nosaltres és molt petita comparada amb la que pot tenir el comerç internacional, el trànsit per carretera, per mar i aeri, la indústria… Separar els residus a casa o portar una bossa reutilitzable per anar a comprar és una acció insignificant o fins i tot amb un efecte nul? És una distracció que ens impedeix veure el problema real, com asseguren alguns?
Cada habitant emet entre 10 i 11 tones de CO₂ a l’any. L’any 2050, per limitar l’escalfament global a 1,5 °C, la nostra petjada de carboni individual s’haurà de reduir a 2 tones… També trobem que certes creences són difícils d’eradicar. Les persones més riques acostumen a pensar que la seva petjada de carboni és menor que la de les llars de baixos ingressos que tenen una dieta menys orgànica i cotxes dièsel, però l’experiència ens demostra que la petjada de carboni és globalment proporcional als ingressos: com més rics som, com més consumim, més emetem. També és evident que una de les activitats més emissores és el transport. No obstant això, cal destacar que en el cas de les aeronaus, per exemple, s’estan fent experiments per trobar combustibles no contaminants. Es preveuen grans canvis en els anys vinents. Per concloure, m’agradaria recordar la frase “Roma no es va construir en un dia”. És el cas d’aquest gran repte que és la reducció de les nostres emissions. Inevitablement, si tothom espera que el seu veí actuï, no farem res. Però posant una pedra i una altra i una altra aconseguirem, entre tots, construir un mur. Finalment, no ho fem per nosaltres mateixos sinó pels nostres fills.
Quins gestos quotidians que puguem fer tots nosaltres tenen més capacitat de generar canvi?
Gestos senzills que podem fer:
Desendollar els nostres dispositius electrònics quan estan carregats o quan no els fem servir
Triar els nostres vols (cada vegada hi ha més llocs web que ofereixen informació sobre les emissions de CO₂ dels vols)
Reparar els nostres dispositius en lloc de tirar-los i comprar-ne de nous
Caminar, agafar el transport públic quan sigui possible
Comprar el que sigui estrictament necessari per no llençar
Reciclar tant com sigui possible
Evitar les compres compulsives en plataformes de venda en línia que ofereixen lliurament aeri cada vegada (la pàgina Shein per exemple). Preferir les compres locals encara que siguin una mica més cares
Comprar roba feta amb materials reciclats (fusta, plàstics, etc.)
Enviar els nostres fitxers (fotos, vídeos…) per correu electrònic mitjançant plataformes de transferència en lloc de posar-los com a fitxers adjunts
Hi ha infinits gestos que ens permeten millorar la nostra petjada. Per tant, només queda actuar i adoptar nous hàbits.
El paper va nàixer com un suport per a la lletra escrita, substituint materialsprevis com el papir i el pergamí. En literatura, l’important són les paraules i noel llibre, i en tipografia, importa el disseny de les lletres i no la superfície sobrela qual es representen. El paper no és l’obra d’art sinó simplement el llenç.
Però resulta que allò material, físic, palpable, ens sedueix i que a alguns ensagrada tocar i olorar el paper quan llegim, tallar-lo, plegar-lo. Jugar amb ell,en definitiva. Si aquest Sant Jordi vols regalar llibres originals aquí trobaràs unes quantes idees d’obres en què el continent acaba convertint-se en el contingut.
Abans, però, recordem al lector que el paper és un recurs renovable (tot i que no il·limitat: perquè una explotació forestal sigui sostenible cal extreure els arbres a un ritme no superior en què creixen), reciclable i biodegradable. Aclarim també que la majoria de les tècniques que explicarem es poden fer tant amb paper nou, ja sigui d’un blanc pristí o reciclat, com amb paper que ja ha complert la funció per a la qual va nàixer i, per tant, reutilitzat.
Us proposem, doncs, tot d’idees de coses a fer amb papers usats o amb llibres vells dels quals us vulgueu desfer (ep, i si no, el llenceu al contenidor blau, que per a això hi és!).
Comencem per la papiroflèxia, que, com indica el seu nom, és l’art de plegar papers. Que tiri la primera pedra qui no hagi fet mai un avió de paper! No ens hi escarrassàvem gaire: fèiem un morro ben punxegut, que fendís l’aire, hi posàvem alerons i a volar… amb molta sort fins a l’altra punta de la classe (el rècord mundial és de 88,31 m) . També fèiem endevins (aquell paper plegat que obríem amb quatre dits de la mà per descobrir un o altre missatge), vaixells i ocells, entre d’altres.
L’origami és la variant de la papiroflèxia (el mot té la mateixa estructura, oru, “plegar”, i kami, “paper”) que es practica al Japó, i que beu de l’herència demestres xinesos. La tradició és mil·lenària i ha assolit un gran detallisme isofisticació. Però l’art de plegar papers continua evolucionant. El nord-americà Matthew Shlian, per exemple, aplica els seus coneixements com a enginyerper fer elaboracions de gran complexitat.
En anglès, d’aquest art se’n diu paperfolding (trobem de nou la mateixa composició del mot). A banda d’artistes, hi ha empreses dedicades a la venda de trofeus de caça, escultures de sobretaula i màscares fetes amb 3Dpapercraft, que és un altre dels noms de la cosa, I també es pot practicar amb la canalla a casa o a l’escola.
Els experiments, a casa i, en el cas que ens ocupa, amb paper. Però no intenteu fer el que fa Barbara Wildenboer perquè no us en sortiríeu. Cal una gran destresa per tallar el paper de manera tan precisa com ho fa l’artista sud-africana.
El treball de Ben Denzerés més conceptual. El nord-americà idea i porta a la pràctica llibres absurds, com una recopilació en un sol volum de 15 supervendes, que ocupa milers i milers de pàgines, o un llibre que conté cinc sobrets de ketchup.
Anem acabant. Una altra de les tendències de moda és el papercutting. Tot i que té els orígens a la Xina de la dinastia Han (sis segles abans de la nostra era), ha viscut una explosió creativa els darrers anys. Com a mostra, les obres de Patrick Cabral (foto), Jonathan Safran Foers,Nahoko Kojima,Piotr Chzinksi,Alma Haser, Lisa Lloyd o Niral Parek.
Què? Us veieu amb cor d’agafar tisores i mirar de transformar residus amb objectes de valor?
