KOMTOKA: una segona vida per a objectes llençats

Hi ha gent que va a les deixalleries a buscar mobles o objectes i hi ha artistes que hi van a recollir materials amb els quals treballar (properament publicarem en aquest blog entrevistes amb alguns d’ells). Aquestes visites, lluny de ser una nosa, són molt benvingudes pels responsables de les instal·lacions, perquè contribueixen a la reducció de residus i promouen la reutilització. De fet, molts treballadors de les deixalleries separen peces que consideren que poden interessar als visitants habituals.

I ara, anant un pas més enllà, la Deixalleria de les Valls del Nord ha creat un web, KOMTOKA, que, entre altres objectius, pretén donar a conèixer els objectes que alguns ciutadans han portat i als quals, a parer d’altres, encara els queda corda. Així, qualsevol persona pot consultar els productes disponibles prèviament a visitar la deixalleria.

Una ullada al web permet comprovar que disposen d’objectes d’allò més divers: mobles, làmpades, electrodomèstics, cotxets, elements de decoració nadalenca, esquís… Ara mateix n’hi ha pocs però se n’aniran afegint i llavors serà molt útil la possibilitat de filtrar-los per categoria. En aquest moment no hi ha roba, perquè les peces aprofitables arriben molt barrejades amb les que no ho són i cal fer un triatge que encara no s’ha fet, però tot arribarà.

Qui descobreixi al web alguna cosa que li pugui convenir tan sols ha de trucar o enviar un correu a la deixalleria per dir quan passarà a recollir-ho. Així de fàcil. El telèfon és el 847 042, i el correu, deixalleria@comumassana.ad. La Deixalleria de les Valls del Nord obre de 8 a 16 h de dilluns a dissabte.

El web de KOMTOKA inclou una crida perquè la gent hi porti els seus mobles i electrodomèstics vells i informa de la recollida de voluminosos que fan el Comú de la Massana (dilluns i dijous al matí) i el d’Ordino (dimarts i dijous al matí). Jaume Linol, cap del Departament de Manteniment i Serveis del Comú d’Ordino, demana: “No tinguis por d’apropar-te a la deixalleria, és un servei per a tu.”

El mateix opina Eva López, cap de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat del Comú de la Massana. “KOMTOKA és, si se’m permet, com un Wallapop d’objectes que pots anar consultant sense necessitat d’adreçar-te a la deixalleria, cosa que a la gent li costa, ja sigui per deixar-hi residus o per venir a veure què hi ha”, explica.

El servei “va dirigit no només a persones amb pocs recursos, pot servir a escoles d’art que recuperin objectes, gent que vol redissenyar mobles, empresaris que vulguin moblar apartaments turístics o oficines que necessiten prestatgeries o cadires…”, amplia López.

L’objectiu d’aquesta nova iniciativa és, en definitiva, fomentar la reducció de residus que cal tractar i eliminar i promoure la reutilització, ja sigui amb una neteja i capa de pintura, makeover (donar-li un toc original, canviar-li l’estètica) o upcycling (transformar-ne la funció).

I no cal de de la Massana o d’Ordino per passejar-se pel web (o directament per la deixalleria) a la cerca de peces de col·leccionista, el valor de les quals només saben reconèixer els experts, o d’objectes modestos, però que et poden fer un bon servei.

Mireia Garcia: “Un restaurador ha de tenir respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni”

Mireia Garcia és llicenciada en història de l’art i diplomada en conservació i restauració de béns culturals. Té més de quinze anys d’experiència i taller propi des del 2006, Retoc Restauració. Recentment ha intervingut en la restauració del l’emissor Société Française Radio-Électrique de Ràdio Andorra, una peça clau del patrimoni tècnic del país, i fa tallers perquè la gent aprengui a restaurar mobles i objectes, ja sigui conservant-ne l’aspecte original o transformant-ne la forma i la funció.

L’hem anat a veure al seu taller a Ordino perquè ens parli de la seva feina i de com tot això es relaciona amb les 3R. Un cop fetes les presentacions, conversant de tot i de res, la Mireia treu un tema al qual ens agafem per fer l’entrevista:

“Penso que hi ha molt poca creativitat i no em refereixo a creativitat únicament artística. Penso que un metge ha de ser creatiu. Ser creatiu vol dir trobar solucions, fer les coses d’una altra manera… Els tallers que faig són això: agafar un colador oxidat, que pensaves tirar, girar-lo, lacar-los i convertir-lo en una làmpada per a la teva cuina. El més fàcil és comprar una làmpada nova. És veritat que la creativitat i el temps estan renyits. Tots anem estressats. No es té prou paciència per arribar a processos creatius. I als col·les igual. Es munta un festival de final de curs i ho fan els profes. Ho han de fer els alumnes! I que adquireixin l’experiència de muntar un festival.”

A la vida quotidiana practiqueu les tres erres?

Sí, és clar. Reciclatge sempre. Aquí a la feina tenim productes que s’han de guardar bé, tinc un extractor perquè quan utilitzo productes volàtils no passin al medi ambient…

En el vostre sector es deuen utilitzar productes tòxics.

Alguns ho són, però la tendència és intentar que no ho siguin, ja no només per al medi ambient, també per a la salut dels treballadors i per a l’obra d’art. Hi havia un restaurador que deia: “Si és dolent per a tu, també ho és per a l’obra”. Per això intentem cada vegada més fer servir productes aquosos en comptes de poliuretans o dissolvents forts. Hem d’anar cap aquí.

Tot el que és tòxic imagino que ho aneu guardant per dur-ho a la deixalleria.

Sí, tinc un bidó d’hidrocarburs bruts. Hi vaig colant productes utilitzats i quan està ple l’etiqueto i el porto a la deixalleria. El mateix amb l’acetona. Però abans de reciclar cal reduir i en la restauració això significa intentar treballar amb productes el més innocus possible.

Quan recicleu un moble vell, ja sigui per conservar el seu estat original o per fer makeover, ja esteu evitant llençar un residu voluminós i comprar un moble nou, que també genera residus invisibles.

O comencem a anar més per aquí o això no acabarà bé. El que passa és que la gent s’hi ha d’acostumar, tenim el consumisme ficat a la vena. La decisió depèn d’un mateix. Jo, per exemple, ara m’he canviat de pis i ja estic cansada dels mobles, que fa quinze anys que els tinc. Per a mi és un repte: no em penso comprar res nou. El que no vull, ho vendré a algú, no ho penso tirar a la deixalleria perquè encara es pot utilitzar. I el que necessiti ho buscaré de segona mà o transformaré alguna cosa que ja tingui per fer-la al meu gust. Aquest tema el treballo amb les alumnes de les classes de restauració. Si elles no tenen res per transformar, els dic que ho demanin a algun amic o familiar. Que la taca d’oli es faci més grossa.

On feu les classes?

Les feia a l’Escola d’Art de la Massana i d’Ordino, a la Capsa, i a l’octubre he començat a fer-les aquí al taller. Les alumnes venen un matí a la setmana. De moment només tinc un grup.

Parleu de les alumnes…

Sí, he tingut només un alumne en els cinc anys que fa que ho faig. Crec que hi ha molts homes a qui agrada el bricolatge i que per tant podrien estar interessats en aquestes classes, però en el món dels cursos en general és la dona qui hi assisteix. Siguin de restauració, de cuina, d’educació dels infants… és la dona la que hi va, la que es forma, la que té curiositat. No et sabria explicar el motiu, però passa. Al final això vol dir que les dones són les que estem més actualitzades.

En aquests cursos ensenyeu en funció del que busca cada alumna?

Depèn de l’objecte que portin. A mi m’agrada valorar-ho en comú. Quan una porta una peça entre totes decidim què se’n pot fer. Hi ha tres opcions. Una és la restauració pura i dura. Tens un objecte antic que té un valor i ho vols deixar tal com era. Després pot ser un objecte, antic o no, que no t’agrada i al qual vols donar un canvi d’aires. Aquí pot entrar la restauració si està malmès, però també la transformació: folrar-ho per dins… Això seria el que anomenen makeover o transformació de mobles i objectes. I l’upcycling és quan realment transformes la funció d’un objecte i li dones un ús completament diferent.

A Andorra hi ha gaire gent que dediqui el seu temps lliure a això? Es pot dir que hi ha una petita comunitat de makeovers i upcyclers?

Penso que, si hi ha gent, ho fa bastant a casa seva. Avui dia les xarxes socials ajuden molt en aquest sentit. A YouTube trobes molts tutorials. Per a qui té curiositat i ganes de provar, les xarxes socials són clau perquè li permeten iniciar-se. Tant com una comunitat no ho crec. Hi ha sectors, com el de l’interiorisme, que podrien tenir el xip posat de pensar que no cal que tots els mobles siguin nous, que no cal que el projecte de redecoració transformi la casa de dalt a baix.

Escollir la vostra professió implica interès per l’art i la història, però també per la conservació de les coses en el sentit mediambiental?

Sí. Quan vols ser conservador-restaurador, d’entrada has de tenir una actitud de respecte vers el patrimoni. El patrimoni és un concepte molt ampli, perquè hi entra tot. Però és aquesta actitud, un sentiment de respectar qualsevol tipus de manifestació humana: cultural o científica, etnològica, immaterial (llegendes, cançons…). Respecte vers els records familiars. Respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni. Si no entens que tirant una llauna a terra estàs tirant una llauna a casa teva, perquè el carrer és casa teva, no estàs entenent res.

Es perden moltes coses perquè la gent que les troba o les hereta en desconeix el valor i les llença?

Ho veig molt sovint. Cas pràctic: et canvies de pis o els teus pares han deixat aquest món i et deixen el seu pis, que està ple de mobles o objectes. Què passa amb això? No hi ha mercat per a aquests objectes, discos, llibres, alguns de valor… Cada dos per tres algú em ve i em diu: “Mireia, tu que et dediques a això, què puc fer amb això?” Ho regalen, ho porten a la deixalleria o a Carisma, que estan saturats. Sé que hi ha treballadors de la deixalleria que veuen que els arriben coses xulíssimes i han d’agafar el martell i triturar-les perquè càpiguen al contenidor. És un problema greu. Jo he arribat a fer crides pel meu Instagram. Vaig avisar que hi havia uns bancs públics de fosa guapíssims i al cap de dos dies els va anar a buscar algú. Potser les deixalleries haurien de tenir un community manager que anés informant per les xarxes de les coses interessants que els arriben, per donar-los sortida.

Els últims mesos els has passat a Ràdio Andorra. M’has dit que vau fer el desamiantatge…

Em vaig formar com a tècnica desamiantadora per poder entrar en aquest equip d’especialistes que se n’ha encarregat, perquè la màquina [l’emissor Société Française Radio-Électrique, de 1939] requeria algú que en garantís la conservació i per establir una sèrie de pautes pel fet que és patrimoni nacional, un patrimoni únic al món. L’objectiu era recuperar l’estabilitat material de l’emissor. Com que el sostre de Ràdio Andorra és una claraboia i que en tancar l’emissora va començar a filtrar-s’hi aigua, la màquina, que és de ferro, es va mullar i ha patit oxidacions i corrosió que s’havien d’aturar. Nosaltres ens diem restauradors però en realitat el 80% del que fem és conservació. Actualment s’intenta frenar a màxim la intervenció estètica per tal que prevalgui l’autenticitat de l’objecte. Per respecte a la història de l’objecte.

Com la Victòria de Samotràcia, a la qual no han tornat a posar el cap i els braços que va perdre.

Són les nostres arrugues. Es fan analogies amb la cirurgia estètica: “Li hem fet un lífting“. Els restauradors fem una neteja, una consolidació, una fixació. Només això ja transforma l’objecte. Però avui s’intenten deixar les marques del temps. És la seva bellesa. A mi el millor que em poden dir és: “Doncs no es nota gaire la teva feina…” I és que no s’ha de notar. Nosaltres no som l’artista. A Ràdio Andorra no hem repintat l’emissor, a part d’un lateral molt malmès. S’ha netejar, s’ha polit, s’ha estabilitzat. Però té ratllades, cops, deformacions…

Tampoc s’ha fet una restauració funcional, oi?

No. Una restauració funcional seria, per exemple, que una màquina de cosir o una ràdio tornés a funcionar. És impossible que l’emissor de Ràdio Andorra torni a funcionar. Hi ha molts components que ja no hi són. I la màquina és de 1939 i està obsoleta. És una restauració tècnica, que és fer que aquell objecte sembli que es pot tornar a posar en funcionament. Que faci l’efecte que pots pitjar el botó i engegar-la.

Obsolescència programada: tot es pot arreglar!

¿Recordeu el final de Blade runner, en què el replicant (Rutger Hauer, en pau descansi) diu al policia (Harrison Ford) que “és hora de morir”? És una dels escenes més memorables de la història del cinema de ciència-ficció (i no ens digueu que fem spoiler, perquè la pel·lícula es va estrenar fa 41 anys!). Els replicants són éssers creats per enginyeria genètica i estan programats per morir al cap de quatre anys, per tal que no tinguin temps a adquirir consciència humana (i de classe treballadora) i rebel·lar-se contra els seus creadors.

Aquest és un exemple diàfan d’obsolescència programada. Obsolescència és la depreciació del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència del progrés tècnic, un canvi de moda o pel seu deteriorament, entre altres causes. Gairebé tot es deprecia al llarg del temps, gairebé tot passa de moda, gairebé tot esdevé obsolet. Però quan aquesta obsolescència és programada arriba abans d’hora: l’empresa que ha dissenyat, fabricat i posat al mercat el producte ho ha fet amb el propòsit que deixi de funcionar o que perdi valor abans del que ho faria de manera natural.

I per què pot una empresa voler que un producte duri menys? Molt fàcil: perquè així en pot vendre més. En aquesta lògica ell hi guanya, però hi perden el consumidor i el planeta, que veu com es fa una explotació dels seus recursos (matèries primeres i energia) intensiva i del tot innecessària.

S’explica que el primer cas conegut d’obsolescència programada va ser el 1901. La làmpada incandescent que va inventar Thomas Alva Edison tenia una vida útil de 1.500 hores. Diverses companyies van dedicar-se a produir-ne i competien per fer-les més duradores, per tal que el client preferís les seves, però finalment van unir-se en un càrtel anomenat Phoebus i van pactar que no duressin més de 1.000 hores. Als fabricants que no ho respectaven se’ls penalitzava.

Com tots sabeu per experiència això ha anat a més. “Abans” (terme imprecís com pocs) les coses duraven més. Cada cop són més efímeres, sembla que ens encaminem cap a una vida útil més curta que una story d’Instagram. Quan actualitzem el sistema operatiu, ¿estem solucionant problemes de seguretat i petits errors de funcionament, com ens diuen, o estem obligant l’ordinador a fer un sobreesforç que el fa ser cada cop més lent i ineficaç?

Les bateries dels primers telèfons mòbils duraven molt més que les actuals. D’acord que potser els exigíem menys que ara, però almenys es podien substituir fàcilment, cosa que ara resulta poc menys que impossible. Un altre exemple. Les diferències de preu entre els electrodomèstics més barats i els més cars són enormes. Hi pot tenir a veure l’eficiència energètica i el prestigi de la marca, però també la qualitat dels materials i components que conté. Així un rentaplats de 300 € que duri 3 anys surt més car que un de 1.000 € que en duri 13.

Alguns governs europeus han fet intents tímids per legislar a favor del consumidor i del medi ambient, però encara queda molt camí per fer. Algunes organitzacions no governamentals, com Right to Repair, fan pressió perquè les administracions regulin les pràctiques d’obsolescència programada.

Però què hi podem fer nosaltres?

  • Entendre les causes i conseqüències del tema i conscienciar-nos, mirant per exemple el documental del 2011 Comprar, tirar, comprar.
  • Quan sigui possible, comprar productes de qualitat, resistents, fets per durar. Les coses barates, a vegades, surten cares.
  • Tenir cura de conservar els productes que comprem. Així n’allarguem la seva vida. Per exemple, no exposem al sol productes de plàstic que es poden acabar esquerdant, evitem rentar els anoracs amb suavitzant perquè no perdin la capa impermeabilitzadora, etc.
  • Olorar i tastar! Un tipus d’obsolescència programada és la data de caducitat dels productes d’alimentació. Però no és matemàtic i el producte no sempre s’ha de llençar si s’ha superat la data prevista.
  • Reparar o portar a reparar els aparells que s’espatllen. A botigues del barri o buscant per internet podem trobar petits negocis o persones que tenen els estris i coneixements necessaris per arreglar allò que sembla destinat al desballestador. Això suposa també un gest social, de suport a l’emprenedoria local.

Ens deixem alguna cosa? Què més podem fer per combatre l’obsolescència programada?

Llei d’Economia Circular: avançant cap a un món amb menys residus

Els plàstics d’un sol ús queden prohibits des d’ara mateix a Andorra. Aquest és possiblement el titular més destacat del projecte de llei d’economia circular (LEC), aprovat per unanimitat del Consell General el passat 30 de juny.

Es tracta d’una llei ambiciosa i avançada entre les legislacions europees que vol crear un canvi de paradigma del model productiu, per passar de l’actual economia lineal, consistent a extreure, fabricar, consumir i eliminar, a una de circular, basada en l’allargament de la vida útil dels productes i la reintroducció al mercat dels residus d’una indústria com a matèries primeres d’una altra.

En les darreres dècades, la producció de béns i l’extracció de materials s’han multiplicat exponencialment. Aquest fet és el responsable de la majoria de les problemàtiques mediambientals: l’emergència climàtica, deguda a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle; la pèrdua de biodiversitat, deguda a l’extracció de recursos; i la contaminació de l’aire i de l’aigua.

L’economia circular proposa l’aprofitament màxim dels recursos i una reducció de la producció. És més eficient, sostenible, lògica i responsable, i a més pot generar valor afegit i oferir oportunitats econòmiques.

El projecte de llei estableix deures i obligacions tant per a particulars com per a empreses i administracions per reduir el malbaratament alimentari i la generació de residus, amb l’objectiu de canviar els hàbits de consum de la ciutadania i potenciar el reciclatge i la reutilització. A més, la llei fomentarà els productes locals i de temporada.

La ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó, ha explicat que “la llei incideix en el sector de la construcció“, amb el qual s’ha treballat de manera estreta per tal de definir accions perquè hi hagi uns productes materials mínims que siguin reciclats i així produir menys residus que siguin valoritzats amb més facilitat. En matèria turística, caldrà que els allotjaments, la restauració i els comerços també emprenguin accions per lluitar contra els plàstics, els productes d’un sol ús i el malbaratament d’aliments.

I als consumidors, quin paper ens correspon? Amb els nostres hàbits, amb les petites accions de cada dia, podem fer que la societat evolucioni positivament. Hem de canviar la manera de consumir i evitar que s’acumulin objectes i que es generin residus. Hem de reparar i llogar en lloc de comprar sempre que sigui possible i hem de separar els residus que generem per fer possible un millor reciclatge. I hem de disminuir, fins a arribar a eliminar completament, el consum de productes d’un sol ús, principalment els de plàstic.

Estem tots junts en això —particulars, empreses i administració— i ens hi juguem molt. Si tots hi posem el nostre granet de sorra podem moure muntanyes.

Glossari eco

No tenim clar que el món estigui avançant amb pas ferm cap a la reducció dels residus i cap a la sostenibilitat, però que el tema ens interessa, caram si ho fa! En parlem molt i no parem d’inventar-nos acrònims i neologismes, alguns potser de capriciosos i d’altres de necessaris per identificar conceptes i fenòmens nous.

Per mirar de treure’n l’aigua clara, hem confegir aquest breu glossari de termes relacionats amb el reciclatge i l’ecologia. Si us interessa i ens proposeu nous mots, pot ser un work in progress i el podem anar ampliant. Som-hi?

3R o tres erres Mètode mnemotècnic per recordar les recomanacions principals pel que fa a tractament de residus: reduir (l’ús o consum de productes), reutilitzar (tot allò que es pugui) i reciclar (allò que ja no pugui ser reutilitzat).

antropocè L’era geològica en la qual ens trobem. Es caracteritza per l’impacte massiu de l’ésser humà sobre el planeta. Es considera que s’inicia amb la Revolució Industrial, al segle XVII.

batch cooking Vegeu cuina per lots.

biodegradable Que és susceptible de biodegradació, és a dir que per un procés natural d’exposició als elements es pot transformar en una substància inorgànica, no tòxica.

biodiversitat Conjunt de les espècies diferents que hi ha en un determinat ecosistema o a la Terra en general. A més biodiversitat, més capacitat de subsistència té l’ecosistema.

biomassa Quantitat total de matèria orgànica existent en una comunitat o en un ecosistema.

canvi climàtic Vegeu emergència climàtica.

cuina per lots Cuinar en un sol dia els plats per a tota una setmana. L’objectiu és estalviar temps, però també serveix per assegurar que menges un nombre precís de calories, per conservar la línia, redueix el consum energètic a la cuina i minimitza el malbaratament d’aliments.

desacceleració voluntària Canvi d’estil de vida en què es renuncia a la pressió d’una carrera professional accelerada a favor d’una vida més gratificant i de més temps lliure.

descarbonització Reducció progressiva de la dependència dels combustibles fòssils que contenen carboni.

desenvolupament sostenible Desenvolupament econòmic i social que satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les generacions futures.

downshifting Vegeu desacceleració voluntària.

ecoansietat Angoixa que genera en algunes persones la preocupació per la contaminació, el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos del planeta.

ecoblanqueig També blanqueig verd. Promoure la percepció que una empresa, un organisme o un govern i els seus productes, serveis, polítiques o objectius són respectuosos amb el medi ambient, quan en realitat no ho són.

ecologia Ciència que estudia les distribucions, l’abundància i les relacions dels organismes vius i les seves interaccions amb el medi on viuen.

economia circular Model econòmic basat en la reutilització, la reparació, la remanufactura i el reciclatge dels materials i els productes que es proposa com a alternativa al tradicional model lineal basat en la producció, l’ús i la disposició dels residus.

ecosistema Sistema d’organització dels organismes de diverses espècies que interaccionen en el si d’un espai definit.

efecte hivernacle Procés pel qual l’atmosfera d’un planeta s’escalfa, permetent l’entrada de radiació solar i frenant-ne la sortida. El nom es deu al fet que es tracta d’un fenomen anàleg al que es produeix en els hivernacles.

eliminació Darrera opció per donar un final segur a un residu si no es recicla o revaloritza energèticament. L’eliminació més habitual és el confinament del residu en un abocador controlat.

emergència climàtica El canvi climàtic és la variació de les característiques climàtiques en un lloc determinat al llarg del temps. Quan es produeix com a conseqüència de l’activitat humana, que incrementa la concentració de determinats gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera, i és tan intens i durador que amenaça d’afectar de manera irreversible els ecosistemes (dels quals els humans formem part), parlem d’emergència climàtica.

ESG environmental, social and governance, és s dir, governança ambiental, social i corporativa. És un concepte ideat per avaluar fins a quin punt una empresa es planteja objectius socials que van més enllà de l’afany de maximitzar els seus beneficis.

gasos amb efecte d’hivernacle Gas de l’atmosfera, ja sigui natural o emès per l’home, que reté l’energia solar dins de l’atmosfera, la qual cosa afavoreix l’escalfament global. Els principals són el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O) i els hidrofluorocarburs (HFC).

greenwashing Vegeu ecoblanqueig.

obsolescència programada Depreciació intencionada del valor d’un producte en el transcurs del temps com a conseqüència de l’ús de materials poc duradors, de la introducció de microxips que en provoquen l’error de funcionament al cap d’un temps determinat, etc.

OMG A banda d’acrònim de l’expressió de sorpresa oh my god! també és el d’organisme modificat genèticament. És un organisme viu (bacterià, vegetal o animal) al qual s’ha canviat el patrimoni gènic mitjançant tècniques d’enginyeria genètica amb l’objectiu de donar-li propietats noves.

overshooting Superació de la capacitat. S’aplica a la data de l’any en què arribem a consumir els recursos que la Terra és capaç de renovar en un any. El 2022 aquesta data ha estat el 28 de juliol. A partir d’aquest moment estem consumint per sobre de la capacitat de regeneració del planeta.

petjada de carboni Quantitat de diòxid de carboni i d’altres gasos amb efecte d’hivernacle que llança a l’atmosfera una persona, empresa o activitat en un període determinat de temps.

petjada hídrica Volum d’aigua dolça usat per produir els béns i serveis consumits per una persona, una empresa o un país. S’expressa en metres cúbics utilitzada per any.

plogging Combinació de córrer amb recollir deixalles. Va començar com una activitat organitzada a Suècia cap al 2016 i es va estendre a altres països el 2018, arran de la preocupació creixent per la contaminació per plàstic. Termcat recomana fer servir en català l’expressió córrer i netejar.

reciclatge Valorització que consisteix a transformar els residus en matèries secundàries que es reintrodueixen en el procés productiu.

recurs renovable Recurs natural que es pot restaurar per processos naturals a una velocitat superior a la del seu consum o utilització. El vent, l’escalfor del subsòl o la llum del sol són recursos renovables; el carbó, el petroli o l’energia nuclear, no, tot i que el fet que la definició del terme el posi en relació a la velocitat de consum fa que a vegades digui difícil discernir amb exactitud si un recurs és o no renovable.

reduflació Acció d’un fabricant de reduir la mida o el pes d’un producte comercial a la venda sense abaratir-ne el preu, amb l’objectiu de compensar l’increment dels costos de producció.

residu Material generat a partir d’una activitat productiva o de consum de manera no desitjada i del qual el posseïdor té la intenció o l’obligació de desprendre’s.

residu invisible Els residus generats durant el procés de fabricació dels productes que consumim. En contraposició, el residu visible és el producte pròpiament dit, quan ha acabat la seva vida útil o ens en volem desprendre.

residu sòlid urbà Ho són els residus generats en domicilis particulars, comerços, oficines i serveis i d’altres d’assimilables, cosa que exclou els considerats perillosos, els específics i els voluminosos.

RSU Vegeu residu sòlid urbà.

sostenibilitat Conjunt de polítiques destinades a fer compatible el creixement econòmic i la preservació de la biodiversitat i evitar, en darrer terme, la degradació de la biosfera provocada per l’acció humana.

stooping Fenòmen social consitent a compartir informació sobre mobles abandonats al carrer perquè qui vulgui els pugui recollir abans que se’ls endugui el camió de les escombraries.

transgènic Organisme modificat genèticament mitjançant la introducció d’àcid desoxiribonucleic extern en l’ou.

trashure Fusió de trash i treasure. Fa referència a objectes que són brossa per a qui els ha abandonat però un tresor per a qui els recull.

tres erres Vegeu 3R

valorització energètica Nom amb el qual es coneix tècnicament la incineració de residus. En aquest procés es minimitza el volum dels residus mitjançant la combustió i s’aprofita l’energia generada per produir vapor i electricitat.