Això s’acaba! No, no és un plany catastrofista davant l’emergència climàtica i la contaminació (millor no entrem en aquest terreny perquè ens faríem mal). Volem dir que s’acaba el 2022. Estripem un calendari (ep, si ho fas llença’l al contenidor blau, no a la brossa) i n’encetem un altre. A veure què ens portarà el 2023. Estarem amatents, però no es tracta només de quedar-nos esperant a veure quina sorpresa ens depara el destí sinó de posar també una mica de la nostra part.
És per això que amb el canvi d’any acostumem a fer propòsits. Que no val la pena perquè no en complim ni la meitat? Sí, és difícil canviar les rutines. Un estudi va concloure que el 88% dels propòsits que fem per a l’any nou no es compleixen (el 52% s’abandona el primer mes), però el percentatge dels que no fem que no es compleixen encara és més alt: del 100%.
L’explorador Mike Horn explica sovint que per assolir les fites que es planteja fa un procés triple: imaginar-les, planificar-les i executar-les. Si només imaginem, els obstacles abans esmentats —la força del costum— ens dificultaran la consecució del nostre somni. Per això és important planificar —marcar-se objectius concrets, realistes, mesurables, establir fases, calendaritzar, posar-hi mitjans, valorar beneficis i costos…— i, a la fi, executar —fer un cop de cap, tirar pel dret, tirar-se a la piscina, tirar la capa al toro, saltar cridant al buit…—. Però si no arribem a concebre una idea tampoc la realitzarem.
Volem convidar-vos a posar-vos metes de reducció, reutilització i reciclatge per a aquest any que comença. Quines? Poden ser coses tan simples com portar la carmanyola a la carnisseria, recollir la brossa quan anem a la muntanya (i al mar i quan caminem per la ciutat…), no fer servir productes d’un sol ús, comprar menjar i productes de neteja a granel, regalar, vendre o donar un nou ús a la roba que no fem servir… Les possibilitats són infinites i si voleu més idees aquest blog n’és ple.
Però no tothom vol ni pot fer el mateix. Cadascú té les seves circumstàncies i, sobretot, les seves motivacions. I és que la voluntat de fer una cosa és clau per aconseguir-la. Sovint, empesos per l’ambient immediat o mediàtic, ens fem propòsits en què no creiem realment, que no desitgem. Per reeixir hem de voler-ho de veritat, hem d’estar disposats a invertir-hi molt esforç.
Pensa això: si fas un determinat gest sostenible durant l’any i ningú del teu entorn et segueix, si descobreixes que el camí que has endegat és solitari, estaràs disposat a continuar? Si la resposta és negativa no val la pena que comencis.
Així que et recomanem que escullis accions que realment et motivin. I també que siguis selectiu. No vulguis estirar més el braç que la màniga. Alguns experts recomanen no triar-ne més de tres. Hi ha estudis que diuen que calen 21 dies per crear un hàbit, d’altres parlen de 42 i d’altres, encara, de 66. Si aquest últim fos el cas, això donaria per 5,53 hàbits nous en 365 dies. Però donem-nos un respir i assegurem la jugada: complir tres propòsits en un any és una fita francament lloable.
Per acabar, defineix bé el teu pla —com ho duràs a terme, com solucionaràs els entrebancs que trobis pel camí— i tingues-lo sempre present, que no se t’oblidi.
Que tingueu bones festes i un 2023 amb menys residus!
Jimena Potenza és un exemple més de les persones del país que apliquen les 3R en el seu dia a dia. Dedica la major part de les seves hores lliures a fer elements decoratius amb fustes que recull del carrer i de la deixalleria. Fa temps que tenia el cuquet de dedicar-se al treball artesanal amb diferents materials, però va ser durant el confinament que va trobar la calma necessària per reflexionar i fer un cop de cap. Un element clau de la seva fórmula ha estat la deixalleria comunal de les Valls del Nord, on troba la fusta que busca: amb la pàtina de vell i d’usat que tant li agrada. Amb això ha creat una marca, weli_and. En voleu saber més? Del 22 al 31 desembre la podreu trobar, a ella i a les seves peces, en una de les parades del Poblet de Nadal d’Andorra la Vella.
Des de quan treballes la fusta? Quan estava a Argentina vaig fer cursos de fusteria però mai m’hi vaig dedicar. Soc fotògrafa, també. A Andorra he fet mostres de la meva obra fotogràfica a la Llacuna. Vaig començar a treballar amb fusta per decorar casa meva. Em feia marcs per a fotos, una làmpada… Soc una manetes. I de mica en mica alguns amics m’han començat a fer comandes. Vaig començar durant la quarantena de la covid.
La quarantena va fer aflorar moltes vocacions… Com treballes? Utilitzo fustes recuperades. Moltes són de la deixalleria, d’altres, de mobles tirats al carrer. Dibuixo la figura que vull fer en un cartró i en faig un motllo. Llavors tallo la fusta amb serra de vogir, la poleixo amb paper de vidre, si la fusta està en molt mal estat la recupero i després la pinto. Faig servir una pintura a l’aigua que dona un toc gastat, vintage.
D’on et ve l’interès per la fusta? Sempre he estat interessada per la cosa artística. Ara estic a punt de començar un curs de ceràmica. Ho faig perquè vull combinar la ceràmica amb la fusta. També n’he fet de fotografia i de vídeo. I vull aprendre a soldar perquè vull afegir ferro a les peces. Les ganes d’aprendre no minven.
Vas passar vergonya el primer cop que vas anar a la deixalleria a buscar matèries primeres? No, gens ni mica. És més, els treballadors em coneixen, em guarden coses, tenen el meu número i m’avisen. Vaig a la Deixalleria de les Valls del Nord, compartida entre les parròquies de la Massana i Ordino. M’han donat aquesta aspiradora, que faig servir per aspirar el pols de la fusta i que funciona perfectament. No puc dir res dolent d’aquests nois, són impecables.
Ells contents i tu també. És un win-win. Coneixes altra gent que faci com tu, de recollir coses a la deixalleria? Sí, hi ha gent que va a buscar ferro, mobles… Abans d’anar a Carisma passen per allà a veure què troben. Però no ho fan per fer peces artístiques. Que jo sàpiga, ningú fa el que faig jo.
I tu hi vas, a Carisma? A vegades sí. A vegades el dependent té mobles desmuntats, incomplets, i me’ls guarda, perquè no es poden vendre com a tals i jo me’ls quedo com a fusta.
Com definiries el teu estil? És naïf? Fas molts peixos, cactus, estrelles… Sí, faig tot això, també cors, mussols… Els enganxo cascavells… Ara he començat a fer penjadors. I des de fa poc recullo trossos de barres d’acer de les obres, que posades sobre una base de fusta són els troncs d’arbres per posar sobre una taula. Però no sé quin és el estil, no m’inspiro en ningú en concret. Amb la fotografia em passa el mateix. El màxim que et puc dir és que és una fotografia d’estil antic: disparo sovint amb carret (a vegades també en digital), preparo escenografies… Vaig fent i surt el que surt.
Quan temps hi dediques a la setmana? Quan tinc festa vaig al taller d’un amic a tallar, perquè a casa no tinc espai i embruta massa. I els acabats els faig aquí. Entre tot m’hi passo tres o quatre hores al dia. També recupero ganxos. Els trobo pel carrer. Intento no comprar res, no per no gastar, sinó perquè m’agrada recuperar el que està en desús.
Ho fas per motius ecològics? Els motius ecològics són un plus, però ho faig sobretot perquè les peces recuperades tenen un encant únic. M’agrada tot el que és vell. Aquest aire gastat és molt especial. Les formes de les meves obres són irregulars, perquè faig servir motllos de cartró, que són imprecisos, i tallo amb la serra de vogir, a pols. Queda com queda, imperfecte, que és com a mi m’agrada. Però també valoro el reciclatge. De fet, les estelles i restes de fusta i les peces que no aprofito no les tiro pas, les porto un altre cop a la deixalleria. Els meus amics es riuen de mi perquè quan fan intenció de llençar alguna cosa els dic: “No ho tiris, dona-m’ho, tot serveix per a alguna cosa!”.
Així que ja ho saps: no llencis el que no necessitis, porta-ho a la deixalleria, on potser algú ho aprofitarà. I un cop allà aprofita per fer una ullada al que hi ha: potser hi trobes també el que busques.
L’Escola Andorrana de Segona Ensenyança d’Encamp ha rebut el premi del Concurs d’Iniciatives Ambientals 2022 en la categoria d’escoles pel sistema d’emmagatzematge d’aigua que han projectat per regar l’hort escolar.
Comencem pel començament. L’hort fa aproximadament 100 m2, dels quals n’hi ha plantats uns 60, segons l’època de l’any, hortalisses com tomàquets, pebrots, albergínies, patates, mongetes, cols, pastanagues, julivert, carabassons, carabasses, enciams, cebes o remolatxa, arbres fruiters com pereres, pomeres, cirerers, pruneres o presseguers i fruites del bosc com maduixes o gerds, entre d’altres. A més, llinda amb un jardí amb rosers i gaverneres, plantes de flor de temporada, plantes aromàtiques, pins, un xiprer i un avellaner.
Tot i la varietat de plantes, l’hort no fa una producció suficient per donar servei als 550 usuaris de la cuina escolar i per això els fruits que se n’obtenen es reparteixen entre els que en tenen cura.
Cada regada que es fa de tot aquest verger consumeix pels volts de 200 litres, que és una quantitat gens menyspreable. El projecte premiat soluciona un doble problema: reduir el consum aprofitant les aigües pluvials i reduir la dependència de l’aigua corrent, ja que el centre no està obert sempre que cal regar, especialment a l’estiu.
Consisteix en un conjunt de bidons connectats. Cada bidó te una aixeta d’entrada i sortida i estan connectats entre ells amb un lleuger pendent. Aquests bidons —ara són 9 i sumen una capacitat total de 1.800 litres, però el sistema és modular i escalable— s’omplen amb aigua procedent d’un dipòsit d’aigües pluvials.
Aquesta iniciativa treballa les 3R: la reducció (del consum d’aigua d’aixeta), la reutilització (de l’aigua de pluja) i el reciclatge: “Vam agafar els bidons de la deixalleria comunal. Ens preocupava que poguessin tenir restes de combustible, però vam tenir la sort que n’hi havia de mel, que van resultar molt més fàcils de netejar”, explica Esteve Bardolet, enginyer, professor del centre i corresponsable del disseny i construcció del sistema d’emmagatzematge d’aigua juntament amb Rafael Urue, arquitecte.
Els dos formen part d’Escola Verda, que, per a qui encara no ho conegui —es va posar en marxa al curs 2010/2011—, és una iniciativa dels departaments de Medi Ambient i d’Educació del Govern d’Andorra sota la gestió del centre Andorra Sostenible que promou l’intercanvi d’idees, iniciatives i accions ambientals als centres escolars del país.
A banda d’ells dos, han participat al projecte l’equip directiu del centre, que l’ha finançat, i el Comú d’Encamp.
L’hort s’utilitza com a eina didàctica per a alumnes de diferents grups. Bardolet assegura que per aprendre alguna cosa, fer-la “es millor que veure-ho en un iPad o que llegir-ho que un llibre. En aquest cas els alumnes cuinen amb els productes de l’hort, fan algunes conserves… i això els encanta.” Fito Tugues, professor de tecnologia i conductor d’un projecte integrador grupal, confirma: “Aprendre tocant és molt més didàctic i molt més gratificant. Sembla que a l’escola has de treballar el saber però també treballem el saber fer i el saber estar: els valors i actituds que els nostres alumnes hauran de tenir com a adults el dia de demà”.
Aquest projecte en particular, afegeix Tugues, “ensenya la paciència: l’hort té els seus temps, cosa que els nostres padrins sabien molt bé. I les coses no sempre surten com voldries.”
Què suposa el Premi d’Iniciatives Sostenibles per a l’Escola Andorrana de Segona Ensenyança d’Encamp? “A part de l’incentiu econòmic, és un reconeixement a la feina feta. I també és un estímul per seguir invertint a millorar l’hort”, respon Tugues, aspecte que Bardolet amplia: “És un premi moral i també un premi econòmic. Estem pensant a posar un hivernacle, perquè estem a un país fred i això allargaria el temps de cultiu. També volem canviar el sistema de rec d’inundació per un de goteig o exudació, renovar les eines, invertir en el planter…” Els estudiants treballen temes de sostenibilitat. A l’assignatura de tecnologia, a primer es treballa aplicada al menjar, a segon, a la industria tèxtil, i a tercer, al transport i l’habitatge. Tugues opina que “als joves els preocupa el medi ambient, però en són molt més conscients quan es troben en una situació real. D’aquí la importància de projectes com l’hort o les sortides de recollida de deixalles… Abans us deia que el projecte integrador grupal va a la gossera. Doncs molts d’aquests alumnes s’han adonat del que passa amb els gossos quan han estat allà. Aquell gos té un nom. Llavors empatitzes amb aquest animal i això et fa emptatizar també amb les persones i amb l’entorn”.
Hi ha gent que va a les deixalleries a buscar mobles o objectes i hi ha artistes que hi van a recollir materials amb els quals treballar (properament publicarem en aquest blog entrevistes amb alguns d’ells). Aquestes visites, lluny de ser una nosa, són molt benvingudes pels responsables de les instal·lacions, perquè contribueixen a la reducció de residus i promouen la reutilització. De fet, molts treballadors de les deixalleries separen peces que consideren que poden interessar als visitants habituals.
I ara, anant un pas més enllà, la Deixalleria de les Valls del Nord ha creat un web, KOMTOKA, que, entre altres objectius, pretén donar a conèixer els objectes que alguns ciutadans han portat i als quals, a parer d’altres, encara els queda corda. Així, qualsevol persona pot consultar els productes disponibles a la deixalleria sense haver d’anar-hi.
Una ullada al web permet comprovar que disposen d’objectes d’allò més divers: mobles, làmpades, electrodomèstics, cotxets, elements de decoració nadalenca, esquís… Ara mateix n’hi ha pocs però se n’aniran afegint i llavors serà molt útil la possibilitat de filtrar-los per categoria. En aquest moment no hi ha roba, perquè les peces aprofitables arriben molt barrejades amb les que no ho són i cal fer un triatge que encara no s’ha fet, però tot arribarà.
Qui descobreixi al web alguna cosa que li pugui convenir tan sols ha de trucar o enviar un correu a la deixalleria per dir quan passarà a recollir-ho. Així de fàcil. El telèfon és el 847 042, i el correu, deixalleria@comumassana.ad. La Deixalleria de les Valls del Nord obre de 8 a 16 h de dilluns a dissabte.
El web de KOMTOKA inclou una crida perquè la gent hi porti els seus mobles i electrodomèstics vells i informa de la recollida de voluminosos que fan el Comú de la Massana (dilluns i dijous al matí) i el d’Ordino (dimarts i dijous al matí). Jaume Linol, cap del Departament de Manteniment i Serveis del Comú d’Ordino, demana: “No tinguis por d’apropar-te a la deixalleria, és un servei per a tu.”
El mateix opina Eva López, cap de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat del Comú de la Massana. “KOMTOKA és, si se’m permet, com un Wallapop d’objectes que pots anar consultant sense necessitat d’adreçar-te a la deixalleria, cosa que a la gent li costa, ja sigui per deixar-hi residus o per venir a veure què hi ha”, explica.
El servei “va dirigit no només a persones amb pocs recursos, pot servir a escoles d’art que recuperin objectes, gent que vol redissenyar mobles, empresaris que vulguin moblar apartaments turístics o oficines que necessiten prestatgeries o cadires…”, amplia López.
L’objectiu d’aquesta nova iniciativa és, en definitiva, fomentar la reducció de residus que cal tractar i eliminar i promoure la reutilització, ja sigui amb una neteja i capa de pintura, makeover (donar-li un toc original, canviar-li l’estètica) o upcycling (transformar-ne la funció).
I no cal de de la Massana o d’Ordino per passejar-se pel web (o directament per la deixalleria) a la cerca de peces de col·leccionista, el valor de les quals només saben reconèixer els experts, o d’objectes modestos, però que et poden fer un bon servei.
Mireia Garcia és llicenciada en història de l’art i diplomada en conservació i restauració de béns culturals. Té més de quinze anys d’experiència i taller propi des del 2006, Retoc Restauració. Recentment ha intervingut en la restauració del l’emissor Société Française Radio-Électrique de Ràdio Andorra, una peça clau del patrimoni tècnic del país, i fa tallers perquè la gent aprengui a restaurar mobles i objectes, ja sigui conservant-ne l’aspecte original o transformant-ne la forma i la funció.
L’hem anat a veure al seu taller a Ordino perquè ens parli de la seva feina i de com tot això es relaciona amb les 3R. Un cop fetes les presentacions, conversant de tot i de res, la Mireia treu un tema al qual ens agafem per fer l’entrevista:
“Penso que hi ha molt poca creativitat i no em refereixo a creativitat únicament artística. Penso que un metge ha de ser creatiu. Ser creatiu vol dir trobar solucions, fer les coses d’una altra manera… Els tallers que faig són això: agafar un colador oxidat, que pensaves tirar, girar-lo, lacar-los i convertir-lo en una làmpada per a la teva cuina. El més fàcil és comprar una làmpada nova. És veritat que la creativitat i el temps estan renyits. Tots anem estressats. No es té prou paciència per arribar a processos creatius. I als col·les igual. Es munta un festival de final de curs i ho fan els profes. Ho han de fer els alumnes! I que adquireixin l’experiència de muntar un festival.”
A la vida quotidiana practiqueu les tres erres?
Sí, és clar. Reciclatge sempre. Aquí a la feina tenim productes que s’han de guardar bé, tinc un extractor perquè quan utilitzo productes volàtils no passin al medi ambient…
En el vostre sector es deuen utilitzar productes tòxics.
Alguns ho són, però la tendència és intentar que no ho siguin, ja no només per al medi ambient, també per a la salut dels treballadors i per a l’obra d’art. Hi havia un restaurador que deia: “Si és dolent per a tu, també ho és per a l’obra”. Per això intentem cada vegada més fer servir productes aquosos en comptes de poliuretans o dissolvents forts. Hem d’anar cap aquí.
Tot el que és tòxic imagino que ho aneu guardant per dur-ho a la deixalleria.
Sí, tinc un bidó d’hidrocarburs bruts. Hi vaig colant productes utilitzats i quan està ple l’etiqueto i el porto a la deixalleria. El mateix amb l’acetona. Però abans de reciclar cal reduir i en la restauració això significa intentar treballar amb productes el més innocus possible.
Quan recicleu un moble vell, ja sigui per conservar el seu estat original o per fer makeover, ja esteu evitant llençar un residu voluminós i comprar un moble nou, que també genera residus invisibles.
O comencem a anar més per aquí o això no acabarà bé. El que passa és que la gent s’hi ha d’acostumar, tenim el consumisme ficat a la vena. La decisió depèn d’un mateix. Jo, per exemple, ara m’he canviat de pis i ja estic cansada dels mobles, que fa quinze anys que els tinc. Per a mi és un repte: no em penso comprar res nou. El que no vull, ho vendré a algú, no ho penso tirar a la deixalleria perquè encara es pot utilitzar. I el que necessiti ho buscaré de segona mà o transformaré alguna cosa que ja tingui per fer-la al meu gust. Aquest tema el treballo amb les alumnes de les classes de restauració. Si elles no tenen res per transformar, els dic que ho demanin a algun amic o familiar. Que la taca d’oli es faci més grossa.
On feu les classes?
Les feia a l’Escola d’Art de la Massana i d’Ordino, a la Capsa, i a l’octubre he començat a fer-les aquí al taller. Les alumnes venen un matí a la setmana. De moment només tinc un grup.
Parleu de les alumnes…
Sí, he tingut només un alumne en els cinc anys que fa que ho faig. Crec que hi ha molts homes a qui agrada el bricolatge i que per tant podrien estar interessats en aquestes classes, però en el món dels cursos en general és la dona qui hi assisteix. Siguin de restauració, de cuina, d’educació dels infants… és la dona la que hi va, la que es forma, la que té curiositat. No et sabria explicar el motiu, però passa. Al final això vol dir que les dones són les que estem més actualitzades.
En aquests cursos ensenyeu en funció del que busca cada alumna?
Depèn de l’objecte que portin. A mi m’agrada valorar-ho en comú. Quan una porta una peça entre totes decidim què se’n pot fer. Hi ha tres opcions. Una és la restauració pura i dura. Tens un objecte antic que té un valor i ho vols deixar tal com era. Després pot ser un objecte, antic o no, que no t’agrada i al qual vols donar un canvi d’aires. Aquí pot entrar la restauració si està malmès, però també la transformació: folrar-ho per dins… Això seria el que anomenen makeover o transformació de mobles i objectes. I l’upcycling és quan realment transformes la funció d’un objecte i li dones un ús completament diferent.
A Andorra hi ha gaire gent que dediqui el seu temps lliure a això? Es pot dir que hi ha una petita comunitat de makeovers i upcyclers?
Penso que, si hi ha gent, ho fa bastant a casa seva. Avui dia les xarxes socials ajuden molt en aquest sentit. A YouTube trobes molts tutorials. Per a qui té curiositat i ganes de provar, les xarxes socials són clau perquè li permeten iniciar-se. Tant com una comunitat no ho crec. Hi ha sectors, com el de l’interiorisme, que podrien tenir el xip posat de pensar que no cal que tots els mobles siguin nous, que no cal que el projecte de redecoració transformi la casa de dalt a baix.
Escollir la vostra professió implica interès per l’art i la història, però també per la conservació de les coses en el sentit mediambiental?
Sí. Quan vols ser conservador-restaurador, d’entrada has de tenir una actitud de respecte vers el patrimoni. El patrimoni és un concepte molt ampli, perquè hi entra tot. Però és aquesta actitud, un sentiment de respectar qualsevol tipus de manifestació humana: cultural o científica, etnològica, immaterial (llegendes, cançons…). Respecte vers els records familiars. Respecte vers el medi ambient, que també és un patrimoni. Si no entens que tirant una llauna a terra estàs tirant una llauna a casa teva, perquè el carrer és casa teva, no estàs entenent res.
Es perden moltes coses perquè la gent que les troba o les hereta en desconeix el valor i les llença?
Ho veig molt sovint. Cas pràctic: et canvies de pis o els teus pares han deixat aquest món i et deixen el seu pis, que està ple de mobles o objectes. Què passa amb això? No hi ha mercat per a aquests objectes, discos, llibres, alguns de valor… Cada dos per tres algú em ve i em diu: “Mireia, tu que et dediques a això, què puc fer amb això?” Ho regalen, ho porten a la deixalleria o a Carisma, que estan saturats. Sé que hi ha treballadors de la deixalleria que veuen que els arriben coses xulíssimes i han d’agafar el martell i triturar-les perquè càpiguen al contenidor. És un problema greu. Jo he arribat a fer crides pel meu Instagram. Vaig avisar que hi havia uns bancs públics de fosa guapíssims i al cap de dos dies els va anar a buscar algú. Potser les deixalleries haurien de tenir un community manager que anés informant per les xarxes de les coses interessants que els arriben, per donar-los sortida.
Els últims mesos els has passat a Ràdio Andorra. M’has dit que vau fer el desamiantatge…
Em vaig formar com a tècnica desamiantadora per poder entrar en aquest equip d’especialistes que se n’ha encarregat, perquè la màquina [l’emissor Société Française Radio-Électrique, de 1939] requeria algú que en garantís la conservació i per establir una sèrie de pautes pel fet que és patrimoni nacional, un patrimoni únic al món. L’objectiu era recuperar l’estabilitat material de l’emissor. Com que el sostre de Ràdio Andorra és una claraboia i que en tancar l’emissora va començar a filtrar-s’hi aigua, la màquina, que és de ferro, es va mullar i ha patit oxidacions i corrosió que s’havien d’aturar. Nosaltres ens diem restauradors però en realitat el 80% del que fem és conservació. Actualment s’intenta frenar a màxim la intervenció estètica per tal que prevalgui l’autenticitat de l’objecte. Per respecte a la història de l’objecte.
Com la Victòria de Samotràcia, a la qual no han tornat a posar el cap i els braços que va perdre.
Són les nostres arrugues. Es fan analogies amb la cirurgia estètica: “Li hem fet un lífting“. Els restauradors fem una neteja, una consolidació, una fixació. Només això ja transforma l’objecte. Però avui s’intenten deixar les marques del temps. És la seva bellesa. A mi el millor que em poden dir és: “Doncs no es nota gaire la teva feina…” I és que no s’ha de notar. Nosaltres no som l’artista. A Ràdio Andorra no hem repintat l’emissor, a part d’un lateral molt malmès. S’ha netejar, s’ha polit, s’ha estabilitzat. Però té ratllades, cops, deformacions…
Tampoc s’ha fet una restauració funcional, oi?
No. Una restauració funcional seria, per exemple, que una màquina de cosir o una ràdio tornés a funcionar. És impossible que l’emissor de Ràdio Andorra torni a funcionar. Hi ha molts components que ja no hi són. I la màquina és de 1939 i està obsoleta. És una restauració tècnica, que és fer que aquell objecte sembli que es pot tornar a posar en funcionament. Que faci l’efecte que pots pitjar el botó i engegar-la.
