A la Pobla de Lillet —petita vila del Berguedà, als contraforts del Pirineu— hi ha un taller-botiga d’esquís de fusta de fabricació artesana. No és l’única, però és de les que tenim més a prop. El web de la marca, Liken Skis, parla de la noblesa de la fusta, de treball manual, de producció per encàrrec, de ritme lent, de passió per l’esquí i per la natura… però no de producció ecològica ni de sostenibilitat. L’Oriol Baró, fundador de la marca, té clar que no vol fer ecoblanqueig, i nosaltres tampoc, però ens hi arribem per parlar amb ell i conèixer fins a quin punt els esquís que ell fa poden suposar un menor impacte en el medi ambient (nul, ja sabem que no ho és).
La campiona francesa d’esquí de muntanya Laetitia Roux deia que se sentia incòmoda rebent cada any un parell d’esquís nous dels seus patrocinadors, quan els anteriors encara servien. Fer les coses a mà, amb dedicació i calma també és anar contra aquesta dinàmica, no?
A vegades la gent em diu: “Ah, fas esquís de fusta perquè són més sostenibles.” I és cert, ho són, perquè és un producte de proximitat, de producció petita, tractat amb cura. Però el meu objectiu és oferir un producte de qualitat i molt durable. La clau perquè un esquí sigui sostenible és que et duri vuit, deu o més anys. Als esquís de producció industrial, perquè siguin lleugers, els posen un mínim de material i això fa que durin un o dos anys i els estiguis renovant constantment. La fusta aporta una noblesa. El plàstic simula el mateix comportament, però perd propietats abans. No vol dir que els esquís industrials no siguin bons. Els d’alta gamma també estan fets amb fusta. Jo he tingut molts pocs parells d’esquís a la vida perquè els he comprat de qualitat.
Devies tenir al cap la idea de crear Liken Skis un temps abans de tirar-te a la piscina. Què és el que et va fer decidir-te?
El projecte es va coure durant tres anys, els que van del 2015, quan vaig tenir la idea, fins al 2018, quan es va materialitzar. La idea inicial era fer autoproducció. Amb dos amics més vam pensar de fer els nostres propis esquís. Ho vam fer i van funcionar molt bé, i jo em vaig plantejar anar més enllà. Estava vivint a Barcelona, treballant en una empresa molt gran amb una feina que em feia viatjar molt, i portava un ritme de vida que no volia perpetuar. Soc de la Pobla de Lillet i volia tornar a casa i dedicar-me a alguna cosa relacionada amb l’esport i la natura. Vaig anar a Barcelona a estudiar i ja m’hi vaig quedar. Soc enginyer industrial i moltes feines em sortien a la ciutat i tenia la necessitat de tornar als orígens. Va ser començar a fer esquís i veure que anava bé i dir-me “Per què no vaig cap aquí?”.
Pel que veig, et va tirar més el canvi de vida que la viabilitat del projecte a l’hora de decidir-te a fer el pas.
Evidentment, vaig fer la meva anàlisi. Vaig fer números i vaig veure que em podia guanyar la vida fent això. Va ser començar jo i començar la pandèmia, després la postpandèmia… Aquesta és la quarta temporada i pel mig hi ha hagut dos hiverns molt complicats. Això no ha afavorit que pugui créixer de manera orgànica. Però després de quatre anys he recuperat la inversió. He hagut d’invertir en maquinària, en desenvolupament de producte, en prototips… I ara estic en un punt dolç i donant a conèixer la marca cada cop més. El boca a orella és el que m’està fent créixer.
Ets enginyer i artesà. Això casa?
Jo crec que sí. El fet de tenir aquesta titulació és clau. Com veus, el taller és relativament petit. He analitzat molt bé els espais i els processos i està tot optimitzat. I d’altra banda hi ha la part d’artesà, de treballar la fusta, que he anat aprenent al llarg dels anys. La part d’enginyer no és creativa i aquesta sí, i crec que es complementen molt bé.
De quins materials estan compostos els esquís?
El cor de l’esquí — suposa el 85 o 90% del pes— és fusta de freixe. Hi ha una sola de plàstic, un polietilè d’alta densitat, i uns cantells metàl·lics. A la part superior hi ha una xapa de fusta d’un mil·límetre de gruix. És la part purament estètica i que es pot personalitzar. Entre totes aquestes capes, hi ha fibra de vidre, que dona un reforç estructural a l’esquí. Totes aquestes capes s’aglutinen amb una resina epoxi, que els dona cohesió. Aquestes resines són bastant tòxiques, però la que jo faig servir té una part de components reutilitzats de processos d’indústries en què es requereixen resines de puresa més alta.
L’elecció del freixe és per la flexibilitat?
Un esquí ha de tenir un compromís entre flexibilitat i rigidesa. Ha de tenir resistència a la torsió. Això es pot aconseguir amb molts tipus de fusta però a mi la de freixe és la que m’ha donat millors resultats. És la millor pel que fa a absència de vibracions. He provat també la fusta paulònia. Seria semblant a un pollancre, és una fusta porosa, lleugera. També he provat el bambú, però treballo 100% amb freixe. És una fusta que prové d’Eslovènia. El meu ideal era treballar amb fusta del Pirineu i vaig començar a treballar amb un fabricant d’aquí, però la fusta no tenia les mateixes prestacions. Tothom ha coincidit a aconsellar-me que treballi amb fustes del centre i nord d’Europa. Crec que és per les condicions de temperatura i humitat. Al Pirineu els arbres tenen un creixement més ràpid i això afecta les prestacions de la fusta
Has calculat mai la petjada ecològica d’un parell d’esquís Liken en comparació amb uns de producció industrial?
Fabricants com jo n’hi ha més, a Europa. Un d’ells va fer un estudi justament d’això i la conclusió era que l’impacte dels productors artesans era menor [uns esquís convencionals tenen un impacte d’aproximadament 49.000 ecopunts i uns d’artesans, de 26.000; podeu llegir l’estudi, en francès i alemany, en aquest enllaç].
Si compro uns Liken quan em duraran?
Des que m’hi dedico —el 2018 vaig fer les primeres vendes però tinc prototips del 2016— no n’he donat cap com a inservible. El primer esquí que vaig fer el va fer servir un amic que té una escola d’esquí, perquè necessitàvem que validés el producte. Va ser una temporada llarga, de cinc o sis mesos, i el va fer servir set dies a la setmana de cinc a sis hores al dia, el que equival a unes 700 hores. I encara va bé.
Suposant que topés amb una roca i els partís, com me n’hauria de desfer?
Deixa’m dir primer que a final de temporada faig un manteniment integral dels esquís: poleixo la fusta, la torno a envernissar, tapem els forats que tingui la sola, reparem els cantells, tornem a encerar i tenim esquís nous. Si hi ha algun desperfecte es repara. I si passa un incident greu i un esquí es trenca, és suficientment bonic com per decorar la casa o per donar-li un altre ús: per fer de prestatge…
Quants models d’esquí fas?
Ara mateix tinc vuit models al catàleg, cadascun amb diferents talles i amb els acabats que vulguis, i estic desenvolupant un nou model i a més, si puc, de cara a la temporada que ve o la següent, estic pensant a treure un model d’snowboard o d’splitboard, perquè hi ha molta gent que practica aquest esport que m’ho demana. Dels models que tinc, n’hi ha que porten fixacions d’alpí, de muntanya i fins i tot de telemark. El practicant de telemark són nostàlgics de l’esquí i poder practicar l’esport amb esquís de fusta, que els recorden els d’abans, els agrada. Hi ha pocs practicants de telemark, en general, però jo tinc un alt percentatge de clients que ho són.
De bastons, no en fas.
M’ho havia plantejat però no ho he desenvolupat perquè m’he centrat en els esquís. Fa poc un fabricant català em van plantejar fer-ne amb marca Liken, però els socis van tirar cadascú pel seu camí i de moment la cosa ha quedat aquí.
En què consisteix la personalització que ofereixes?
El laminat de fusta, que poden ser fustes més clares, més fosques, amb més aigües, amb nusos… I amb el làser podem gravar les inicials del client, el seu nom, un logotip… La imaginació al poder.
Ens has parlat dels nostàlgics del telemark. Quin altre tipus de perfil de client tens?
Al principi pensava que em vindrien clients d’alt poder adquisitiu, que busquen coses molt exclusives, i no és així. Evidentment, per comprar aquest tipus d’esquís necessites diners, però crec que el tret distintiu és gent que busca producte de quilòmetre zero, que valora l’artesania, un tracte proper —tots els clients em porten els esquís per repassar al final de temporada, de tant en tant fem esdeveniments socials, fem una esquiada…—. S’ha generat una comunitat. Comprar directament al fabricant, sense intermediaris; la majoria de clients busquen això. Evidentment, són esquiadors apassionats i busquen un producte que funcioni bé. També valoren la personalització. I alguns clients venen a veure el procés de fabricació. No és una cosa que tingui publicitada, però sempre hi ha algú que m’ho demana. M’ajuden en tasques no compromeses i participen en el procés d’elaboració de l’esquí.
Només vens aquí, al taller-botiga de la Pobla de Lillet, oi?
Sí, tot i que col·laboro amb algunes botigues: una a Barcelona, algunes a la Cerdanya i a la Vall d’Aran. Tenen un expositor amb alguns esquís, prospectes comercials i targetes de visita. Si algú va a la botiga i els veu, els expliquen què faig i en cas que els interessi es posen en contacte amb mi. Els meus esquís tenen tantes combinacions possibles que no té sentit tenir exposat un producte. El client voldrà l’acabat en roure i allà el tindran amb olivera, el voldrà de 170 i el tindran de 180… I hi ha un altre tema: deixo provar diferents models d’esquís abans de començar la producció d’un encàrrec.
Tu quins tipus d’esquí practiques?
Des dels 4 anys, que vaig començar a esquiar, fins a la universitat he fet esquí alpí. Vaig aprendre’n a Coll de Pal, després vaig esquiar a La Molina… Quan vaig començar a treballar només hi podia anar els caps de setmana i no volia fer cua, i el 2003 o 2004 vaig descobrir l’esquí de muntanya, que ara és molt comú. Tot i que com jo el practico no hi ha gaire gent que ho faci. Molts fan puja i baixa a prop de pista, per fer metres, i jo faig esquí de travessa. El concepte és anar d’excursió a la muntanya a l’hivern, amb esquís.
